• Dijous 1 d’octubre de 2026

Els titulars de la jornada:
“El Govern extremerà el control de la inversió estrangera en defensa i IA” (El Periódico)
“Madrid engrandeix el seu pes al PIB respecte a la resta de les autonomies” (La Vanguardia)
“Un vol a Israel frega la tragèdia després de la ganivetada d’un pilot a un altre” (El País)
“1-O: amnistia sense més excuses” (El Punt Avui)
“Junts manté la incògnita sobre el vot als decrets d’habitatge” (Ara)
“Sort del paraigües” (Diari de Sabadell)

 Coincideixo plenament amb l’editorial d’El País de fa un parell de dies, del qual extrec un fragment especialment significatiu del discurs europeista del papa Lleó XIV. En temps en què els vents de l’odi, la polarització i els populismes tornen a bufar amb força, resulta oportú recordar que Europa no és només una construcció institucional o econòmica, sinó també una idea moral i política nascuda de les cendres de la guerra. L’editorial recorda encertadament que fou la tradició de l’humanisme cristià, juntament amb corrents com la socialdemocràcia, la que va contribuir decisivament a reconstruir el continent després de 1945. D’aquí la rellevància del missatge de Lleó XIV, que ha volgut reivindicar el valor d’Europa en un món on les regles internacionals són qüestionades tant per les potències autoritàries com pels populismes que erosionen les democràcies des de dins. El to del Pontífex contrasta amb el llenguatge crispat que domina massa sovint els fòrums internacionals. Sense recórrer a la confrontació, respon amb fermesa als qui menystenen el projecte europeu i alimenten la desconfiança envers les institucions comunes. “El fet que aquest missatge hagi ressonat amb força a França, on l’extrema dreta euroescèptica continua guanyant terreny, n’accentua encara més la transcendència. Que hagi estat un agustí nascut a Chicago qui hagi hagut de recordar a Europa els fonaments del seu propi projecte és, alhora, un símptoma i una advertència. Un símptoma de la crisi de confiança que travessa el continent, però també una advertència sobre la necessitat de no donar per descomptat allò que generacions anteriors van construir després de la devastació. Vuitanta anys després de Schuman i dels altres pares fundadors, la defensa d’una Europa unida, democràtica i oberta continua sent una tasca pendent i imprescindible.”

  • Divendres 2 d’octubre de 2026

Els titulars de la jornada:
“Junts rebutja els dos decrets d’habitatges i n’exigeix la retirada” (El Periódico)
“Junts tomba els decrets d’habitatges i demana a l’Executiu que els refaci” (La Vanguardia)
“Junts rebutja els dos decrets a despit del clam des del carrer” (El País)
“Memòria del ‘punk’ amb veu de dona” (La República – El Punt Avui)
“Junts decideix fa caure el decret antidesnonaments” (Ara)

El problema de l’habitatge no és pas una realitat sobrevinguda ni el resultat circumstancial dels darrers mesos. És la conseqüència d’anys, fins i tot de dècades, d’inacció, de manca de previsió i d’una evident insuficiència de polítiques públiques sostingudes en el temps per part de totes les administracions: l’Estat, les comunitats autònomes i els governs locals. Durant massa temps s’ha mirat cap a una altra banda mentre el problema creixia silenciosament i l’accés a un habitatge digne esdevenia cada vegada més difícil per a àmplies capes de la població, especialment per als joves, les famílies amb menys recursos i tots aquells que veuen com el seu projecte vital queda condicionat per una realitat que els expulsa de les possibilitats més elementals d’emancipació. En aquest context, els decrets sotmesos avui a la consideració del Congrés dels Diputats difícilment podien resoldre, per si sols, una problemàtica tan profunda i estructural. Seria ingenu esperar que unes mesures aprovades avui corregissin de cop les conseqüències acumulades de molts anys de decisions ajornades, desacords partidistes i prioritats equivocades. Allò que no s’ha afrontat durant tant de temps no es pot reparar en qüestió de setmanes ni de mesos. Precisament per això, aquests decrets haurien de ser entesos com un primer pas: necessari, urgent i probablement inajornable, però clarament insuficient. La magnitud del repte exigeix molt més que mesures puntuals o respostes conjunturals. Requereix una estratègia de llarg recorregut, consensos amplis i estables, i la voluntat compartida d’abordar una qüestió que afecta directament la cohesió social, la igualtat d’oportunitats i les expectatives de futur de milers de ciutadans. Perquè l’habitatge no és només una mercaderia sotmesa a les lleis del mercat. És, abans que res, una condició indispensable per al desenvolupament d’una vida digna i un dret que una societat madura hauria d’esforçar-se a garantir amb responsabilitat, determinació i visió de futur. És des d’aquesta anàlisi i perspectiva que costa entendre determinades decisions polítiques. Tinc el convenciment que amb la seva decisió, Junts no ha valorat prou bé les conseqüències del seu vot contrari als decrets. No tan sols per l’impacte que pot tenir sobre la seva pròpia credibilitat davant una part de l’electorat, sinó també perquè contribueix a debilitar una majoria parlamentària que, amb totes les seves contradiccions i insuficiències, continua essent l’única alternativa viable a un eventual retorn de la dreta i de l’extrema dreta a la Moncloa. La política és, sovint, l’art de gestionar discrepàncies. Però arriba un moment que les decisions deixen de ser merament tàctiques per esdevenir estratègiques. I quan allò que està en joc és la defensa dels drets socials, l’accés a l’habitatge o el model de convivència que volem construir, convé preguntar-se si determinats càlculs de partit compensen els riscos col·lectius que comporten. Per experiència, Catalunya sap prou bé que els avenços socials i nacionals rarament han prosperat quan les institucions de l’Estat han quedat en mans d’aquells que entenen la diversitat, la cohesió i la justícia social més com una nosa que no pas com un valor compartit.

  • Dissabte 3 d’octubre de 2026

Els titulars de la jornada:
“Sánchez sospesa anar a les urnes per la derrota del decret d’habitatge” (El Periódico)
“Sánchez sospesa un avanç electoral després del cop de porta de Junts” (La Vanguardia)
“Sánchez sospesa cridar a les urnes” (El País)
“Tombats els decrets de l’habitatge” (La República – El Punt Avui)
“Sánchez valora anar a eleccions després del no de Junts, el PP i Vox al decret” (Ara)
“L’habitatge, en crisi” (Diari de Sabadell)

Pensament. Quan un governant veu enemics allà on només hi ha adversaris, ofenses allà on hi ha crítiques i atacs allà on hi ha discrepàncies, la política deixa de servir per governar i passa a servir per confrontar. I mentre la ciutadania assisteix al combat, els problemes continuen esperant resposta. Potser no és casualitat: de vegades, el soroll no és una conseqüència de la mala política, sinó una estratègia per amagar-ne les mancances.

  • Diumenge 4 d’octubre de 2026

Els titulars de la jornada:
“Un temporal mai vist castiga Catalunya” (El Periódico)
“L’ascens de la ultradreta aboca a una Catalunya ingovernable” (La Vanguardia)
“El carrer es mou per l’habitatge” (El País)
“El soroll del carrer no arriba als àtics” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“L’habitatge posa la legislatura al límit” (Ara)

