El meu diari (Novembre de 2025)

• Dissabte 1 de novembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Salomé Pradas: ‘No sabia on era Mazón’” (El Periódico)
“El govern espanyol s’acosta a Mèxic reconeixent la ‘injustícia’ de la conquesta” (La Vanguardia)
“Espanya i Mèxic inicien el desgel després de sis anys de crisi” (El País)
“Ruptura” (La República – El Punt Avui)
“Pradas va trucar a Mazón a El Ventorro per valorar l’alerta” (Ara)
“La Torre d’en Feu ja està en obres” (Diari de Sabadell)

1. Per encetar aquest mes de novembre, permeteu-me que reprodueixi aquí dos poemes amb les quals m’ha obsequiat la intel·ligència artificial al preguntar-li sobre la dita que resa que “Per Tots Sants, capes i mocadors grans”. Déu n’hi do!

Abrics d’ànima

 Capes que dansen amb el vent glaçat,
mocadors grans com abraçades antigues,
el fred s’instal·la en cada pas callat,
i el cor recorda veus que foren amigues.
 
Els carrers s’omplen de boira i silenci,
els fanals tremolen com llums de memòria,
novembre ens vesteix amb un dol benèvol,
i cada capa és un tros de història.
 
Mocadors al coll, com escuts de tendresa,
ens guarden del fred i del que ja no és,
per Tots Sants, la vida es fa promesa,
d’un foc que crema lent, però no es desfés.  
 
Vinyes de novembre

Camino entre vinyes que dormen en pau,
el raïm ja és vi, la terra reposa,
el cel gris dibuixa una tarda suau,
i el silenci és música silenciosa.

Les fulles daurades ballen amb el vent,
com cartes antigues que ningú no llegeix,
el cor s’omple d’un dolç sentiment,
d’un temps que s’escapa, però no es perd.

Novembre és un llibre de pàgines lentes,
on cada paraula és un tros de record,
i jo, lector d’estacions silents,
em perdo en el vers que el fred em regala.

2. Dos rasers. El Grup Popular, que disposa de majoria absoluta al Parlament andalús, registrava ahir –només vint-i-quatre hores després del esperpèntic espectacle ofert per  la comissió d’investigació del cas Koldo al Senat– un escrit adreçat a la mesa de la cambra autonòmica, en el qual s’oposava a la constitució d’una comissió d’investigació amb relació a la gestió dels programes de detecció precoç del càncer al Servei Andalús de Salut (SAS). Anem pel pedregar quan, com estem veient, les cambres parlamentàries són utilitzades a conveniència –i no pas a fi de bé, què deia la meva àvia–  per aquells que per decisió de les urnes les controlen.

3. Com és públic i notori, no soc pujolista, però tot i això em pregunto si té sentit que un avi de 95 anys es vegi obligat a fer front a sis llargs mesos de judici? Han passat dotze anys des de la confessió de Jordi Pujol. Uns anys en els quals –malgrat els intents de rehabilitar-la– la imatge pública del president estat ha quedat tocada i la seva obra política derruïda. Les llums i les ombres dels anys de govern de Jordi Pujol són de sobres conegudes i han estat analitzades pel dret i pel revés. Tot i això, hauran de ser els historiadors del futur aquells que acabaran per posar la figura de Pujol al seu lloc, però hi ha moments i circumstàncies –com les que es donen ara– en els quals la societat hauria de saber acompanyar amb respecte, sense que això sigui sinònim de rehabilitar un personatge amb tantes arestes.

• Diumenge 2 de novembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Vilaplana va ensenyar a les 17:40 a Mazón un vídeo de les inundacions” (El Periódico)
“La política de Trump catapulta la influència de la Xina a Àsia” (La Vanguardia)
“Compte enrere en el PP per tancar la crisi oberta per Mazón” (El País)
“Les pòlisses de salut, a tot gas” (La República – El Punt Avui)
“La guerra dels drons” (Ara)

1. Pensament d’un matí de diumenge tardoral. Impressionat i preocupat com estic per l’ascens de la presència de l’extrema dreta a les xarxes socials concloc que aquest creixement es deu a una combinació perversa de factors tecnològics, sociopolítics i comunicatius que, en el seu conjunt, afavoreixen la difusió dels missatges simplistes, emocionals i polaritzadors consubstancials en tots els moviments populistes. D’aquí que per frenar l’ascens continuat de l’extrema dreta a les xarxes socials, cal acarar la regulació de les plataformes, apostar per l’educació digital i pel pensament crític i contrarestar el relat de l’extrema dreta amb estratègies comunicatives efectives. Assenyalat això, concloc que ens queda molta feina al davant, més tenint en compte que els signes dels temps no ens són favorables.

2. Mazón és a la corda fluixa i són molts els que pensen que pot llançar la tovallola d’un moment a l’altre. Encara més quan en la declaració de la periodista Maribel Vilaplana prevista per a demà –si es recupera de l’afecció que la manté hospitalitzada des de divendres– pot posar de manifest la precarietat de la defensa de Mazón sobre la seva gestió el dia de la dana. Casualment, a la mateixa hora en què Vilaplana estarà davant la jutgessa de Catarroja declarant com a testimoni en relació a les trucades de Mazón i de la consellera estat Salomé Pradas, Alberto Núñez Feijóo estarà reunit al carrer Gènova per decidir el futur del PP valencià i, qui sap, si també el del candidat a la Generalitat valenciana. Alea iacta est.

3. La demolició de l’ala est de la Casa Blanca, és talment una metàfora perfecta del que ha estat el primer any del segon mandat de Trump, amb un equip d’afalagadors lliurats en cos i ànima a ell, amb el sistema de comandament (Congrés i el Tribunal Suprem en primera línia) sota el seu control. És d’aquesta manera com Trump ha anat dinamitant tots els consensos de país i ha posat fil a l’agulla sense massa oposició per assolir els seus propòsits. Exemples: la mateixa demolició de l’ala est de la Casa Blanca, l’assassinat, sense autorització judicial, dels ocupants de suposades llanxes de narcotraficants o l’enviament de soldats de la Guàrdia Nacional a ciutats governades pels demòcrates…

I molt atents a la setmana que comença demà que pot donar algunes sorpreses…

---

• Dilluns 3 de novembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Feióo pacta la sortida de Mazón sense el PPCV, pendent de Vox” (El Periódico)
“Comença al Suprem un judici històric contra el fiscal general” (La Vanguardia)
“El PP espera la sortida de Mazón després del pols del seu relleu” (El País)
“Ciutadania mobilitzada” (El Punt Avui)
“Mazón contra les cordes” (Ara)

1. Ho escrivia ahir. La setmana que avui encetem pot acabar oferint-nos força sorpreses. La primera ja s’ha produït en el moment en el qual escric aquestes línies: Carlos Mazón, en una compareixença davant els mitjans de comunicació i alts càrrecs de la Generalitat Valenciana, en un discurs prenyat de mentides, ha comunicat que “ja no podia més” i sense pronunciar en cap moment la paraula dimissió (una dimissió en diferit, vaja!), deixava clar que el seu càrrec al capdavant del Govern de la Comunitat Valenciana tenia les hores comptades en l’espera que els populars i Vox negociïn a Madrid qui serà el nou president o presidenta de la Comunitat Valenciana. I si abans de dotze dies no hi ha acord o, en unes altres paraules, el PP no es plega als desitjos de Vox, quedaran convocades noves eleccions. D’aquesta manera una cosa és segura: el futur del Govern de la Generalitat Valenciana es decidirà a Madrid. Tot plegat, un esperpèntic espectacle que ni tan sols Valle-Inclán mai hauria imaginat. Passi el que passi, Mazón mantindrà la seva acta de diputat a les Corts Valencianes i per tan continuarà aforat. Una certesa enmig de tot aquest ‘sidral’: els populars no han gestionat gens bé aquest llarg any transcorregut des del dia de la dana. Al final han estat els mateixos valencians els que han acabat per forçar la dimissió sense data de Mazón. Si algú pensava que el pas del temps ajudaria a oblidar el que va passar el 29 d’octubre del 2024, ja es deu haver adonat a hores d’ara que una desgràcia com aquella mai no s’oblida. Coincidint també amb el moment d’escriure aquest comentari, la periodista Maribel Vilaplana, està declarant davant la jutgessa de Catarroja sobre què va passar aquella tarda que a El Ventorro, va compartir taula amb Mazón. De la seva declaració en depèn que la causa oberta quant a responsabilitats en la gestió de la dana ampliï el seu abast. I avui també comença l’insòlit judici al fiscal general de l’Estat, Álvaro García-Ortíz, per presumpta revelació de secrets, després d’una instrucció liderada pel jutge Ángel Hurtado plena d’irregularitats.

