Fa exactament cinquanta anys –gairebé un any després de la mort del dictador–, la nostra ciutat va ser l’escenari d’un míting que anava més enllà de la presentació d’un projecte polític.

Va ser un acte que simbolitzava la recuperació de la paraula lliure i del valor llibertat, del retorn de l’esperança col·lectiva i la voluntat d’una ciutadania decidida a deixar enrere la por, per construir un futur de llibertat, justícia social i democràcia.

El lema del míting, era ben eloqüent: “Vindrà un dia en què el treball vencerà”. Tota una declaració de confiança en el futur.

La confiança que la democràcia acabaria vencent la dictadura, que els drets s’imposarien a la por i que la que la dignitat del treball ocuparia el lloc central que mereixia en una societat lliure i justa.

Aquell míting al Palau d’Esports va tenir lloc en un moment extraordinari de la nostra història col·lectiva. La democràcia encara era una aspiració i la política percebuda per molts ciutadans com una eina d’emancipació, de progrés i de transformació social. La participació ciutadana, el compromís cívic i l’anhel de canvi omplien places, carrers i auditoris. Hi havia la consciència compartida que els drets i les llibertats no serien un regal de la història, sinó una conquesta col·lectiva.

Pocs mesos abans d’aquell míting, concretament el mes de febrer, la vaga general havia expressat amb contundència aquesta voluntat de canvi exigint la dimissió de l’alcalde Burrull. Al mateix temps, la vaga del metall reivindicava millores salarials i drets laborals. Eren expressions diverses d’una mateixa esperança: la de viure en una societat més justa, més lliure i més democràtica.

Cinquanta anys després d’aquell que va ser qualificat com el “míting de la llibertat”, vivim en una societat profundament diferent. Hem consolidat institucions democràtiques, hem ampliat drets i llibertats, i hem assolit nivells de benestar que aleshores haurien semblat impensables.

Per això, la commemoració d’avui no és només un exercici de memòria. És també una invitació a la reflexió.

Perquè si fa mig segle el gran repte era conquerir la democràcia, avui el repte és dignificar-la. Si aleshores calia reivindicar la llibertat política, avui cal reivindicar la política democràtica. La política entesa com a servei públic. La política entesa com a espai de trobada. La política entesa com a exercici de respecte envers qui pensa diferent.

Vivim temps en què la desafecció, la simplificació dels discursos i la polarització fan de   l’adversari enemic i deterioren la confiança en les institucions democràtiques.

Davant d’això, convé recordar un principi fonamental que mai podem oblidar: la democràcia no es manté sola. Necessita ciutadans compromesos, institucions sòlides i una política capaç de generar confiança, esperança i projectes compartits.

Els homes i les dones que van protagonitzar aquell moment històric –David Pérez, Ramon Puiggrós, Juan Alamillo, Manuel Garriga Miralles i Maria Ramoneda fins a Joan Raventós–, ens han llegat una lliçó que continua essent plenament vigent: la democràcia és una obra sempre inacabada. I cada generació que passa rep aquest llegat amb la responsabilitat d’enfortir-lo, preservar-lo i adaptar-lo als reptes del seu temps.

Per això avui recordem els que van fer possible aquell pas endavant. També ens interpel·lem a nosaltres mateixos. I encara més quan ens trobem a les portes d’unes eleccions que seran determinants per al futur del país i de la nostra convivència democràtica.

En aquest context, és oportú preguntar-nos quina democràcia, o millor dit, quina qualitat democràtica volem deixar als qui vindran després de nosaltres?

Com ho hem de fer per recuperar la confiança en la política com a espai de diàleg, de servei públic i de construcció del bé comú?

Són preguntes la resposta de les quals no podem delegar en ningú. Són preguntes que ens interpel·len a cadascun de nosaltres, en la nostra condició de ciutadans.

Així és que la millor manera d’honorar aquell míting històric no és només recordar-lo. És mantenir viu l’esperit que el va fer possible: la convicció que les societats progressen quan els ciutadans participen, quan escolten, quan dialoguen i quan creuen que la política, malgrat les seves limitacions i imperfeccions, continua essent una de les eines més nobles i més poderoses per transformar la realitat.

Fa cinquanta anys reclamàvem democràcia.

Avui, cinquanta anys després, continuem necessitant reivindicar allò que la fa possible: una política digna, oberta, dialogant i al servei de la ciutadania.

I continuem necessitant creure que els avenços col·lectius no són fruit de la resignació, sinó del compromís cívic; no són fruit de la indiferència, sinó de la participació; no són fruit de l’espera, sinó de l’acció democràtica.

Aquell clam de “Vindrà un dia en què el treball vencerà” expressava l’esperança d’una generació que mirava el futur amb confiança.

El nostre deure, cinquanta anys després, és mantenir viva aquella esperança.