Ahir, mentre el tren em retornava de Barcelona després d’un dinar amb amics, observava com el cel s’anava enfosquint lentament, tenyint-se d’aquells grisos densos que anuncien una nova tempesta. A través de la finestra, amb la llum de la tarda esmorteïda, pensava en una evidència que ja gairebé ningú no discuteix: el canvi climàtic ha deixat de ser una amenaça llunyana per convertir-se en una realitat quotidiana, tangible, que condiciona la nostra manera de viure i d’habitar el món. Les temperatures d’aquests dies, tan allunyades dels registres que durant dècades vam considerar normals, en són una prova incontestable. Per això pensava que qualsevol mesura orientada a mitigar-ne els efectes ha de ser benvinguda, encara que sovint ens envaeixi la sensació incòmoda que arribem tard. Massa tard per evitar determinades conseqüències que ja formen part del present, però potser encara a temps per adaptar les nostres ciutats, els nostres comportaments i les nostres prioritats a una realitat que no sembla disposada a retrocedir. Aquesta reflexió em va portar a recordar els anys en què les anomenades places dures es presentaven com la imatge mateixa de la modernitat. Espais amplis, funcionals, fàcils de mantenir i econòmicament sostenibles. Menys arbres, menys reg, menys despesa. Alguns advertíem aleshores que aquella aparent eficiència acabaria passant-nos factura. Però les onades de calor eren encara episodis excepcionals i el canvi climàtic habitava més els informes científics que no pas les converses quotidianes. Avui, en canvi, moltes d’aquelles places s’han convertit durant els mesos càlids en autèntiques illes de calor, superfícies que acumulen la radiació del sol i la retornen sense pietat. I això ens ha obligat a redescobrir una veritat elemental que, en algun moment, semblàvem haver oblidat: els arbres no són un simple element ornamental. Fan ombra, refresquen l’ambient, filtren contaminants, afavoreixen la biodiversitat i contribueixen a fer més habitables els espais compartits. Perquè una plaça és molt més que un tros de paviment entre edificis. És un escenari de vida. És el banc on conversen els avis, el refugi d’ombra on descansen les famílies, el territori de joc dels infants, el lloc on una comunitat es reconeix i es relaciona. I perquè això sigui possible, el confort ambiental no és un luxe, sinó una necessitat. La crisi climàtica ens recorda, així, que les decisions urbanístiques no poden valorar-se únicament pel seu cost immediat. El que avui sembla més econòmic pot acabar resultant extraordinàriament car demà en termes de salut, qualitat de vida i capacitat d’adaptació. Les ciutats que necessitarem en el futur no seran necessàriament les més espectaculars, sinó les més resilients. Ara bé, seria massa còmode atribuir tota la responsabilitat als governs o als urbanistes. Els ciutadans també tenim la nostra part de compromís. Les grans transformacions col·lectives no depenen exclusivament de les polítiques públiques; també es construeixen a partir dels hàbits quotidians, de les decisions de consum, de la mobilitat que escollim i del respecte pels espais comuns. No n’hi ha prou amb exigir solucions. També hem d’estar disposats a formar-ne part. No podem canviar moltes de les decisions preses fa dècades, però sí aprendre’n. Renaturalitzar les ciutats, plantar arbres, recuperar sòls permeables i generar més espais d’ombra no resoldrà per si sol el canvi climàtic, però ens ajudarà a conviure millor amb una realitat que ja és aquí i que ens interpel·la cada dia amb més intensitat. De vegades, el temps acaba donant la raó a determinades advertències. El problema és que, quan es tracta del clima, si el temps et dona la raó és perquè la factura ja ha començat a arribar. Arribo a casa. Mentre deixo les claus sobre la tauleta de l’entrada, el telèfon mòbil vibra. És una nova alerta per pluges intenses durant les properes hores. Vaig al menjador i miro pel finestral. El cel ja s’ha enfosquit del tot. I penso que, potser, aquest missatge breu que apareix a la pantalla acompanyat del so ensordidor de l’alarma, és metàfora del nostre temps: els avisos fa anys que hi són; allò que canvia és que ara ja no podem fer veure que no els sentim.

  • Dilluns 5 d’octubre de 2026

Els titulars de la jornada:
“El Govern s’activa per a l’avanç de les eleccions” (El Periódico)
“El 65% dels catalans suspenen la gestió del Govern central a Ceuta” (La Vanguardia)
“Tot llest al PSOE i La Moncloa per un avenç de les eleccions” (El País)
“Un temporal devastador” (El Punt Avui)
“Pendents de Sánchez” (Ara)

1. Les darreres enquestes demoscòpiques continuen mostrant una tendència que mereix atenció: Vox manté una trajectòria ascendent, mentre que el PP conserva bona part del seu suport electoral. Davant d’aquesta realitat, reapareix un debat recurrent dins de l’espai conservador espanyol. Hi ha qui sosté que Alberto Núñez Feijóo hauria de reforçar un relat propi, centrat en la moderació i en la centralitat política, en lloc de competir amb Santiago Abascal en els terrenys on aquest se sent més còmode. Però dins del PP existeix el temor que aquest moviment pugui provocar una fuga de votants cap a Vox. En el fons, aquesta estratègia parteix d’una hipòtesi de gran transcendència: que el centre polític espanyol s’ha desplaçat cap a la dreta. Segons aquesta tesi, el PP no estaria liderant un canvi ideològic, sinó adaptant-se a les preferències d’una part significativa del seu electorat. Dit d’una altra manera, el partit consideraria que moderar el discurs no li permetria ampliar la seva base de suport i que, en canvi, podria afavorir la transferència de vots cap a opcions situades més a la dreta. Aquesta interpretació obre un debat interessant. Els partits polítics reflecteixen els canvis de la societat o contribueixen a crear-los? Quan una formació modifica el seu discurs, ho fa perquè la ciutadania ha canviat prèviament o perquè intenta orientar els estats d’opinió en una determinada direcció? Probablement la resposta es troba en una combinació de tots dos factors.

2. Quan acabo d’escriure el text que acabeu de llegir, la realitat torna a accelerar-se. El president del Govern d’Espanya Pedro Sánchez anuncia la dissolució de les Corts Generals i convoca eleccions per al 29 de novembre. La ruptura entre el Govern i Junts, després de setmanes de negociacions i malgrat que els decrets incorporaven bona part de les reivindicacions de la formació independentista, ha acabat fent inviable la continuïtat de la legislatura. La convocatòria es produeix, a més, en un moment políticament carregat de simbolisme, a les portes de la previsible aplicació de l’amnistia a Carles Puigdemont i a la resta de dirigents independentistes. Un episodi més que confirma fins a quin punt la política espanyola viu instal·lada en una volatilitat gairebé permanent.

  • Dimarts 6 d’octubre de 2026

Els titulars de la jornada:
“Sánchez fa de les eleccions del 29-N un plebiscit personal” (El Periódico)
“Espanya decidirà el 29-N” (La Vanguardia)
“Un 29-N d’alta tensió” (El País)
“Adeu a la justicia patriòtica” (El Punt Avui)
“Eleccions 29-N” (Ara)
“Temporal ferotge” (Diari de Sabadell)

Elucubració personal i intransferible. Pedro Sánchez anunciava ahir la convocatòria d’eleccions generals. Des del mateix instant en què ho va fer, es van multiplicar les anàlisis, les interpretacions i les especulacions sobre els motius que l’han portat a prendre aquesta decisió ara i no més endavant. És el que acostuma a passar en un país com el nostre, on opinadors i tertulians teixeixen relats, projecten estratègies i proven d’endevinar les intencions ocultes dels protagonistes de la política. No voldria ser menys. Per això deixo aquí escrita en el meu dietari la meva pròpia lectura dels fets. És indubtable que Sánchez va aprofitar la derrota parlamentària de divendres com a argument immediat per prémer el botó electoral. Tanmateix, disposava d’altres alternatives. Hauria pogut presentar els pressupostos i, un cop rebutjats, convocar igualment les eleccions, mantenint així el compromís de portar la legislatura fins al 2027. Però la política consisteix també en identificar oportunitats i aprofitar-les abans no s’esvaeixin. És així que després d’un cap de setmana de reflexió, tinc la impressió que el president va optar per avançar la convocatòria per dues raons principals. La primera, intentar convertir una situació adversa en una oportunitat electoral. Davant unes expectatives demoscòpiques poc favorables, el factor sorpresa podia servir-li per esmorteir la tendència negativa o, en el millor dels casos, alterar-la. La segona, probablement més rellevant, és de caràcter estratègic. Si, com molts pronostiquen, les eleccions han de donar pas a un govern escorat cap a la dreta i la ultradreta, una convocatòria immediata permetria disposar d’un període suficient perquè els primers gestos, decisions i prioritats del nou executiu quedessin exposats davant l’opinió pública. I això podria influir en el comportament electoral en les eleccions municipals de maig en què moltes candidatures progressistes podrien presentar-se com a contrapès d’aquelles polítiques. Naturalment, tot això no deixa de ser una conjectura. Una peça més en el gran trencaclosques de les interpretacions que la política suscita. Però la política no consisteix només a gestionar les circumstàncies, sinó també a saber reconèixer les finestres d’oportunitat que, de tant en tant, s’obren fugisserament davant dels actors polítics. Ho deixo escrit avui. Ja veurem si els esdeveniments acaben desmentint-me o donant-me part de la raó. Al capdavall, el temps és l’únic analista que mai no s’equivoca.