2. Del novè informe Lancet Countdown, que des del 2016 estudia la relació que pot establir-se entre l’escalfament global causat per l’ésser humà i la salut, es desprèn que les morts al món vinculades a la calor han augmentat, des dels anys noranta del segle passat, un 23%. Segons aquest informe, entre el 2012 i el 2021, es van registrar anualment al món, una mitjana de 546.000 morts associades a les altes temperatures. És a dir unes 1.500 cada dia. Quant a Espanya, l’informe detalla que les morts anuals conseqüència de l’escalfament global ascendeixen a 5.800 anuals, el doble que les que es produïen als anys noranta. Tot i la situació d’alarma que reflecteixen aquestes i altres dades i de nombrosos estudis científics que tenim a l’abast, l’acció dels governs continua transitant en massa casos per la via equivocada, ja que tot i les crides per fer front amb decisió a l’emergència climàtica, les emissions de gasos d’efecte hivernacle van assolir nivells rècord també el 2024, tal com explicava en un dels meus comentaris. En aquest context, a una setmana que comenci al Brasil la COP30, és obligat insistir que el canvi climàtic està desestabilitzant més acceleradament del que s’havia previst les condicions ambientals de les quals depenem els humans per a la nostra subsistència.

3. Als EUA, demà el primer mini-test sobre Trump i les seves polítiques. Serà als estats de Virginia i de Nova Jersey que hauran d’elegir governador i a la ciutat de Nova York que elegirà alcalde.

• Dimarts 4 de novembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“El relleu de Mazón divideix el PP i Abascal apuja el preu del suport” (El Periódico)
“Mazón dimiteix i la Generalitat Valenciana queda pendent de Vox” (La Vanguardia)
“la indignació venç a Mazón” (El País)
“Victòria ideològica” (El Punt Avui)
“Mazón dimiteix i Feijóo queda en mans de Vox a València” (Ara)
“El recorregut invisible de l’aigua” (Diari de Sabadell)

Avui deixeu-me que us parli de casa meva, de la meva ciutat. Llegeixo amb interès que Sabadell impulsa la primera comunitat energètica públicoprivada d’àmbit local. Segons s’explica, es tracta d’un projecte que amb el nom d’Energia feta a Sabadell, començarà a veure la llum –i mai més ben usada aquesta paraula– el mes de gener vinent quan el ple municipal –l’Ajuntament és el principal impulsor de la iniciativa– aprovi les bases que hauran de regir en la societat mixta públicoprivada que, al seu torn, tindrà la responsabilitat de dinamitzar el projecte i fer-lo realitat. Segons paraules d’Adrián Hernández (5è. tinent d’alcaldessa i responsable de l’Àrea d’Urbanisme, Desenvolupament Sostenible i Seguretat) es tracta d’un projecte que pretén que “ciutadania, empreses i administracions comparteixin la generació i el consum d’energia renovable, reduint costos i dependència energètica”. Tot està molt bé, si no fos –ai, el si no fos!– que el projecte es planteja de nou amb un retard de justament 17 anys!, atès que el novembre de 2008, quan Ricard Estrada era el titular de la cartera municipal de Sostenibilitat i Gestió d’Ecosistemes, amb el gremi d’instal·ladors de Sabadell i comarca, intentaren avançar cap a la creació de la que s’havia de denominar Oficina Municipal de l’Energia, com a primer pas de la futura Agència Local de l’Energia que comptava amb l’aval de l’Institut Cerdà. Els objectius de l’agència, molt semblants –per no dir mimètics– als que es plantegen ara en el cas de la comunitat energètica públicoprivada. L’oposició, però, de determinats ens de la ciutat al projecte, amb la Cambra de Comerç i el Centre Metal·lúrgic al capdavant, impediren que el projecte progressés. Es malbaratava d’aquesta manera, una iniciativa que d’haver quallat hauria estat pionera no només a Catalunya sinó que també a tot l’Estat. D’aquell projecte, malauradament fracassat, n’havia de resultar, això no obstant, la instal·lació del que va ser el primer punt de recàrrega elèctrica de tot Espanya, que amb la col·laboració de l’empresa vallesana Circutor, S. A. es va ubicar a l’Eix Macià a tocar d’El Corte Inglés. Punt de recàrrega que, talment com si d’una metàfora del projecte de la no nata Agència es tractés, va acabar per desaparèixer del mapa pocs mesos després de la seva posada en marxa, enmig de l’oblit generalitzat de tothom. De justícia és recordar-ho precisament ara quan, d’alguna manera, es recupera aquell projecte que sens dubte hauria situat la ciutat de Sabadell com a referent obligat en matèria de sostenibilitat energètica i de gestió de l’aigua. Algú ho havia de dir!

• Dimecres 5 de novembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Als nostres familiars els va matar la mala gestió, no el clima” (El Periódico)
“Vox exigeix al PP a València el fre al Pacte Verd i la immigració” (La Vanguardia)
“La parella d’Ayuso es presenta com a víctima del fiscal general” (El País)
“Renaixements barcelonins” (El Punt Avui)
“Feijóo i Abascal negocien qui substituirà Mazón” (Ara)

1. Miguel Ángel Rodríguez (MAR), va fer a la seva declaració en el judici del fiscal general va oferir davant el Tribunal Superior un glossari de greuges i de mentides d’una alçada descomunal. Amb desvergonyiment, va fonamentar la seva declaració en aspectes tan subjectius com la intuïció o la deducció. Altres testimonis són obligats a referir-se estrictament els fets i els presidents dels tribunals no els permeten que es fiquin en comentaris o especulacions sense base de cap mena. MAR, actuant davant el Suprem amb una arrogància inusitada –talment com si estigués declarant assegut al saló de casa seva–, va compondre el retrat perfecte d’una tipologia de periodista i d’empresari sense escrúpols al reconèixer que havia difós falsedats sense cap mena de fonament. A més, MAR, va justificar davant del jutge els seus invents dialèctics per argumentar que ell “és periodista i no pas un notari”. Una afirmació que ha d’ofendre a qualsevol periodista atès que ser periodista comporta verificar allò que es difon. Aquesta i no altre és la nostra obligació. Per la seva banda, González Amador es va presentar com a víctima d’un atac despietat per part del fiscal general i del Govern per la relació que ell mantenia amb Díaz Ayuso, mantenint una estudiada actitud de víctima davant el Tribunal. “Amb la publicació del mail, jo vaig passar a ser el delinqüent confés més gran del Regne d’Espanya. (…) El senyor García Ortiz, el fiscal general de l’Estat, em va matar públicament” va atrevir-se adir per reblar el clau amb aquest impostat dramatisme: “a partir d’aquell moment, el que pot passar és: o me’n vaig d’Espanya o em suïcido”. Calen més paraules?…

2. Les genialitats egocèntriques de Donald Trump no tenen parangó. En aquesta ocasió, en un intent de difuminar la victòria aclaparadora de Zohran Mamdani –migrant, musulmà i socialista–, en les eleccions a l’alcaldia de Nova York, Trump va arribar a dir que la victòria del candidat que ell qualifica de comunista, s’havia produït perquè el nom de Trump no figurava en cap de les dues altres candidatures que aspiraven a l’alcaldia. Viure per a veure! Sigui com sigui, Mandami serà l’alcalde de la ciutat cap del capitalisme financer mundial, amb el contingent de ciutadans jueus més gran que hom pot trobar als EUA. Serà interesant observar com es combina tot plegat, sense que el nou alcalde Nova York renunciï a cap de les promeses que ha fet. De moment, però, queda clar que els resultats electorals assolits ahir pels demòcrates a Virginia, Nova Jersei i Califòrnia en les eleccions a governador i a Nova York en les de l’alcaldia, són símptoma que quelcom comença a canviar als EUA i que la ciutadania nord-americana comença a percebre el bluf que Trump és i significa; un bluf darrera el qual deixa una forta empremta que costarà Déu i ajut ser revertida.

3. Poques vegades passa que l’aniversari d’una victòria sigui tant gris com la d’avui quan fa un any que Donald Trump va guanyar les eleccions als EUA. La perquè cal buscar-lo en gran part en el nou fenomen polític de l’esquerra nord-americana, Zohran Mamdani. D’aquí que si avui es parla d’alguna victòria, aquesta és la dels demòcrates, que han recuperat Virgínia i han conservat Nova Jersey, juntament amb la de Califòrnia, gràcies al redisseny electoral. Trump, algú que es pren la política de manera tan personal com per aplicar càstigs o premis econòmics i polítics en funció de la seva afinitat amb altres governs, haurà de passar el dia del seu primer aniversari d’aquesta segona presidència fora dels focus mediàtics

• Dijous 6 de novembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Joan Carles I perd l’ocasió de retre comptes” (El Periódico)
“Les victòries a Nova York i en diversos estats ressusciten els demòcrates” (La Vanguardia)
“L’exclusió social es duplica i atrapa a 2,5 milions de joves” (El País)
“Productors nuclears” (El Punt Avui)
“Mamdami sacseja els EUA” (Ara)
“Art inèdit de Vila Arrufat” (Diari de Sabadell)

1. En contrast a la lliçó de no periodisme impartida abans-d’ahir per MAR en la seva compareixença davant el Tribunal Suprem, l’actitud mostrada pels periodistes que varen declarar davant el Tribunal en la tercera sessió del judici al fiscal general de l’Estat, posant en qüestió que la informació confidencial quant a la situació de l’empresari Alberto González Amador –que centra la imputació per revelació de secrets que ha portat a la banqueta Álvaro García Ortiz–, tingués el caràcter de secreta en el moment en què va arribar al fiscal general. En la seva declaració com a testimonis i, per tant, amb l’obligació de dir la veritat, tres dels periodistes compareixents (José Precedo i Marcos Pinheiro d’elDiario.es i Alfonso Pérez Medina de la Sexta) van coincidir a assenyalar que ells havien accedit al correu objecte del judici, abans que aquest arribés a mans de García Ortiz, tot i que es varen negar a revelar qui havia estat l’emissor –que ells si coneixien– per raó del secret professional.

2. Gat escaldat de l’aigua calenta fuig. El cas és que anit, per allò de senyar-se en salut, protecció civil va emetre una alarma d’avís per pluges intenses a tres quarts de deu de la nit. La mesura –ai l’as!– ha estat criticada pel haver fet ús d’aquest recurs tecnològic d’avís, tantes hores abans que les intenses pluges arribessin a Barcelona. Potser cal recordar que Barcelona no és Catalunya i que les fortes pluges començaren a escombrar el territori a primeres hores de la matinada deixant enaiguats conreus, places i carrers. També, que millor avisar abans que la ciutadania anés a dormir, no fos cas que de pressa i corrents s’hagués d’emetre l’avís d’emergència mentre la majoria de la població dormia, la qual cosa hauria provocat una tensió innecessària. En fi, si fas perquè fas i si no fas perquè no fas! Tanmateix, cal afegir que les pluges han arribat de matinada, superant amb escreix la intensitat prevista… També que tot i els avisos, han estat nombrosos els problemes de trànsit i les situacions de risc viscudes a la via pública…

3. D’escàndol i de vergonya el contingut del llibre escrit pel Rei emèrit, Reconciliación. Potser per això no cal dedicar-li massa atenció més enllà de la curiositat i morbo que desperta. Pels seus fets els coneixereu, es diu als evangelis.

• Divendres 7 de novembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Les alertes seran més suaus si no hi ha un risc imminent” (El Periódico)
“Els economistes plantegen suprimir la subvenció del turisme a través de l’IVA” (La Vanguardia)
“Junta amenaça a Sánchez amb el bloqueig de la legislatura” (El País)
“Una orquestra lliure” (La República – El Punt Avui)
“Junts bloquejarà totes les lleis de Sánchez” (Ara)

1. L’exclusió social dels joves espanyols s’ha duplicat des del 2007 i ja arriba a 2,5 milions de menors de 30 anys. Al seu torn també ha augmentat l’exclusió social severa, que el 2007 afectava el 7,3% de la població menor de 18 anys, i que ara s’ha doblat i afecta el 15,4%. Aquesta és la dura realitat que mostra un macroestudi fet per Càritas. Entre les causes d’aquest despropòsit posa de manifest que l’ascensor social que significava l’ensenyament ja no ho és tant, alhora que és una advertència severa sobre el risc de cronificació i enquistament d’un malestar creixent entre la població.

2. L’anunci de Junts que votarà que ‘no’ a totes les lleis del Govern que estan en fase de tramitació al Congrés va agafar per sorpresa atès el moment elegit per fer-ho públic i la contundència. Una altra cosa és preguntar-se, d’una banda, quina diferència hi ha entre aquest ‘no’ i el que ja havia donat Junts fa uns dies, atès que com que –segons diuen– no es prestaran a una moció de censura, l’únic motiu plausible és tornar a dir no per cridar l’atenció. De l’altra, que aportarà a la –Catalunya els interessos de la qual diuen defensar i servir– aquesta actitud del ´no´ a tot, més si tenim en compte que entre les lleis que decauran conseqüència d’aquest actitud de Junts, hi ha la llei de famílies, la d’informació classificada, la de millora del sistema nacional de salut, una modificació a la llei del sistema universitari per regular les pràctiques, i la llei de prevenció del consum d’alcohol de menors… ‌Casualment, o causalment, l’anunci del ‘no a tot’ de Junts ha coincidit amb el dia en què el Tribunal Europeu de Drets Humans ha dictaminat per unanimitat que Espanya no va violar els drets polítics dels dirigents independentistes Oriol Junqueras, Jordi Turull i Jordi Sánchez en imposar-los presó preventiva després de ser detinguts pels fets del 2017. També en aquesta ocasió que cadascú extregui les seves conclusions. A Sánchez se li han complicat una mica més les coses per culminar la singladura fins el 2027.

• Dissabte 8 de novembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Espanya blinda l’arribada massiva de gas fins al 2040” (El Periódico)
“Rússia inicia l’assalt a Prokrovsk, ciutat estratègica d’Ucraïna ” (La Vanguardia)
“Vox exigeix al PP més duresa amb els menors immigrants a València” (El País)
“Bon vent i barca nova” (La República – El Punt Avui)
“Sánchez demana eleccions a València per aturar el negacionisme” (Ara)
“Més de 100 patinets requisats” (Diari de Sabadell)

1. Llegia fa uns dies a Diari de Sabadell, que l’alcaldessa de Granollers, Alba Barnusell, en el decurs d’unes jornades en les quals es va tractar del fet metropolità celebrades a la Universitat de Barcelona i organitzades per l’Institut Cerdà, en referir-se a la mobilitat en transport públic entre ciutats de la corona metropolitana, havia dit que “ens trobem que no podem anar en tren de Sabadell o Terrassa a Granollers. Barcelona està expulsant ciutadans a l’arc metropolità –al nord de la regió metropolitana– i cal fer una planificació territorial i, sobretot,dotar-lo de recursos, de pressupost”. No sé si la transcripció de les paraules de Barnusell és fidel del tot al que ella va dir, però sí que en qualsevol cas em venen com anell al dit per explicar, una vegada més, que entre Sabadell i Granollers sí que hi ha comunicació ferroviària possible sense haver de passar per Barcelona, ja que les línies S2 dels FGC i l’R8 de Rodalies s’entrecreuen a l’altura de l’estació de Vollpelleres. El problema, relativament fàcil de resoldre, és que les estacions d’una línia i l’altra, que disten ara com ara uns 500 metres, la qual cosa obliga a l’hipotètic viatger que des de Granollers vol anar a Sabadell o que des de Sabadell vol anar a Granollers, a recórrer la distància que les separa. La pregunta és obligada, fàcil i recurrent: Tant costa construir una estació d’enllaç just en el punt que s’entrecreuen ambdues línies? I posats, tant costa acabar d’habilitar l’estació d’enllaç, preconstruïda a Baricentro, just en el punt en el qual s’entrecreuen les línies R4 i R8? I encara escriure que la mateixa línia R8 s’entrecreua amb la S1 (Terrassa – Barcelona) dels FGC a l’altura de l’Hospital General de Catalunya, sense que tampoc en aquest cas hi hagi estació d’enllaç entre ambdues línies. Hi ha coses que per més que hi puguem donar, no tenen explicació possible. Sentit comú i capacitat de gestionar millor, són les claus necessàries per resoldre qüestions com aquesta… Però de sobra sabem que el sentit comú continua essent el menys comú de tots els sentits.