  • Dimecres 7 d’octubre de 2026

Els titulars de la jornada:
“El Constitucional obre el camí de la tornada de Puigdemont” (El Periódico)
“El TC imposa l’amnistia” (La Vanguardia)
“El Constitucional dona via lliure a Puigdemont per tornar a Espanya” (El País)
“Victòria de l’exili” (El Punt Avui)
“Llum verda a l’amnistia total” (Ara)

1. L’anunci de l’avenç electoral fet per Pedro Sánchez, després que el Congrés rebutgés els decrets sobre habitatge, ha sacsejat notablement el tauler polític. Fins aleshores, els partits de la dreta es movien en un escenari que li era especialment favorable –marcat per les denúncies de corrupció, les filtracions i les investigacions judicials que planen sobre els socialistes–, que havia monopolitzat bona part dels titulars, el debat públic i l’activitat parlamentària dels darrers mesos. La convocatòria electoral, però, ha obligat a tots els actors a redefinir prioritats i estratègies. Davant la perspectiva que la campanya giri entorn de qüestions socials, econòmiques o de governabilitat, el Partit Popular lluita per retornar el focus al terreny que considera més propici: el dels tribunals i les presumptes irregularitats que afecten el PSOE. En aquest context s’emmarca la petició que el partit socialista sigui investigat per nous presumptes delictes, entre els quals el del seu finançament il·legal. La decisió queda ara en mans del jutge Santiago Pedraz, que haurà de pronunciar-se enmig d’una intensa precampanya electoral. Sigui quin sigui el recorregut judicial de la iniciativa dels populars, la seva transcendència política és immediata: la batalla entre els dos grans partits espanyols ja no es lliura només a les institucions i a les urnes, sinó també en el terreny simbòlic de qui aconsegueix fixar l’agenda pública i determinar de què es parla durant la campanya.

2. L’altra gran notícia del dia és la decisió del jutge Pablo Llarena d’aixecar l’ordre de detenció que pesava sobre Carles Puigdemont, després que el Tribunal Constitucional l’obligués a revisar la seva posició. Malgrat aquest nou context, l’expresident continua condicionant el seu retorn a Catalunya a l’arxivament definitiu de la causa al Tribunal Suprem. Tot apunta, doncs, a que el desenllaç judicial i el calendari electoral poden acabar convergint: atès que el retorn de Puigdemont podria produir-se en plena campanya electoral, un factor que Junts considera una oportunitat per revertir unes expectatives electorals que demoscòpicament li són poc favorables. La coincidència entre tots dos processos –electoral i judicial– no és un fet políticament menor. Al contrari: el retorn físic de Puigdemont a Catalunya després d’anys d’exili tindria una enorme càrrega simbòlica i mediàtica i incidiria inevitablement en el relat de la campanya. En política, les casualitats existeixen; les causalitats, però, acostumen a ser molt més determinants. I tot indica que, en aquest cas, el retorn de Puigdemont i la campanya electoral a Catalunya –i de retruc a la resta d’Espanya– caminaran plegats, cadascun alimentant la transcendència de l’altre.

  • Dijous 8 d’octubre de 2026

Els titulars de la jornada:
“Caos a les carreteres per l’aturada de Rodalies” (El Periódico)
“Els sindicats convoquen la vaga general en el preàmbul de la campanya” (La Vanguardia)
“Maricarmen mor desnonada” (El País)
“Oques Grasses ja fa història a l’Estadi” (El Punt Avui)
“Caos a Rodalies per la vaga encoberta dels maquinistes” (Ara)
“Dies de caos sense Rodalies” (Diari de Sabadell)

 Hi ha persones que, sense haver-ho buscat mai, acaben donant nom a una causa col·lectiva. El seu nom queda gravat en la memòria i en els annals de la història perquè un determinat esdeveniment les converteix en símbol d’una lluita que transcendeix la seva pròpia biografia. És el cas de Rosa Parks, l’activista afroamericana que l’any 1955 es va negar a cedir el seu seient en un autobús de Montgomery, a Alabama, a un passatger blanc, tal com exigien les lleis segregacionistes vigents. La seva detenció va desencadenar el famós boicot als autobusos de Montgomery i esdevingué una fita fundacional del moviment pels drets civils als Estats Units. Tanmateix, convé recordar que Rosa Parks no va ser la primera persona negra a rebel·lar-se contra aquella injustícia. Abans que ella, altres persones, com la jove estudiant de quinze anys Claudette Colvin, ja s’havien negat a abandonar el seu seient i havien estat arrestades. Però les circumstàncies van convertir Parks en el rostre d’una reivindicació que acabaria transformant la societat nord-americana. Salvant totes les distàncies històriques, polítiques i socials, és molt possible que el nom de Maricarmen Abascal, morta ahir a l’hospital on havia ingressat després del desnonament del pis on havia viscut durant més de set dècades, quedi associat per sempre més a la lluita pel dret a l’habitatge a Espanya. Tampoc ella va ser la primera persona desnonada. Abans hi havia hagut milers de casos semblants. El seu, però, ha traspassat els límits de la tragèdia personal per convertir-se en un símbol col·lectiu de les dificultats d’accés i permanència a l’habitatge que pateixen amplis sectors de la societat. Com sovint passa en la història, és una determinada experiència individual la que acaba actuant com a catalitzador d’una mobilització que feia temps que s’anava gestant. La coincidència temporal entre la mort de Maricarmen, el rebuig al Congrés dels decrets sobre habitatge i la convocatòria anticipada d’eleccions està alterant substancialment el marc polític de la campanya. En aquest nou escenari, el debat sobre l’habitatge amenaça de desplaçar altres qüestions que fins ara monopolitzaven l’agenda pública. D’aquí que el Partit Popular i el seu líder, Alberto Núñez Feijóo, facin mans i mànigues per situar el focus sobre els casos de presumpta corrupció que afecten l’entorn del govern socialista. El risc per als populars és que la figura de Maricarmen es consolidi com un potent element simbòlic capaç de mobilitzar una part de l’electorat i de convertir l’habitatge en l’eix central de la confrontació política. Si aquesta hipòtesi es confirma, la campanya electoral pot fer-se especialment llarga i incòmoda per al PP. Les mobilitzacions que s’estenen arreu de l’Estat, els actes d’homenatge a Maricarmen i la convocatòria d’una vaga general amb la mirada posada en la qüestió de l’habitatge, just a les portes de la campanya electoral, poden acabar configurant un clima polític molt diferent del que els sondejos pronosticaven fa només uns dies. De vegades, la història avança gràcies a grans lideratges. Altres vegades, ho fa perquè una persona anònima acaba encarnant, de sobte i sense pretendre-ho, el malestar, les angoixes i les aspiracions de tota una època.

  • Divendres 9 d’octubre de 2026

Els titulars de la jornada:
“Espanya obligarà a les energètiques a blindar les reserves de gas” (El Periódico)
“L’aspre duel per la Maricarmen augura una campanya electoral dura” (La Vanguardia)
“El PP i Vox surten amb una clara avantatja en la carrera al 29-N ” (El País)
“Tornen els nostres monstres preferits” (La República – El Punt Avui)
“La precampanya es tensa per la mort de Maricarmen Abascal” (Ara)

De l’article que avui publica Joan Esculies a La Vanguardia, n’extrec els paràgrafs que més endavant reprodueixo, que, al meu entendre, són particularment reveladors, perquè aporten una mirada poc freqüent sobre el futur retorn del president estat Carles Puigdemont i ajuden a situar els fets en una perspectiva més institucional que no pas emocional. Escriu Escolies: “Puigdemont tornarà, en bona hora, no perquè hagi vençut, sinó perquè ell i ERC van pactar la investidura del socialista Pedro Sánchez a canvi de l’amnistia. Un perdó que només poden atorgar els magnànims, per forts, o els benignes, per nets de cor. A Puigdemont el rebrà al Palau, com a qualsevol altre expresident, Salvador Illa. Un altre socialista que, segons la presidenta del grup parlamentari de Junts, Mònica Sales, és el ‘pitjor president de la Catalunya moderna’. A aquest se li poden criticar totes les polítiques, però no se li pot negar l’alt sentit de la institucionalitat. El dia que traspassi el pater familias convergent, Jordi Pujol, serà gràcies a Illa que el president rebrà un sepeli amb honors. I no seran poques les crítiques que es guanyarà per això.” I segueix: “No hi ha equivalent a un retorn d’un president en la situació de Puigdemont. Quan Macià va tornar el 1930 i el 1931 no ho va fer com a tal, sinó com a líder de partit. Josep Tarradellas el 1977, encara sense estar beneït per tothom, va tornar representant la transversalitat de la Generalitat. Un cas molt diferent de l’actual. Tot i que en alguna cosa sí que pot ajudar aquesta experiència per a l’organització de l’esdeveniment. Tarradellas no va voler folklore, ni castells, ni sardanes, ni tampoc presència eclesiàstica. El president abans que res va receptar humilitat. D’això, en grans dosis, també en farà falta.” Cal afegir res més?