2. Celebro que finalment es facin públiques les dades relatives als patinets elèctrics que han estat requisats per la policia municipal i les conseqüències que d’aquesta acció se’n deriven pels seus propietaris. La difusió d’aquestes actuacions de la policia municipal poden actuar com a element sensibilitzador per intentar acabar amb la invasió desfermada d’aquests vehicles elèctrics manats per insensats. Continuarem atents al que pugui passar.

• Diumenge 9 de novembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Les elèctriques volen més diners per ampliar la xarxa” (El Periódico)
“” (La Vanguardia)
“El fiscal general és innocent, més encara després del que s’ha vist en el judici” (Pedro Sánchez) (El País)
“Sota els peus” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Ai la IA!” (Ara)

El VII Congrés dels Periodistes Catalans celebrat aquests dos darrers dies al Fòrum Caixa de Barcelona, deixa darrere seu una reflexió àmplia i oportuna sobre l’estat de la professió i les amenaces que sobre el periodisme planen en uns moments de tanta tensió informativa i d’unes xarxes socials que són utilitzades a discreció per aquells que no creuen en els valors de la democràcia. Del Congrés en queda també l’actualització del Codi Deontològic de la professió que va ser avalada per més del 95% de col·legiats. La pregunta és, però, la mateixa que quan es va aprovar el primer, l’any 1992: de què serveix el Codi si no es disposa dels mecanismes per a fer-lo complir? D’aquí que si no hi ha l’actuació per part del Parlament i del Govern de Catalunya en consonància a allò que s’estableix en el Reglament Europeu de Llibertat dels Mitjans, serà com fins ara un recull de bones intencions en detriment dels drets que assisteixen a la ciutadania que es recullen en l’article 52 de l’Estatut de Catalunya, quan es diu que els ciutadans tenen dret a una “informació veraç i uns continguts que respectin la dignitat de les persones i el pluralisme polític, social, cultural i religiós. En el cas dels mitjans de comunicació de titularitat pública, la informació també ha de ser neutral”. Dit d’una altra manera, sense la llei del Consell de la Informació i la Comunicació de Catalunya i la llei de Comunicació Audiovisual, el Codi Deontològic de la professió continuarà coix. Els periodistes han fet –hem fet– els deures. Toca ara als governants –els d’aquí i els d’allà–moure fitxa.

---

• Dilluns 10 de novembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“El 50% de les places hoteleres ja són de quatre estrelles” (El Periódico)
“Feijóo obre el cicle electoral fent una crida al vot útil davant Vox” (La Vanguardia)
“El Vaticà investiga a un bisbe espanyol per abusos a un menor” (El País)
“Manuals per la memòria i la parla” (El Punt Avui)
“Arrenca la COP que ha d’implementar l’Acord de París” (Ara)

1. Que la mà dreta d’Isabel Díaz Ayuso, Miguel Ángel Rodríguez, no cregui en la veritat i justifiqui la mentida amb l’argument que no és delicte mentir, posa en evidència el tipus de personatge que ell és i del tipus de periodisme que practica. Que el Partit Popular el mantingui al seu lloc, posa en relleu la preocupant manca del PP pel respecte al compromís amb els fets que recorda molt el relativisme hermenèutic de l’extrema dreta. Ara que ens enfrontem a un nou cicle electoral –en pocs mesos es votarà a Extremadura, Castella i Lleó, Andalusia i segurament també a la Comunitat Valenciana–, urgeix més que mai que la ciutadania estigui alerta davant el discurs de la manipulació.

2. El president del Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, té previst viatjar a Brussel·les per veure’s amb Carles Puigdemont i manifestar-li la seva inquietud pel fet que Junts hagi abandonat el paper de mediador dels interessos de l’empresariat de Catalunya amb el Govern Sánchez. A tenir en compte que la decisió de Junts també està generant dubtes dins el partit que Carles Puigdemont vol conjurar amb aquest missatge: “No ens despistem: mai vam anar a Madrid per fer amics ni per fer de catalans simpàtics”. Simpàtics no ho han estat en tota la legislatura, però amb el veto, la seva influència es veurà notablement minvada i els interessos de Catalunya que ell diu defensar, qüestionats. És clar, però, que si bé és cert que Sánchez necessita els vots de Junts per mantenir-se en el Govern, aquesta formació política necessita Sánchez si de veritat vol avançar en polítiques que siguin favorables a Catalunya. L’alternativa PP-Vox, fa por…

• Dimarts 11 de novembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Illa tria la Xina com a soci prioritari per a la política exterior de Catalunya” (El Periódico)
“Pla per invertir 1.000 milions per aplicar la IA a l’economia catalana” (La Vanguardia)
“El bisbe de Cadis cancel·la la seva agenda després de la denuncia de pederastia” (El País)
“Hora d’actuar” (El Punt Avui)
“Guerra al PP per la successió de Mazón” (Ara)
“Fem un bon equip per ajudar-nos a viure sols” (Diari de Sabadell)

1. Avui es reprèn el judici contra el fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, per revelació de secrets amb un possible xoc entre la defensa i la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil, encarregada de registrar el despatx del fiscal general i rastrejar el famós mòbil que García Ortiz havia esborrat. De moment, però, cap prova de càrrega damunt la taula…

2. La sentència que diu “de derrota en derrota fins a la victòria final” s’atribueix a Winston Churchill encara que també a Rosa Luxemburg. En qualsevol cas es tracta d’una expressió que ha estat utilitzada en diversos contextos històrics i polítics per simbolitzar la perseverança davant l’adversitat. Carles Puigdemont és un fidel seguidor d’aquesta expressió pel fet que darrerament solament ha acumulat derrotes en el seu haver al no haver aconseguit els objectius que esperava. Va ser per decisió d’ell que Junts va abandonar el Govern de la Generalitat el 7 d’octubre de 2022, després d’una consulta interna en què el 55,7% de la militància va votar a favor de sortir de l’executiu català. I ha estat per decisió de Puigdemont que Junts ha trencat les relacions amb el PSOE, també després de fer una consulta a les seves bases, amb un aval del 86,98% dels vots. En ambdós casos, la proposta de Puigdemont s’acosta molt a una rebequeria. Quan Junts va abandonar el Govern amb ERC, el detonant va ser el cessament del vicepresident Jordi Puigneró per part del president Pere Aragonès. Ara, el motiu al·legat per trencar amb el PSOE, l’incompliment –diuen– dels compromisos contrets en la investidura de Sánchez diumenge vinent farà dos anys. D’ambdues accions, vist el que fins ara hem vist, se’n desprèn una mateixa conclusió: que de res no han servit per recuperar el protagonisme que Puigdemont perseguia. Res hi hauria de dir si no fos perquè en aquesta ocasió, alguns alcaldes de Junts s’han pronunciat contra el trencament de relacions amb el PSOE perquè temen perdre encara més influència institucional alhora que critiquen la manca de pragmatisme i volen recuperar el pactisme per evitar un aïllament polític. Cal tenir en compte que la rebel·lió dels alcaldes de Junts, que no és només estratègica, sinó que també ideològica atès que volen redefinir el rumb del partit abans de les eleccions al Parlament, podria derivar en canvis en la direcció de Junts –es parla del relleu de Jordi Turull– i qui sap si també en una escissió entre sectors més pragmàtics i els més alineats amb Puigdemont. La victòria final de Puigdemont es veu cada vegada més llunyana.

• Dimecres 12 de novembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“El Govern planteja tres noves parades de l’AVE i dues grans línies interiors” (El Periódico)
“Mazón es victimitza mentre Feijóo tria el seu número dos com a relleu” (La Vanguardia)
“Feijóo opta pel candidat més proper a Vox a València” (El País)
“De Poblet a l’eternitat” (El Punt Avui)
“Feijóo cedeix i designa Pérez Llorca per substituir Mazón” (Ara)

1. El judici al fiscal general de l’Estat ha entrat a la recta final sense que s’hagi pogut demostrar que Álvaro García Ortíz va ser qui va filtrar el correu –que és la base de l’acusació–  en el qual la parella d’Isabel Díaz Ayuso, a través del seu advocat, reconeixia dos delictes fiscals i s’avenia a un acord de conformitat amb Hisenda per eludir la presó. Al contrari, els periodistes que van donar la notícia sobre aquest correu han declarat que el van obtenir d’altres fonts abans que arribés a les mans del fiscal general. Una vegada el judici oral quedi vist per sentència, la pregunta a fer-se és si el tribunal pot condemnar a l’únic encausat, amb una base probatòria tan feble i tan desmentida per tants testimonis… En l’anònim, quant a autor, Romancero del Cid, en el romanço LXXII, es diu

Cosas tenedes, el Cid,
que farán fablar las piedras,
pues por cualquier niñería
facéis campaña la iglesia.

2. Les darreres setmanes ha estat objecte de debat les tensions que es viuen entre l’executiva local de Junts i els membres d’aquesta formació que formen part de l’equip de Govern en representació de Junts gràcies al pacte de mandat que en el seu moment signaren amb el PSC. En aquest context, ahir es va fer una votació entre els militants de Junts a Sabadell pel qual es decidia si es continuava governant amb el PSC o, contràriament, Matas i Botta havien d’abandonar l’equip de Govern i passar a l’oposició. Per tot plegat faig meu l’anàlisi que de la situació ha fet Manel Camps Bosser a facebook: “Ha guanyat el Sí, només per cinc vots de diferència. Junts no ‘aguantarà la posició’ i trencarà l’acord de govern amb el PSC a l’Ajuntament de Sabadell i passarà nominalment a l’oposició. Les actes de regidor, però, pertanyen als regidors i no pas al partit. Veurem que decideixen fer el Lluís [Matas] i la Katia [Botta], ara que els obliguen a anar contra els seus principis (responsabilitat i lleialtat envers els acords que fas) i contra les seves conviccions (pactar i sumar per treballar millor per la ciutat). En qualsevol cas, una diferència tan minsa sobre una qüestió tan important evidencia la divisió interna existent i la dificultat que hi haurà per recuperar la unió i per fixar una posició diferenciada des de l’oposició després d’aquests dos anys de col·laboració i del paperàs que ha fet el partit. Em sembla que renunciar a la primera fila i a la informació privilegiada que comporta estar al govern, a la possibilitat d’influir-hi i a la feina feta; deixar de ser l’interlocutor del govern municipal entre els empresaris i els comerciants en una ciutat com Sabadell, perdre la visibilitat que dona sortir sempre a la fotografia i passar a escalfar la banqueta multicolor dels eterns aspirants em sembla que serà un mal negoci, però es veu que no tothom té la mirada llarga que es té des de Waterloo.”

• Dijous 13 de novembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“El fiscal general nega la filtració però l’Uco l’assenyala” (El Periódico)
“El fiscal general nega la filtració enfront la versió de la Guàrdia Civil” (La Vanguardia)
“El fiscal general es declara innocent: ‘La veritat no es filtra’” (El País)
“Educació al límit” (El Punt Avui)
“El fiscal general es declara innocent i l’UCO no aporta proves” (Ara)
“Fractura a Junts, que s’aboca a sortir del Govern” (Diari de Sabadell)

1. L’estiuet de Sant Martí és un breu període de bonança meteorològica que, com enguany, sol aparèixer al voltant de l’11 de novembre coincidint amb la festivitat de Sant Martí. De Ricard Bonmatí i Guidonet, una de les figures més destacades de la literatura infantil i juvenil catalana contemporània, aquests versos sobre l’estiuet:

 Repartim-nos l’abric, germanet;
que ajudar-se fa escalf com d’estiu.
 
I així els núvols se’n van a passeig,
surt el sol i l’estiu ha tornat!

2. Astorat i bocabadat estic encara davant les opinions emeses a partir del fet que l’Escolania de Montserrat s’avingués a acompanyar a Rosalia, cantant en castellà, en un dels set temes del seu disc Lux. El meu astorament prové de la ignorància manifesta que es deriva del desconeixement que l’Escolania de Montserrat, a més del català i el llatí, al llarg de la seva història ha cantat en molts idiomes i, d’entre aquests, òbviament en castellà; idioma que al seu torn ha estat usat pel cor a l’hora d’enregistrar obres de grans mestres de parla castellana. Per tot plegat sorprèn d’allò més que la comunicadora i influenciadora Juliana Canet i Pedemonte, immersa en una confusió d’idees preocupant, s’atreveixi a fer públic aquest raonament: “Montserrat és un símbol de la resistència catalana, el centre espiritual més important del país, on es troba la patrona de Catalunya: la Moreneta. Ha sigut i és un espai de refugi moral i polític, on durant el franquisme, per exemple, es va mantenir viva bona part de l’ànima del país, i Rosalía va i fa cantar en castellà els nens de l’Escolania”. Però si l’opinió d’aquesta influenciadora no té ni cap ni peus i per ella mateixa desacredita a qui la formula, encara en té menys que Josep Lluís Alay, cap de l’oficina de l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont, escrigui a X una barrabassada com aquesta: “La decadència espanyolitzadora de Montserrat és de les pitjors notícies que pateix aquest any el país”… Déu n’hi do quin paisatge i quin paisanatge!

3. Madrid és, tal com va escriure Miguel Hernández, una ciutat que viu entre l’alegria i la desolació, entre la mort i la vida. Entre el luxe i la misèria. Entre els que es folren i els que treballen per un sou miserable. Entre els que s’omplen la boca de pàtria, però burlen el fisc, i els que fan pàtria amb la suor del seu front i compleixen amb les obligacions tributàries. Els sona Quirón? És l’empresa a la qual Isabel Díaz Ayuso ha transferit més de 5.000 milions d’euros els darrers sis anys i l’entitat amb la qual la seva parella va fer negocis. La que va provocar la caiguda de Cristina Cifuentes. La que s’emporta cada any un gran pessic dels impostos que paguen els madrilenys. La gran beneficiària del deteriorament progressiu de la sanitat pública. I la principal afavorida de la doctrina neoliberal que defensa la presidenta madrilenya. Així és que de lliçons de bona governança poques!