  • Dissabte 10 d’octubre de 2026

Els titulars de la jornada:
“Grans tenidors frenen la seva oferta de lloguers fins al 29N” (El Periódico)
“Trump ataca el Tribunal Penal Internacional pel Nobel a una exjutgessa” (La Vanguardia)
“Mohamed VI adverteix contra la ‘pressió o xantatge’ des d’Espanya” (El País)
“L’autèntica normalitat vindrà quan puguem decidir el futur votant” (Josep Rull) (La República – El Punt Avui)
“Barcelona incrementa un 150% l’IBI als pisos turístics” (Ara)
“A Rodalies no n’hi ha prou amb manteniment i pedaços” (Diari de Sabadell)

“L’autèntica normalitat vindrà quan puguem decidir el futur votant”. Això afirmava el president del Parlament de Catalunya, Josep Rull, en una entrevista publicada avui a El Punt Avui. La frase convida a una reflexió de fons sobre el significat de la democràcia i el valor de les votacions. En realitat, la sentència conté una certa contradicció. D’una banda, suggereix que Catalunya encara no viu una situació de “normalitat autèntica”, i això ho afirma precisament qui presideix la principal institució representativa del país. De l’altra, dona a entendre que els ciutadans no podem decidir el nostre futur votant, quan el vot és, tanmateix, l’instrument essencial mitjançant el qual, en les democràcies modernes, s’expressa la voluntat popular. Certament, la democràcia espanyola i també la catalana pateixen mancances i imperfeccions. Però des de la recuperació de les llibertats democràtiques després del franquisme, ningú no ha estat privat del dret a votar en llibertat. Així, cada vegada que dipositem una papereta a l’urna no escollim només unes persones o unes sigles sinó que deleguem la nostra representació en una força política que defensa un determinat projecte de país i idea de futur. D’aquí que dir que encara no podem “decidir el futur votant” equival a negar o a menystenir la capacitat transformadora del sufragi. Potser el problema no és que els ciutadans no puguem decidir el futur votant. Fa dècades que ho fem. El problema, per a alguns, és que no poden votar sobre allò que voldrien votar. I entre una cosa i l’altra hi ha una diferència substancial.

  • Diumenge 11 d’octubre de 2026

Els titulars de la jornada:
“Sánchez i Feijóo obre la campanya més polaritzada” (El Periódico)
“Zelenski acusa Trump d’agreujar la guerra donant oxigen a Putin” (La Vanguardia)
“Qüestionar el Tribunal Constitucional és qüestionar la democràcia” (El País)
“Les colònies necessiten aire” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Sánchez, el prestidigitador” (Ara)

Una de les fortaleses de Sabadell rau en el dinamisme i la capacitat d’innovació del seu Tercer Sector social. Les entitats que treballen al servei de les persones més vulnerables han demostrat al llarg dels anys una extraordinària capacitat per detectar necessitats, articular respostes i generar oportunitats d’inclusió i de millora de la qualitat de vida. Una tasca que es veu reforçada pel treball en xarxa que impulsa la Plataforma Vàlua, espai de trobada i coordinació que ha contribuït a sumar esforços, compartir iniciatives i establir fructíferes sinergies amb administracions, empreses, fundacions i altres institucions de la ciutat. En aquest context, destaquen dues actuacions en l’àmbit de l’habitatge i l’atenció residencial a persones amb discapacitat intel·lectual i neurològica. Es tracta de projectes que constitueixen una bona mostra tant de la tasca que du a terme aquest teixit associatiu com del potencial transformador que es deriva de la col·laboració publicoprivada quan es posa al servei del bé comú. La primera d’aquestes iniciatives residencials, impulsada per la Fundació Barnola-Vallribera i CIPO, ja es troba en fase de construcció a Can Gambús. Un projecte que és fruit de la confluència d’esforços entre l’Ajuntament de Sabadell, que ha cedit els terrenys; la Fundació Barnola-Vallribera, que assumeix el finançament i la gestió del nou equipament; i CIPO, sobre qui recaurà la responsabilitat del servei assistencial que s’hi prestarà. La segona residència, promoguda en aquest cas per Atendis, s’aixecarà al barri de Can Rull sobre uns terrenys cedits per la Fundació per la Indústria. Amb aquests projectes es reforça la xarxa d’equipaments destinats a l’atenció de persones amb discapacitat, alhora que es referma el compromís de les entitats socials, de les fundacions i de les administracions en favor d’una ciutat més inclusiva, més cohesionada i més atenta a les necessitats de tothom. Més enllà, però, dels edificis que es construiran, aquests projectes encarnen una manera d’entendre la ciutat: una ciutat que posa les persones al centre, que aposta per la cooperació per damunt de la competició i que és capaç de mobilitzar recursos públics i privats per donar resposta als reptes socials. En aquest sentit, les noves residències són també símbol de la millor tradició sabadellenca de compromís cívic, solidaritat i responsabilitat col·lectiva.

  • Dilluns 12 d’octubre de 2026

Els titulars de la jornada:
“L’avançament electoral no trenca l’equilibri entre blocs” (El Periódico)
“Trump anuncia que Rússia i Ucraïna han pactat una treva energètica” (La Vanguardia)
“El Marroc va enviar vaixells de guerra a aigües de Ceuta en plena entrada d’immigrants” (El País)
“Llegir per entendre el món” (El Punt Avui)
“Rufián serà el candidat d’ERC i també farà campanya per Podem” (Ara)

Ho he escrit en altres ocasions: Trump somnia ser Putin quan sigui gran. Potser aquest somni ajuda a entendre algunes de les decisions que l’imprevisible president nord-americà ha adoptat aquests darrers dies, empès també per unes perspectives electorals poc favorables de cara als comicis de mig mandat. Un somni que, de moment, sembla afavorir sobretot el líder del Kremlin, que ha aconseguit arrencar de Trump l’aixecament de determinades sancions sobre les exportacions energètiques russes. Com a conseqüència d’aquesta nova deriva trumpiana, Putin disposa avui de més recursos per continuar finançant una guerra iniciada el 24 de febrer de 2022 amb l’anomenada “operació militar especial” contra Ucraïna, de la qual no s’entreveu cap desenllaç. I això malgrat que, ahir mateix, Trump anunciava l’assoliment d’una suposada treva energètica entre Rússia i Ucraïna, un acord del qual, si hem de jutjar per les reaccions posteriors, ni Moscou ni Kíiv semblaven saber-ne gaire cosa. Tot plegat acaba configurant un trencaclosques desconcertant, farcit de peces que no acaben d’encaixar. Un escenari en què Putin guanya posicions, Trump monopolitza el relat i Europa continua parlant sense que ningú l’escolti.

  • Dimarts 13 d’octubre de 2026

Els titulars de la jornada:
“La llei de nets i Ceuta marquen el 12-O” (El Periódico)
“Sánchez i Feijóo exhibeixen optimisme electoral en el 12-O” (La Vanguardia)
“El Suprem suspèn el dret al vot de 163.000 espanyols” (El País)
“Revés del Suprem a la ‘llei de nets’” (Ara)
“La formació impulsa l’activitat de l’aeroport” (Diari de Sabadell)

Encara falta un mes i mig per a les eleccions i, en aquest temps, algunes tendències poden canviar. És per això que sí que vull deixar constància de quines són, ara com ara, les expectatives electorals, just a les portes d’una campanya que es preveu dura. Molt dura. Si les eleccions se celebressin ara mateix, el PP podria formar govern sense massa dificultats, això sí, amb el concurs imprescindible d’un Vox clarament a l’alça. Paradoxalment, aquest creixement de l’extrema dreta es produiria a costa dels mateixos populars. I és que, segons les enquestes, el partit d’Alberto Núñez Feijóo no només no milloraria els resultats de les darreres eleccions legislatives, sinó que perdria cinc escons i es quedaria, per tant, amb 132 diputats. En canvi, la formació de Santiago Abascal experimentaria un ascens espectacular en doblar la seva representació al Congrés: passaria dels 33 escons actuals als 66. D’aquesta constatació se’n desprèn una evidència política difícil d’ignorar: si el PP vol governar, haurà d’assumir una relació de dependència amb Vox cada vegada més estreta o, dit d’una altra manera, incorporar com a propis bona part dels plantejaments d’un partit ultradretà que ha fet de la denominada “prioritat nacional” el nucli gairebé exclusiu del seu discurs polític. Per la seva banda, les perspectives per al bloc de les esquerres no són, avui, especialment encoratjadores. Tot i que el PSOE sembla mostrar una certa recuperació respecte de mesos enrere, perdria una desena de diputats i es quedaria amb 111 escons. Molt més delicada és la situació de l’espai situat a l’esquerra dels socialistes. Si aquest espai concorre fragmentat, passarà dels 31 escons aconseguits fa tres anys a només set. En canvi, amb una candidatura unitària en forma de Front Ampli amb Podemos, podria arribar fins als 19 diputats. És clar, però, que ni tan sols en aquest darrer escenari el conjunt de les esquerres aconseguiria superar el bloc format pel PP i Vox. És cert que per endavant queda molta partida per jugar i que les campanyes electorals continuen tenint capacitat per modificar expectatives i mobilitzar electorats. Però, a dia d’avui, la tendència sembla dibuixar una majoria parlamentària de dretes cada cop més dependent del pes polític de l’extrema dreta. Cal afegir encara una paradoxa que no és gens menor. Podria donar-se el cas que el PSOE acabés essent la força més votada i, malgrat això, no disposés dels suports necessaris per formar govern. Seria exactament la situació inversa de la viscuda el 2023: aleshores el PP va obtenir la victòria electoral, però no va ser capaç d’articular una majoria parlamentària que permetés la investidura d’Alberto Núñez Feijóo. En canvi, Pedro Sánchez sí que va aconseguir reunir els suports necessaris per continuar governant. Sigui quin sigui el resultat final, hi ha una conclusió que avui sembla difícil de desmentir: la governabilitat de l’Estat passa cada vegada més per la capacitat dels grans partits d’articular majories parlamentàries. En una democràcia parlamentària no n’hi ha prou amb ser la llista més votada; cal ser capaç d’obtenir la confiança de la majoria de la cambra. I, segons apunten les enquestes, la dreta només podria assolir aquest objectiu amb una presència de Vox determinant. Aquesta és, probablement, la dada políticament més rellevant del moment.

  • Dimecres 14 d’octubre de 2026

Els titulars de la jornada:
“El Rei proclama a Ceuta que la sobirania no és negociable” (El Periódico)
“Feijóo: ‘No hi ha netedat democràtica sense netedat del cens” (La Vanguardia)
“El Rei als ceutís: ‘No us deixarem sols ni indefensos’” (El País)
“Zelenski alerta que els aliats no van avisar de l’últim atac rus” (Ara)

Avui fa just 50 anys de la mort d’un sabadellenc notable: Jaume Viladoms i Valls. Si cliqueu aquí mateix tindreu accés a l’article que sobre ell acabo d’escriure, publicat al iSabadell.

  • Dijous 15 d’octubre de 2026

Els titulars de la jornada:
“La UE rastreja sabotatges russos a nou empreses de defensa” (El Periódico)
“Conde-Pumpido: ‘Només queda que el TS tanqui la causa del procés’” (La Vanguardia)
“El PSOE i el PP encenen la batalla pel futur de les pensions” (El País)
“S’aixeca el càstig econòmic als càrrecs de govern durant el procés” (Ara)
“Mans a l’obra” (Diari de Sabadell)

No són temps per desaprofitar res. Tampoc l’oportunitat de tornar a fer les maletes i allunyar-me, ni que sigui per uns dies, del ferotge brogit que s’ha instal·lat en la política espanyola. Un brogit que anirà in crescendo fins que els electors dictin el seu veredicte a través de les urnes el proper 29-N. Una decisió que, tanmateix, arribarà marcada per un fet insòlit: persones incorporades al cens electoral en aplicació de l’anomenada Llei de Nets, algunes de les quals fins i tot van poder votar a les eleccions legislatives del 2023, ara no ho podran fer arran de la decisió del Tribunal Suprem, adoptada a instàncies del PP i de Vox. Ja sabíem que entre nosaltres hi havia qui estava disposat a posar en qüestió les garanties del sistema electoral, començant pel vot per correu, en una deriva que recorda massa certes actituds importades del trumpisme. El que costava més d’imaginar era que fos un alt tribunal qui acabés excloent, amb la seva resolució, prop de cent cinquanta mil electors incorporats recentment al cens en virtut d’una llei aprovada pel poder legislatiu. Recordeu allò de quien pueda hacer que haga? Doncs això. Recordeu també els qui, des de fa anys, qüestionen la legitimitat de l’actual Govern? Doncs això mateix. Més enllà de l’impacte electoral que pugui tenir la impossibilitat de votar d’aquests nous censats, l’embolic jurídic ja ha produït un primer efecte prou rellevant: sembrar la confusió. Costa d’explicar que persones que van exercir el dret de vot el 2023 ara es puguin veure privades de fer-ho. I encara costa més entendre que, dins d’una mateixa família, tots els membres nacionalitzats gràcies a la mateixa llei es trobin amb situacions diferents: els qui resideixen a Espanya poden votar, mentre que els qui viuen a l’estranger, probablement, no. Viure per a veure!

  • Divendres 16 d’octubre de 2026

Els titulars de la jornada:
“Europa accelera per assegurar el finançament d’Ucraïna” (La Vanguardia)
“L’encaix de Montero tensa el pols en les llistes de l’esquerra” (El País)
“La UE carrega contra Trump per l’ajut a Putin” (Ara)

El món és un mocador. O, com acostumem a dir, un cop de puny. Això és el que pensava ahir mentre passejava pels carrers de l’Alguer. De sobte, vaig veure venir una noia que, per la manera de caminar i pels trets facials, s’assemblava extraordinàriament a una vella amiga de Sabadell. Tant s’hi assemblava, que vaig treure el mòbil de la butxaca amb la intenció de fer-li una fotografia i enviar-la a la meva amiga com a prova d’aquelles coincidències que de vegades ens regala la vida. Mentre buscava un lloc discret des d’on poder captar la imatge sense cridar l’atenció, em vaig adonar que la noia que tenia al davant començava a dibuixar un gest de sorpresa al rostre. Què estava passant? Doncs simplement que la persona que jo pretenia fotografiar no era algú que s’assemblava a la meva amiga. Era, ai las, la meva amiga mateixa. I ja que parlo de l’Alguer, afegiré que la ciutat sarda conserva encara nombroses empremtes del seu passat català. Un passat que es remunta al segle XIV, quan va passar a formar part dels dominis de la Corona d’Aragó. En queden testimonis visibles en la toponímia, en molts noms dels carrers del nucli antic i també en la bandera de la ciutat, que incorpora les quatre barres. Més difícil és trobar-hi avui la petjada lingüística d’aquella història. L’alguerès, la variant local del català, és parlat per una minoria cada vegada més reduïda malgrat els esforços que es fan ara per preservar-lo. Però el problema va més enllà de l’alguerès. Com passa amb molts dels dialectes i parles a Sardenya, la pressió creixent de l’italià amenaça la continuïtat d’un patrimoni lingüístic d’una extraordinària riquesa. També a l’Alguer fa la impressió que les autoritats estatals contemplen aquesta realitat amb una indiferència preocupant. Tanmateix, aquest llegat cultural no és només patrimoni dels algueresos. Hauria de ser considerat un tresor compartit per tots els italians i, en el cas de l’alguerès, també una peça singular del patrimoni cultural català i mediterrani.

  • Dissabte 17 d’octubre de 2026

Els titulars de la jornada:
“El CNI acusa el Marroc de saber que Ceuta seria assaltada” (El Periódico)
“Els partits a l’esquerra del PSOE, incapaços d’anar units” (La Vanguardia)
“El Front ampli i Podemos fracassen en la cerca d’una coalició” (El País)
“Dimiteix la portaveu del PSOE pels negocis immobiliaris de la parella” (Ara)
“Hi haurà judici oral pel crim d’Helena Jubany” (Diari de Sabadell)

Avui hi ha, com a mínim, dues bones notícies. La primera té nom i cognoms: el Josep M., el germà gran, acaba de fer vuitanta anys. Arribar a aquesta edat no és només una qüestió de calendari. És el premi reservat a aquells que han sabut omplir la vida de sentit, d’afectes, de feina i d’il·lusions, i als quals, a més, la salut els ha acompanyat en el camí. El Josep M. és un d’aquests afortunats. Darrere seu hi ha una llarga història feta de records, experiències i moments compartits; al davant, encara, un bon grapat d’oportunitats per continuar gaudint de la vida. Moltes felicitats i per molts anys! La segona bona notícia arriba de la política. No és poca cosa que les forces d’esquerra hagin estat capaces d’aparcar diferències i presentar-se unides a les eleccions al Senat. Pot semblar un gest modest, però pot acabar tenint una gran transcendència. Quan les esquerres sumen, augmenten les possibilitats de frenar l’avenç de la dreta i de l’extrema dreta i, qui sap, d’obrir un nou horitzó polític que avui encara costa d’imaginar. Les enquestes, que només marquen tendències i no pas resultats, apunten que aquest acord podria facilitar una majoria progressista a la Cambra Alta i contribuir també a millorar les expectatives electorals de l’esquerra liderada pel PSOE al Congrés. Uns socialistes que fins i tot podrien acabar sent la força més votada i guanyar les eleccions, encara que la suma de les dretes acabés permetent-los formar govern. Si això succeeix, serà interessant comprovar on queden determinats discursos. On quedarà, per exemple, aquella reiterada afirmació d’Alberto Núñez Feijóo segons la qual el govern de Pedro Sánchez és il·legítim perquè no havia estat la força guanyadora dels comicis de fa quatre anys? Hi ha aniversaris que conviden a celebrar la vida. I hi ha acords polítics que conviden a mantenir l’esperança. Avui, afortunadament, es donen les dues circumstàncies. I això, tal com estan les coses, ja és molt.