• Divendres 14 de novembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“L’advocat general de la UE avala que s’amnistiïn malversació i terrorisme” (El Periódico)
“Nou pas de la justícia europea a favor de l’amnistia” (La Vanguardia)
“L’advocat de la UE avala els punts clau de l’amnistia” (El País)
“Humor gràfic en temps de guerra” (La República – El Punt Avui)
“L’advocat general de la UE avala la llei d’amnistia” (Ara)

1. Puigdemont va anunciar amb la solemnitat de les grans ocasions que la relació amb el PSOE s’acabava i que a Suïssa no es tornarien a reunir amb els negociadors. El Govern de Sánchez va reaccionar amb una certa displicència i va subratllar que en tot cas, el president estat de la Generalitat no havia obert la porta a una moció de censura i que, fins i tot, havia admès que podrien votar iniciatives que consideressin positives per a Catalunya, encara que no s’haguessin acordat abans. És a dir, que Junts continuaria, malgrat els escarafalls, amb la política del sí, però no, de la qual ahir mateix en varen tenir bona prova quan Junts, en un altre gir de guió, va sortir al rescat del Govern en impedir l’aprovació d’una esmena del PP a la llei de mobilitat sostenible que buscava deixar sense efecte la data de cessament de l’explotació de les centrals nuclears d’Almaraz, Ascó I i Cofrentes. Un moviment, aquest de Junts, que sorprèn sobretot, perquè arriba just una setmana després d’haver escenificat la ruptura amb l’executiu espanyol i vint-i-quatre hores més tard del dur cara a cara entre la portaveu Míriam Nogueras i el president Sánchez a qui la juntaire va titllar de “cínic i hipòcrita”. Deuen ser coses dels camins inescrutables de la política que a mi, i a molts, ens costa entendre, però que malauradament afavoreixen el creixement de la desafecció envers la política per part de la ciutadania i beneficien l’extremadreta.

2. El judici al fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortíz, ha quedat vist per a sentència. Després de sis sessions, el president de la Sala Penal del Tribunal Suprem, Andrés Martínez Arrieta, va anunciar ahir el final del procés. Ara, el Tribunal Suprem ha de decidir si es vol convertir en l’última peça de la maquinària posada en marxa per Miguel Ángel Rodríguez o si ha d’absoldre l’acusat del delicte de revelació de secrets. Té l’opció intermèdia de qüestionar amb duresa el comportament de la fiscalia per acabar dictaminant que no hi ha proves que el fiscal general hagi comès un delicte. Qualsevol decisió que prengui l’alt tribunal serà analitzada dins del context de la rabiosa política enmig de la qual es mou la capital del regne. Veurem com acaba!

3. L’advocat general del Tribunal de Justícia de la UE avalava ahir la major part de la llei d’amnistia pels implicats en el procés i, sobretot, desmuntava el marc que el PP (i el Tribunal Suprem) havien construït en el sentit que la llei era una “autoamnistia” pactada “a canvi” de la investidura de Pedro Sánchez. De fet, l’advocat general de la UE diu justament tot el contrari: que la norma s’aprovà en un procediment regular d’una democràcia pluralista, amb l’objectiu legítim de “normalització institucional i reconciliació” i que “res no permet qualificar-la d’autoamnistia”. D’altra banda, l’advocat general assenyalava que la llei d’amnistia tampoc xocava amb la directiva europea contra el terrorisme –que és una altra de les teories per les quals alguns juristes van apostar–, perquè, senzillament, les protestes portades a terme arran del procés, no poden ser considerades actes de terrorisme… Seguim!

• Dissabte 15 de novembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“El BCE calcula que el preu de la vivenda hauria de baixar un 17%” (El Periódico)
“El salari mitjà puja fins als 2.385 euros, però cau per als joves” (La Vanguardia)
“Ayuso aplica la seva rebel·lió contra la llei de l’avortament” (El País)
“El camí més amable” (La República – El Punt Avui)
“Trump anuncia una operació militar a l’Amèrica Llatina” (Ara)
“El llaminer torna a somriure” (Diari de Sabadell)

1. A la Moncloa no acaben de creure’s del tot el desafiament de Carles Puigdemont en bloquejar la legislatura i deixar a les mans de Sánchez la convocatòria d’eleccions anticipades que, en la pràctica, és allò que voldria Junts, però que no s’atreveixen a promoure donar suport a una hipotètica moció de censura presentada pel PP o per Vox pels costos que això tindria sobre la formació de Puigdemont. El que sí preocupa al Govern espanyol, és el progrés d’una sèrie de reformes pendents, de les quals en depèn en bona part el desemborsament dels 27.130 milions que falten per arribar dels fons europeus, tot i que confien que la pressió dels alcaldes de Junts –que es quedarien sense rebre part d’aquests diners–, faci canviar la posició de la formació independentista.

2. Malgrat que no ocupi els espais que fa unes setmanes ocupava, a Gaza es continuen cometent assassinats per part de l’exèrcit israelià en un incompliment flagrant de l’alto el foc. Els mediadors adverteixen de les conseqüències d’una situació que “no és de guerra, però tampoc de pau” en una Gaza dividida, amb atacs israelians regulars, una ocupació arrelada, sense autogovern palestí i amb una reconstrucció limitada de les llars i comunitats palestines. En aquest context, el fet és que els EUA estan planificant la divisió de la Franja de Gaza en dues parts: una, anomenada “zona verda”, sota control militar israelià i internacional, on començaria la reconstrucció; una altra, anomenada “zona vermella” que quedaria tal com està, en runes. Els plans de l’exèrcit nord-americà planteja dubtes seriosos sobre el compromís de Washington de convertir l’alto el foc pactat el mes passat, en un acord polític durador i amb un govern palestí a Gaza, tal com va prometre Donald Trump.

• Diumenge 16 de novembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“La religiositat repunta entre els joves” (El Periódico)
“L’energia nuclear reneix encoratjada” (La Vanguardia)
“Franco, 50 anys després” (El País)
”Logística a punt d’un atac de nervis” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“@Franco. Blanqueig i desconeixement: l’atractiu de la dictadura entre els joves cinquanta anys després (Ara)

1. Sigui quina sigui la sentència que es derivi del cas fiscal general, una cosa és a hores d’ara ben segura: que aquesta, paradoxalment, arribarà abans que se celebri el judici contra Alberto González Amador que és el personatge que es troba en la base de tot plegat. El fet és que mentre el fiscal general es juga anar a la presó per un secret que mai no ho va ser, aquesta ‘víctima’ de tots els poders de l’Estat que va cobrar dos milions d’euros en comissions per material sanitari en el pitjor temps de la pandèmia, que presumptament va pagar una mossegada de mig milió a la Quirón, que va defraudar 350.951 euros a Hisenda i que va invertir bona part d’aquests diners en dues cases de luxe, no solament no ha estat jutjat sinó que ni tan sols s’ha assegut al banc dels acusats. És evident que amb la justícia tenim un problema greu…

2. Prepareu-nos perquè ens endinsarem a partir de demà en una setmana en la qual arreu ens trobarem amb la cara, nom, gestes i desventures del dictador Francisco Franco. I això en un temps en el qual la commemoració del 50è aniversari del final de la dictadura no serà precisament una palanca que mogui a la concòrdia sinó que més aviat el mur o l’esquerda que divideix el país. No és estrany que en aquest context de polarització, una part dels joves consideri que la democràcia és un sistema polític pitjor que la dictadura. Una realitat que hauria de preocupar i ocupar als partits i a les institucions per revertir-la abans que sigui massa tard.

3. Un nou conflicte bèl·lic està a punt de començar amb els EUA al bell mig. Donald Trump sap “més o menys” ―segons paraules seves― quins són els objectius que a Veneçuela té a partir del gegantí desplegament militar dels Estats Units al Carib. Alts càrrecs de la seva administració, amb el secretari d’Estat, Marco Rubio, al capdavant, insisteixen que aquesta campanya militar –que en dos mesos i mig ha atacat una vintena de suposades narcollanxes, matant almenys 80 persones al Carib i el Pacífic oriental– respon ‘només’ a una operació antidroga. Però el cas és que Trump s’ha referit en públic a una “fase dos” de l’operació que inclouria objectius a terra… Sort en tenim que el magnat nord-americà, durant la seva campanya i en els discursos pronunciats la nit electoral del 2 de novembre de 2024, va dir que “no només no començaré cap guerra, sinó que les frenaré”, que si no!