  • Diumenge 18 d’octubre de 2026

Els titulars de la jornada:
“Espanya no funciona amb el motor català apagat” (Alberto Núñez Feijóo) (El Periódico)
“Les protestes incendien França” (La Vanguardia)
“La ràbia juvenil i les ‘armilles grogues’ incendien França” (El País)
“El divorci de les esquerres aplana el camí a la dreta” (Ara)

1. Aquesta matinada, abans d’acabar de preparar les maletes per tornar cap a casa, he sortit a fer un tomb pels entorns de l’hotel en el qual ens hostatgem. A l’horitzó s’hi dibuixava el reflex intermitent d’una tempesta llunyana, anunciat per llampecs que esclataven molts quilòmetres enllà. Qui sap si era la mateixa que, en aquells moments, descarregava sobre el litoral barceloní. Una tempesta meteorològica que coincideix, ben oportunament, amb la que ja s’ha desencadenat en l’àmbit polític. Consulto els diaris i la intuïció queda confirmada: la tempesta serà intensa i duradora, almenys fins que el 29-N les urnes permetin als ciutadans fer sentir la seva veu.

2. Mira que he volat vegades al llarg de la meva vida, però mai no m’havia trobat amb una cancel·lació de vol. Com passa amb tantes coses, sempre hi ha una primera vegada. Anit ens vam estrenar en aquesta mena d’incidència, l’origen de la qual sembla trobar-se precisament en les tempestes que aquests dies assoten la costa i el prelitoral barceloní. De moment, l’experiència no ha alterat substancialment els nostres plans. Potser caldrà fer alguns retocs a l’agenda, però poca cosa més. La gran incògnita és saber si la situació es resoldrà al llarg del dia o si anirà més enllà d’aquesta tarda, atès que les tempestes no acaben d’allunyar-se de l’àrea de l’aeroport del Prat. S’imposen, doncs, la calma i la serenitat. Cal esperar que les condicions meteorològiques acabin jugant a favor nostre i que puguem completar el viatge amb normalitat. Si és així, tot plegat no haurà estat res més que una anècdota afegida al bagatge dels records, una història més per explicar algun dia als nets, als amics i a tots aquells que vulguin escoltar-la. Que els déus ens siguin propicis.

  • Dilluns 19 d’octubre de 2026

Els titulars de la jornada:
“L’amenaça d’una altra crisi del deute plana sobre Europa” (El Periódico)
“Commoció a França per la fúria desfermada en les protestes” (La Vanguardia)
“L’Hospital de Ceuta porta al jutge 20 denuncies de maltractes” (El País)
“Llarena se l’empassa” (El Punt Avui)
“França en estat de xoc” (Ara)

Mentre esgotàvem les darreres hores a Sardenya per culpa de la cancel·lació del vol que ens tenia de portar a Barcelona, una nova dana colpejava amb força la Comunitat Valenciana. Les pluges torrencials associades al temporal Adam, convertien carrers i carreteres en rius desbocats. L’aigua arrossegava vehicles, inundava habitatges i feia importants destrosses. Tanmateix, a diferència del que va passar durant la tràgica dana del 2024, aquesta vegada la població estava preparada i en alerta gràcies als avisos preventius. Certament es van haver de fer centenars de rescats i, malauradament, lamentar tres víctimes mortals. Però els fets confirmen una lliçó que no hauríem d’oblidar: els sistemes d’alerta i la prevenció no eviten els temporals, però sí que poden salvar moltes vides.

  • Dimarts 20 d’octubre de 2026

Els titulars de la jornada:
“Salut investiga maltractaments no detectats a tres nadons més” (El Periódico)
“Tocs de queda a París i altres ciutats per frenar la violència” (La Vanguardia)
“El temporal causa estralls i obliga a rescats al límit” (El País)
“Una altra dana mortal” (Ara)
“La congestió de l’AP-7 i la C-58 empitjora” (Diari de Sabadell)

Em quedo amb el titular a primera de La Vanguardia d’avui: El Suprem amnistia Junqueras entre crítiques al Constitucional. El jutge Marchena aplica la llei i extingeix la responsabilitat penal dels independentistes condemnats, però acusa el TC d’”ingerències”. Un titular que té una gran càrrega involuntària d’humor polític. El Suprem amnistia Junqueras, però aprofita per acusar el Constitucional d’ingerències. Curiosa queixa venint d’un tribunal que, en els darrers anys, ha protagonitzat alguns dels episodis més intensos de tensió entre el poder judicial i el legislatiu. Quan les decisions dels jutges limiten, modulen o fins i tot alteren l’aplicació pràctica de lleis aprovades per les cambres representatives, molts ho consideren un exercici legítim de control jurisdiccional. Quan és el Constitucional qui corregeix el Suprem, aleshores apareix el fantasma de la ingerència. Potser la diferència no és jurídica, sinó simplement de direcció.

  • Dimecres 21 d’octubre de 2026

Els titulars de la jornada:
“PP i PSOE batallen pel Senat per controlar el TC” (El Periódico)
“El Suprem amnistia Junqueras entre crítiques al Constitucional” (La Vanguardia)
“El Suprem aplica l’amnistia i carrega contra el Constitucional” (El País)
“Pàrquing, bosc urbà, al portal de Terrassa” (El Punt Avui)
“El Suprem amnistia Junqueras, Turull, Bassa i Romeva” (Ara)

Josep Pla, el 9 de novembre de 1918, escrivia al seu Quadern gris que “aquest any, el pas de l’estiu a la tardor ha estat brusc i inesperat. Una nit de pluja i de vent ha canviat l’aspecte i el color de la terra i del mar. Ha canviat també l’olor.” M’he recordat d’aquestes paraules aquests dies. Potser perquè la tardor d’enguany també sembla haver arribat d’un dia per l’altre. Fins fa quatre dies encara ens resistíem a guardar la roba d’estiu, a renunciar als vespres llargs i a la llum generosa que acompanya els mesos calorosos. I, de sobte, una matinada de forta pluja, un aire més fresc i una claror diferent ens han fet adonar que l’estació havia canviat. Pla no es limita a descriure el paisatge. Ens parla també d’una transformació més subtil. No només canvien els colors de la terra i del mar. Canvien les olors, la llum i fins i tot l’estat d’ànim amb què observem les coses. La tardor té aquesta capacitat de recordar-nos que el temps passa inexorablement, però també que cada estació té la seva bellesa particular. Amb els anys he après que moltes de les coses importants de la vida s’assemblen a aquesta arribada de la tardor que descriu Pla. De vegades els canvis no es produeixen lentament ni de manera visible. S’acumulen en silenci fins que un dia ens adonem que alguna cosa ha canviat. Els fills es fan grans, els amics envelleixen, les ciutats es transformen i nosaltres mateixos deixem enrere etapes que semblaven eternes. Potser per això m’agrada tant aquesta observació del vell mestre de Palafrugell. Perquè darrere d’una nit de pluja i de vent hi descobreix una veritat universal: res no és permanent, però tot té el seu temps. I la saviesa consisteix, potser, a saber reconèixer cada estació quan arriba. I a viure-la.

  • Dijous 22 d’octubre de 2026

Els titulars de la jornada:
“El Govern relaxa el límit a la compra de pisos per inversors” (El Periódico)
“El TC deixa gairebé sense opció de votar 160.000 acollits a la ‘llei de nets’” (La Vanguardia)
“Milei agita el 29-N amb insults a Sánchez i abraçades a Ayuso” (El País)
“Ben tornat” (El Punt Avui)
“Le Pen capitalitza el caos a França i doblaria Melénchon en vots” (Ara)
“Han estat sempre en barracons” (Diari de Sabadell)

I per si no n’hi hagués prou, arribava a Espanya Javier Milei, convidat per Nueva Economía Fórum, una entitat privada que reuneix dirigents polítics, empresaris, acadèmics i representants socials perquè exposin les seves idees i responguin les preguntes dels assistents. Res no és casual en política. Amb la seva presència, Milei irrompia en l’escena política espanyola en plena precampanya de les eleccions generals. I ho feia fidel al personatge públic que, amb el permís de Donald Trump, l’ha convertit en un dels principals referents internacionals del populisme ultradretà: agredint verbalment, insultant i desqualificant el conjunt de l’esquerra i, molt especialment, el president del Govern espanyol. El que no sap Milei és que, amb el seu estil farcit d’insults i de paraules abruptes, ha acabat fent un favor inesperat als socialistes i, sense proposar-s’ho, ha regalat a Pedro Sánchez renovats arguments electorals. En canvi, ha situat en una posició incòmoda tant Alberto Núñez Feijóo com Santiago Abascal, obligats a gestionar la proximitat o la distància amb un dirigent tan controvertit sense saber ben bé quina actitud adoptar. Mentrestant, Isabel Díaz Ayuso es lliurava al personatge sense embuts. És per això que davant d’aquest escenari, els socialistes estan convençuts que tot allò que representa i fa el president argentí contribueix a caricaturitzar els seus adversaris polítics i, alhora, a mobilitzar un electorat d’esquerres que observa amb preocupació la possibilitat que a Espanya es puguin reproduir les dràstiques retallades que Milei ha aplicat a l’Argentina.

  • Divendres 23 d’octubre de 2026

Els titulars de la jornada:
“L’AP-7 tindrà 200 quilòmetres amb la velocitat limitable a 100” (El Periódico)
“El preu del petroli repunta per la inestabilitat al Golf i agita les borses” (La Vanguardia)
“Netanyahu fia la seva reelecció a la promesa d’una altra guerra amb Iran” (El País)
“Un llaç menys” (La República – El Punt Avui)
“Milions de ciberatacs pel forat de seguretat descobert per la IA” (Ara)

Avui, al Casal Pere Quart, hem recordat un moment clau de la nostra història recent: el primer míting polític celebrat a Sabadell després de la dictadura, ara fa cinquanta anys. Però, més enllà de l’evocació d’aquell temps carregat d’esperança i d’il·lusions col·lectives, he volgut compartir amb els assistents a l’acte, una reflexió sobre l’estat de la nostra democràcia i la necessitat de reivindicar la política com una eina noble al servei de la ciutadania i del bé comú. Si us ve de gust llegir el text complet de la intervenció, el trobareu clicant aquí.

  • Dissabte 24 d’octubre de 2026

Els titulars de la jornada:
“Els decrets de lloguer augmenten les consultes a advocats” (El Periódico)
“El Rei adverteix que la democràcia ‘no s’esgota’ a les urnes” (La Vanguardia)
“El Suprem amenaça amb multar al Govern per la ‘llei dels nets’” (El País)
“Adeu a la farsa del terrorisme” (El Punt Avui)
“El Suprem amenaça en multar la Moncloa si no els dona els 163.000 noms” (Ara)
“La nit dels empresaris” (Diari de Sabadell)

Llegeixo a iSabadell que el ple de dilluns aprovarà previsiblement el conveni entre l’Ajuntament i la Fundació Banc Sabadell per rehabilitar la Casa Grau i les actuals dependències dels serveis socials de la plaça del Gas, peça central del que s’ha batejat com a Sabadell Centre de Cultura. Han passat gairebé dos anys des de la presentació del projecte i mig any des que es va concretar l’aportació de la Fundació Banc Sabadell: cinc milions d’euros. Des d’aleshores, els avenços han estat sobretot administratius. S’ha tramitat el canvi urbanístic necessari per impulsar les obres, però continua sense resoldre’s la qüestió essencial: quin projecte cultural volem bastir i quin model de governança l’ha de fer possible. Tot indica que el calendari serà més llarg del que es preveia. La licitació de les obres requerirà temps i, sobretot, els continguts i objectius del futur equipament continuen sense definir-se. Això contrasta amb les expectatives expressades pel president del Banc Sabadell, Josep Oliu, que confiava veure oberta la Casa Grau abans de final d’aquest any. És en aquest punt on crec que rau la principal feblesa de la iniciativa. Els cinc milions d’euros són una contribució generosa, però el repte no és només econòmic. És, sobretot, institucional. Sabadell necessita un projecte cultural de ciutat capaç d’articular els seus equipaments i superar l’actual fragmentació. I això difícilment s’aconseguirà des d’una gestió exclusivament municipal. No per manca de voluntat política, sinó perquè els ajuntaments estan condicionats pels cicles electorals, les restriccions pressupostàries i les urgències del dia a dia. Un projecte d’aquesta dimensió exigeix estabilitat, especialització i visió a llarg termini. Per això considero que la millor opció hauria estat aprofitar l’avinentesa per crear un organisme propi que agrupés l’Ajuntament, la Generalitat, la Diputació i la Fundació Banc Sabadell. Un ens amb pressupost, governança i capacitat executiva per gestionar de manera integrada els equipaments culturals de la ciutat i convertir-los en autèntics centres de coneixement, debat i projecció cultural. Encara som a temps de plantejar aquest debat. Perquè la qüestió no és només com es rehabilita la Casa Grau ni com s’inverteixen cinc milions d’euros. La qüestió és quin paper vol jugar la cultura en el futur de Sabadell. Si el Sabadell Centre de Cultura acaba sent només una operació urbanística i patrimonial, haurem perdut una nova oportunitat. Si, en canvi, es converteix en el nucli d’un projecte cultural compartit, amb lideratge, recursos i ambició, pot esdevenir una de les transformacions més importants de la ciutat en les pròximes dècades. Al capdavall, els edificis i els recursos són imprescindibles, però no són suficients. El que determinarà l’èxit del projecte serà la capacitat de crear una institució cultural sòlida, estable i amb visió de futur. I aquest és el veritable repte cultural que Sabadell té avui al davant.

  • Diumenge 25 d’octubre de 2026

Els titulars de la jornada:
“20 províncies decidiran el 29N” (El Periódico)
“França i Itàlia frenen l’onada de protestes violentes” (La Vanguardia)
“Un Govern del PP i Vox és retrocedir 50 anys” (Pedro Sánchez) (El País)
“’Sorpasso’ de les mercantils a les cooperatives” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Guerra híbrida” (Ara)

Alberto Núñez Feijóo va ensenyant, a poc a poc, la poteta per sota la porta. Divendres passat va ser entrevistat per Aimar Bretos a la Cadena SER. Algú del seu entorn devia suggerir-li que parlés sense respirar, talment com una metralladora verbal capaç d’atropellar l’entrevistador, mentir amb convicció si calia per esquivar qualsevol pregunta incòmoda. Tan incòmode i tens com Feijóo es va mostrar al llarg de l’entrevista. Tot i això, aquella no conversa, en què Bretos preguntava una cosa i Feijóo en contestava una altra, va servir per fer-nos una idea força aproximada de com serà el “canvi” que el líder popular vol impulsar i que ara ja no s’esforça a dissimular, encara que per aconseguir-lo hagi d’anar de bracet amb Santiago Abascal. Ja no em queda cap dubte que cas que PP i Vox acabin formant govern després de les eleccions del 29-N –tal com va dir Alfonso Guerra referint-se a aquell altre “canvi” que el PSOE prometia ara fa quaranta-quatre anys–, “a Espanya no la reconeixerà ni la mare que la va parir”. Ni la mare que la va parir, ni tampoc les joves que vulguin avortar, ni les persones que aspiren a una mort digna, ni, encara menys, els treballadors amb salaris precaris.