---

• Dilluns 17 de novembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“El Govern té encallat el seu pla legislatiu de 2025” (El Periódico)
“Hisenda obre el debat del nou finançament amb les comunitats” (La Vanguardia)
“Peinado arxiva la causa contra un alt càrrec de La Moncloa” (El País)
“La mala salut del català en la sanitat” (El Punt Avui)
“Mazón declara al Congrés en plena negociació PP-Vox” (Ara)

1. El clan tecnològic nord-americà els representants del qual es van situar a la dreta de Donald Trump en la seva presa de possessió, inverteixen en ells mateixos, cosa que segons diuen els experts abocarà a acomiadaments massius. D’altra banda, als Estats Units els preus s’estan disparant i a hores d’ara ja són milions els ciutadans nord-americans que tenen dificultats per arribar a final de mes. Això fa que el cost de la vida sigui la principal preocupació de pràcticament la meitat dels nord-americans (47%). Davant aquesta situació, després d’aplicar una agressiva i desproporcionada política d’aranzels al comerç exterior que ha contribuït a encarir els productes importats, Donald Trump comença a fer marxa enrere i aquest cap de setmana ha procedit a reduir els aranzels de diversos productes, tals com el cafè, els plàtans o la carn de vedella.

2. Aquí, a casa nostra, la cistella de la compra i el preu de l’habitatge estan experimentant una pujada que compromet el dia a dia de les famílies. Tant, que el cost de la vida corre el risc d’esdevenir un perillós factor de desafecció ciutadana i d’afavoriment en el fort creixement de la dreta extrema que detecten les empreses. A Catalunya, segons les darreres enquestes, Aliança Catalana estaria fregant el segon lloc quant a les preferències dels electors catalans. Un fet, que en cas de confirmar-se, no contribuirà precisament al diàleg i acords que són necessaris per al progrés del país. Davant aquesta situació de bloqueig, la patronal catalana ha apel·lat a Junts a deixar la “gesticulació” i a aplicar el “pragmatisme” que possibiliti l’assoliment dels els grans acords que Catalunya necessita per no quedar-se enrere.

3. Es pot continuar governant sense més ni més, sense pressupostos i sense tenir garantits els vots dels partits que van donar suport a la investidura? Segur que sí i per això el Govern ho intentarà. Una altra cosa és que sigui èticament acceptable i que aquesta actitud pugui desgastar als socialistes en aquest cicle electoral que s’ha obert. La clau de volta residirà en l’habilitat de l’Executiu –de Sánchez– per continuar aprovant projectes legislatius al Congrés i, tanmateix, en la paciència i força parlamentària que l’oposició pugui atresorar fins al final de legislatura. Mentre, a Feijóo se’l nota incòmode perquè Sánchez no acaba de caure i perquè a la seva dreta, Vox, segons totes les enquestes, creix amb força.

• Dimarts 18 de novembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Hisenda ofereix un dèficit del 0,1% a les comunitats” (El Periódico)
“El nou finançament inclourà les competències pròpies de Catalunya” (La Vanguardia)
“Hisenda activa la reforma del finançament autonòmic davant el cicle electoral” (El País)
“Un judici revolucionari” (El Punt Avui)
“Montero tindrà el model de finançament d’aquí tres mesos” (Ara)
“’Radiografien’ Can Puiggener per millorar el barri” (Diari de Sabadell)

1. Avui, sense que això serveixi de precedent, parlaré de la meva ciutat, d’algunes de les seves institucions i, alhora, d’oportunitats que no s’haurien de deixar perdre. La Fundació Bosch i Cardellach és una institució acadèmica de recerca i estudis que per a elles voldrien ciutats semblants a la meva. Darrerament, aquesta institució, sota el lideratge de la directora Glòria Dalmau, s’està reinventant, esdevenint punt de referència obligada en el debat ciutadà i d’encontre amb altres entitats locals que veuen en la Fundació un germà gran que les pot acompanyar en l’assoliment dels seus reptes i objectius. N’és un bon exemple el treball que la Fundació està portant a terme amb la Plataforma Vàlua a manera de laboratori d’observació del Tercer Sector Social. En aquest context i línia, ahir mateix es presentava l’Estudi social de Can Puiggener: Escoltar el barri per millorar la ciutat, resultat d’una investigació duta a terme per laFundació Bosch i Cardellachconjuntament amb la UAB que radiografia la realitat d’aquest barri sabadellenc i que n’assenyala les mancances i fortaleses. Segons Sílvia Carrasco, investigadora principal del Grup de Recerca Consolidat EMIGRA del Departament d’Antropologia Social de la UAB “Can Puiggener és el barri més pobre de Sabadell, el més jove, i, alhora, amb la taxa de criminalitat més baixa” que davant seu té reptes que cal abordar per “combatre la segregació” i dotar d’oportunitats els seus residents amb transformacions que van des d’eines de participació juvenil, dispositius d’acompanyament, major oferta de transport públic o combatre barreres urbanístiques per a millorar la connectivitat amb la resta de la ciutat.

2. El Clúster de Salut de Sabadell i la Conca del Ripoll va ser una iniciativa estratègica que agrupava municipis com Sabadell, Terrassa, Barberà del Vallès, Castellar, Polinyà, Sant Quirze i Santa Perpètua amb l’objectiu d’impulsar el sector sanitari i biomèdic al territori. Els objectius sota els quals va néixer el clúster el 2007 es resumien en el foment de la innovació i la transferència tecnològica entre empreses i centres de recerca, la creació de sinergies entre el teixit empresarial i el sistema sanitari públic i privat, l’atracció de talent i la inversió en el sector salut i la millora de la qualitat assistencial i eficiència dels serveis sanitaris locals. I tot això tenint en compte que en el territori del clúster coincideixen centres de recerca biomèdica i atenció assistencial (Corporació Sanitària Parc Taulí de Sabadell, Hospital de Terrassa i Mútua de Terrassa), centres de Formació i Tecnològics (Universitat Autònoma de Barcelona i Universitat Politècnica de Catalunya, Eurecat), empreses locals i start-ups que desenvolupen solucions digitals i tecnologies mèdiques, ajuntaments i àrees de promoció econòmica disposades a impulsar polítiques de suport a la innovació i, el que és més important, persones prou preparades, amb capacitat d’aprendre més. Amb tot aquest potencial, la pregunta a fer-se és com pot ser que no hàgim avançat més?

3. L’anècdota: El Llaminer ha esdevingut una mena d’icona del Nadal sabadellenc que ja ha despertat idees, com és el cas que un firarire de la Fira de Santa Llúcia ofereixi als seus clients un caganer en versió llaminer. Qui sap si perquè la ferum de la femta no s’escampi per arreu, durant les festes nadalenques els carrers faran olor a canyella ja que els vehicles encarregats de regar-los afegiran a l’aigua freàtica essència de canyella…

• Dimecres 19 de novembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“La COP30 exigeix mesures per a la fi dels combustibles fòssils” (El Periódico)
“Cerdán va cobrar el 2% per contractes amb Acciona, segons la Guàrdia Civil” (La Vanguardia)
“Cerdán servia d’enllaç amb Acciona a canvi de comissions del 2%” (El País)
“Els garants del rebost” (El Punt Avui)
“L’UCO situa Cerdán com a ‘enllaç’ entre Transports i Acciona” (Ara)

1. El negacionisme no és només una reacció contra les polítiques que persegueixen frenar el canvi climàtic sinó mes aviat una actitud dels qui volen aprofitar-se d’aquest corrent per promoure teories sense base, com la del decreixement econòmic. En aquest context, la millor notícia que s’ha produït els darrers anys és que l’economia mundial ha aconseguit créixer sense que s’incrementessin les emissions. Al costat dels crits de quatre negacionistes a TiKTok, la realitat s’imposa, a voltes amb petits brots verds que obren a l’esperança com és el cas dels estudiants de la UAB que han deixat de fer servir massivament el cotxe privat per desplaçar-se al campus en transport públic o en bicicleta. Ho han fet sense que calgués la instauració d’una norma que els dictés què havien de fer. Estaria bé que la COP30 que s’està celebrant aquest dies a Belém, al costat d’altres mesures possibles, entengués també que la conscienciació és també un camí a seguir per frenar i apaivagar els efectes del canvi climàtic.