  • Dilluns 26 d’octubre de 2026

Els titulars de la jornada:
“Per invertir en habitatge no ets un voltor si tens un lucre limitat” (Isabel Rodríguez) (El Periódico)
“Els Mossos busquen els inductors dels aldarulls de Barcelona” (La Vanguardia)
“Lula guanya a Brasil” (El País)
“Llibertat” (El Punt Avui)
“Els comerciants del centre temen la repetició dels aldarulls” (Ara)

La setmana comença amb notícies que són com una alenada d’aire fresc, petits senyals que conviden a pensar que no tot està perdut. Al Brasil, Lula s’ha imposat a Bolsonaro quan semblava que ho tenia tot en contra. La seva victòria podria marcar l’inici d’un canvi de rumb en diversos països de l’Amèrica del Sud, on la dreta i l’extrema dreta havien anat guanyant terreny fins a accedir al govern amb la complicitat i vistiplau de Trump. Un Trump desbocat que, d’aquí a quinze dies, es juga bona part del seu futur polític i personal en unes eleccions decisives. Si ens cenyim al nostre entorn més proper, a Sèrbia, la Llista dels Estudiants s’ha imposat en les eleccions celebrades ahir, derrotant Aleksandar Vučić, líder prorús i figura dominant de la política sèrbia durant els darrers dotze anys. Una victòria que interromp, almenys de moment, la tendència favorable a les forces conservadores i nacionalistes que veníem observant també en diversos països europeus. A tot plegat cal afegir-hi la transcendència de les eleccions que se celebren demà a Israel. Uns comicis que podrien suposar una severa derrota per a Netanyahu, a partir de la qual obrir un escenari polític nou a l’Orient proper. Potser són només indicis dispersos i encara insuficients per parlar d’un veritable canvi d’època. Però, després de molts mesos en què el vent bufava sempre en la mateixa direcció, no deixa de ser reconfortant comprovar que la història continua oberta i que el futur, afortunadament, mai no està escrit del tot.

  • Dimarts 27 d’octubre de 2026

Els titulars de la jornada:
“Feijóo i Abascal segellen la seva aliança amb el pacte del Senat” (El Periódico)
“PP i Vox segellen un acord en les llistes del Senat per assegurar-se la majoria” (La Vanguardia)
“El PP i Vox segellan una aliança inèdita per controlar el Senat” (El País)
“El Brasil resisteix” (El Punt Avui)
“PP i Vox pacten en 23 províncies per derrotar Sánchez al Senat” (Ara)
“El futur Centre de Cultura avança” (Diari de Sabadell)

Podrà intentar justificar-ho amb mil milongues, però la realitat és tossuda: Feijóo ha acabat caient a mans d’Abascal. O, més ben dit, no és Abascal qui s’ha desplaçat cap a les posicions del líder popular, sinó Feijóo qui ha anat assumint, pas a pas, les condicions imposades per Vox. El recent acord entre PP i Vox per assegurar-se el control de la Mesa del Senat i de la majoria de la cambra alta no és un episodi aïllat ni una simple suma aritmètica de conveniència. És una peça més d’una estratègia compartida que mira més enllà de la legislatura i que té un objectiu de fons: construir una majoria política i institucional capaç d’influir en els principals òrgans de l’Estat. Si Feijóo arribés a la presidència del Govern, aquesta aliança podria proporcionar-li una majoria suficient per intentar reforçar el seu poder sobre institucions clau, començant pel Tribunal Constitucional. És aquí on el debat deixa de ser partidista per convertir-se en una qüestió de qualitat democràtica i d’equilibri entre poders. Durant mesos, el líder popular ha procurat presentar-se com una alternativa moderada i centrada. Però cada nou pacte amb Vox, cada cessió política i cada silenci davant de les exigències dels d’Abascal fan més difícil sostenir aquest relat. Les cartes són damunt la taula. Ja no es tracta de conjectures ni d’hipòtesis. Es tracta de fets. I ara correspon als ciutadans decidir si volem un PP que governi condicionat per Vox o un país on les institucions continuïn preservades de les majories conjunturals. La darrera paraula, afortunadament, la tenen les urnes.

  • Dimecres 28 d’octubre de 2026

Els titulars de la jornada:
“El veto als súpers 24 hores s’estén més enllà de BCN” (El Periódico)
“Bolsonaro fuig als EUA en perdre les eleccions i la condició d’aforat” (La Vanguardia)
“Flávio Bolsonaro fuig als EUA per escapar de l’acció de la justícia” (El País)
“Diners que surten de les deixalles” (El Punt Avui)
“Els Mossos demanen ajut a l’Estat per tancar comptes d’agitadors” (Ara)

Els aldarulls de Barcelona li han vingut com aigua de maig al Partit Popular. No és estrany, doncs, que Feijóo hagi decidit visitar-la per expressar el seu suport als comerciants afectats pels actes vandàlics. El líder popular és plenament conscient del pes electoral que Catalunya té en el conjunt de l’Estat i ha vist en els incidents de dissabte una oportunitat per reforçar el seu relat: amb ell a la Moncloa, diu, tornaran la seguretat i l’ordre als carrers. Tanmateix, res no diu sobre el malestar social que travessa bona part d’Europa, ni sobre les estratègies de desinformació i desestabilització que, des de diferents àmbits, alimenten la polarització i la confrontació. Tampoc no es pregunta qui pot estar interessat a atiar aquest clima de tensió amb l’objectiu de sembrar confusió, aprofundir les divisions internes i afeblir la cohesió política, econòmica i social del país. Perquè és molt més fàcil explotar electoralment les conseqüències del problema que no pas afrontar-ne les causes profundes.

  • Dijous 29 d’octubre de 2026

Els titulars de la jornada:
“Cadena tràgica de fallades” (El Periódico)
“Una altra tragèdia insuportable” (La Vanguardia)
“Segona catàstrofe en l’alta velocitat en menys d’un any” (El País)
“Nova tragèdia ferroviària” (El Punt Avui)
“Una altra tragèdia a l’alta velocitat” (Ara)
“Un camí per als vallesans” (Diari de Sabadell)

La tragèdia d’ahir, arran del xoc entre dos trens d’alta velocitat, ha sacsejat la campanya electoral i és previsible que condicioni tant el seu desenvolupament com, possiblement, els seus resultats. El Govern va quedar commocionat davant d’aquest nou desastre ferroviari i tots els partits, amb l’excepció de Vox, van suspendre els actes de campanya previstos. El president Pedro Sánchez es va desplaçar fins al lloc de l’accident i va prometre arribar fins al final per aclarir-ne les causes. “No és assumible per a un país com Espanya patir dos accidents d’alta velocitat en menys d’un any”, va afirmar. I, en això, costa no donar-li la raó. Per la seva banda, Alberto Núñez Feijóo va reclamar una «revisió completa i independent de tota la xarxa ferroviària», tot insistint que “Espanya té dret a conèixer l’estat real de les seves infraestructures”. Més enllà de les inevitables disputes partidistes, el nou sinistre torna a projectar una ombra allargada sobre la gestió del Govern. Entre la pandèmia, la crisi inflacionària, la sequera, la dana valenciana i ara aquest segon gran accident ferroviari, la Moncloa ha hagut de governar sota el pes d’una concatenació de crisis que, per la seva intensitat i persistència, recorda més una crònica apocalíptica que no pas una legislatura ordinària.

  • Divendres 30 d’octubre de 2026

Els titulars de la jornada:
“Cada controlador de l’AVE a Andalusia ha passat a gestionar 15 trens a 40” (El Periódico)
“Dolor immens” (La Vanguardia)
“Els controladors d’Atocha es van cofondre de protocol” (El País)
“Tres errors i un avís ignorat: 69 morts” (La República – El Punt Avui)
“Pressió màxima sobre Puente” (Ara)

La coincidència temporal de l’accident ferroviari d’abans d’ahir a Toledo amb l’aniversari de la tràgica jornada del 29 d’octubre de 2024, quan la dana va provocar 233 víctimes mortals al País Valencià, reforça encara més la càrrega emocional dels esdeveniments. Dos anys després d’aquella catàstrofe, Espanya ha tornat a despertar-se confrontada a una tragèdia col·lectiva que situa la seguretat de les infraestructures i l’eficàcia de les administracions en el centre del debat públic.

  • Dissabte 31 d’octubre de 2026

Els titulars de la jornada:
“El Govern planteja tancar per obres l’AVE BCN-Madrid” (El Periódico)
“Sánchez frena la dimissió de Puente que ja exigeix el PP” (La Vanguardia)
“Puente decideix seguir malgrat les pressions perquè dimiteixi” (El País)
“Un complot mediàtic” (La República – El Punt Avui)
“Més de deu ciutats a Catalunya, en alerta per les crides Blocus” (Ara)
“50 anys amb el comerç” (Diari de Sabadell)

Em fixo en un titular d’El País a la portada: “El PP apuntarà contra Sánchez quan acabi el dol”. I em pregunto: és que hi ha hagut algun moment, des que Sánchez és president del Govern, que el PP hagi deixat d’apuntar contra ell? A vegades fa la impressió que alguns periodistes confonen la novetat amb la realitat. Perquè, en aquest cas, la notícia no és que el PP torni a carregar contra Sánchez; la notícia seria que deixés de fer-ho.