2. No és el mateix plantejar una qüestió senzilla que fer preguntes que d’antuvi saps molestaran a qui es pregunta. I, quan el subjecte al qual es pregunta és Donald Trump, saps que corres el risc de sortir-ne malparat. Això ve a col·lació per dos episodis seguits que s’han viscut quan dones periodistes han fet preguntes incòmodes al president dels EUA, i totes dues s’han endut durs atacs, alguns amb connotacions masclistes més que evidents, per part de Donald Trump.

3. Can Oriach fou, durant les dècades dels anys seixanta i setanta del segle passat, una publicació de referència que sota l’aixopluc de l’Associació de Veïns del barri exercia de portaveu tàcit de la lluita veïnal i de la resistència antifranquista no només de Ca n’Oriac sinó que també de tots els barris perifèrics de la ciutat que lluitaven per l’assoliment d’unes condicions urbanístiques, d’habitatge, educatives, sanitàries i culturals dignes. Ahir, en un acte celebrat al Museu d’Història de la Ciutat en el marc del programa de Memorial Democràtic, se’n va retre record a través d’alguns dels seus protagonistes, tals com Josep M. Brunet, Antonio Fernández, Dionisio Giménez i Miquel Zambudio, moderats per l’historiador Ricard Martínez Muntada. Si en voleu saber alguna cosa més de la revista ho pots fer clicant sobre aquest enllaç.

4. La corrupció no sembla tenir aturador i no passa dia sense que se’n conegui un nou cas o s’ampliï l’horitzó d’un cas que ja es coneix. L’informe de l’UCO sobre el cas Cerdán atribueix a l’exsecretari d’organització del PSOE el cobrament de comissions de l’ordre del 2% d’obres públiques licitades pel Ministeri de Transports quan el dirigia José Luis Ábalos. Les línies generals de l’informe certament ja es coneixien, però és que ara ja són accessibles en haver-se aixecat el secret del sumari. La novetat és també que el cas implica a membres de l’equip d’Acciona. Bé està perseguir al corrupte però mai s’hauria d’oblidar que si hi ha corrupte és perquè hi ha corruptor. La publicació d’aquests nous detalls del cas Cerdán coincideix amb l’esclat d’un altre escàndol de corrupció protagonitzat aquesta vegada per alts càrrecs del PP. També han estat agents de l’UCO els que han detingut el president i vicepresident de la Diputació d’Almeria pel mateix que s’està perseguint a Cerdán: el cobrament de comissions il·legals.

• Dijous 20 de novembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“50 anys sense Franco” (El Periódico)
“Cerdán surt de la presó mentre la Fiscalia demana 24 anys per a Ábalos” (La Vanguardia)
“La Fiscalia Anticorrupció demana 24 anys de presó per Ábalos” (El País)
“Franco (no) ha muerto” (El Punt Avui)
“Fake news” (Ara)
“Un 30% de les dones no van als cribatges” (Diari de Sabadell)

1. L’alcaldessa de Sabadell, Marta Farrés, posava la primera pedra de 108 pisos asequibles a la barriada de Can Gambús. Aquesta és la primera promoció d’un paquet de 425 nous pisos municipals que està previst construir per part de l’Ajuntament els anys vinents. Ara per ara, Sabadell gestiona uns 1.700 habitatges protegits. “L’habitatge –va ressaltar l’alcaldessa– és el primer focus de desigualtat a Europa. No és competència de l’Ajuntament, però és un problema que interpel·la a totes les administracions [local, nacional, estatal i europea]: tenim persones treballadores que no poden accedir a un habitatge digne” i va afegir que que “volem continuar liderant el parc d’habitatge públic a Catalunya”. Farrés sosté que des de Sabadell s’està fent “un esforç per ser capdavanters”, apostant també per la construcció de pisos de protecció oficial de compra, rehabilitacions d’habitatge, adquisició de pisos pel dret de tanteig i retracte i ajuts. “Contemplem totes les opcions per afrontar el drama de l’accés a l’habitatge”, va concloure l’alcaldessa. El temps –que dit sigui de passada és escàs– dirà si la feina s’està fent bé.

2. Des de fa quatre dècades el CIS reflecteix en els seus baròmetres l’”autoubicació ideològica” dels enquestats en una escala que va de l’1 al 10. El percentatge majoritari dels enquestats s’autosituen en el 5, al centre, des de fa molt temps. En aquest cas, s’hi col·loquen el 21,6%; més cap a l’esquerra s’hi declaren el 41,5%, i més cap a la dreta, el 31,6%. Entre els joves de 18 a 24 anys, el 12,9% se situa al centre; el 47,2%, a l’esquerra, i el 34,9%, a la dreta. I entre els joves de 25 a 34 anys, el 14,5% se situa al centre; el 46%, a l’esquerra; i el 38,3%, a la dreta. És a dir, els més joves es posicionen majoritàriament en una banda o en una altra del tauler, i no tant al centre. Els vaivens ideològics dels joves estan influïts per la seva percepció de com els partits atenen les seves inquietuds. El 40% dels espanyols assenyalen l’habitatge com el principal problema del país, però no hi ha coincidència quant al problema que més afecta el conjunt de l’electorat: l’economia (28,1%) supera lleugerament l’habitatge (26,8%) i la immigració (18,9%).

3. Fa 50 anys que Espanya va començar a transitar cap a la democràcia. Fa 50 anys, una VIM (very important mort), obria les portes a una esperança de vida en llibertat. Fa 50 anys, iniciàvem un camí, certament costerut, que, això no obstant, el temps ha demostrat valia la pena recórrer, a despit de les moltes pedres i entrebancs que hem anat trobant en el camí que, tanmateix, dificulten la consolidació dels valors democràtics. És el cas, per exemple i sense anar més lluny, de la condemna coneguda fa poc amb relació al cas del fiscal general que per a més inri ha estat donada a conèixer precisament avui, amb una celeritat inusitada i sospitosa. “Quién pueda hacer, que haga”… És en aquest context que em sembla oportú reproduir una poesia satírica a l’entorn de la mort del dictador, signada pel pseudònim Anònim del segle XX i distribuïda clandestinament, que porta per títol L’auca de l’enfadós (o la fi del Cagaelàstics). Inicialment l’autoria del poema va ser atribuïda a Joan Oliver i Sallarès (Pere Quart, 1899-1986) però posteriorment s’ha sabut que l’autora va ser la poeta Concepció González Maluquer (1914-2004).

AUCA DE L’ENFADÓS (O LA FI DEL CAGAELÀSTICS

Pel Sant de la Pilarica
a dintre del llit es fica.
Diuen que és un refredat
que ja el tenen controlat.

Quan agafa la gripota
té por d’estirar la pota,
perquè el cor se li ha embalat
i el ronyó se li ha parat.

Tot el “bunker” s’esvalota
i ja no toquen pilota.

La família i el Marquès
diuen que no serà res,
però criden amb urgències
moltes doctes eminències.

Tots els metges de l’equip
diuen: “Pobre! Ja està RIP!”

Però com que són manats,
controlats i ben pagats,
va i l’entuben i l’injecten,
i l’enxufen i el connecten,
tot dient: «es fa el que es pot
mal que ens quedi un trist «robot».

I així es queda dia i nit,
tot ben «lúcid» i … adormit!

Però, ai! que un mal matí
amb la caca i el pipí
la mala sang concentrada
se li’n va d’una bufada.

Valga’ns Sant Nin i Sant Non!
Tot l’equip es descompon.

L’Arquebisbe ho vol curar
amb el “manto” del Pilar.

Quan l’hi planten al damunt
es pot dir que és mig difunt.

El Marquès diu: “Prou folló!
Li farem l’operació”.

I en un lloc provisional
ja me l’obren en canal.

Li han trobat al païdor
més forats que a un colador.

El sargeixen ben sargit
i el tornen a ficar al llit.

Per ràdio i televisió
diuen Visca! ja està bo!

Tots els «ultres» del país
van bevent glopets d’anís
bo i dient: “Miracle gran!
viu i tot, el farem Sant”.

Més… l’eufòria es va acabar
quan se’ls hi torna a escolar.

L’equip creix i ell empitjora:
vint doctors i una doctora.

(La doctora que és tanoca
per si cal fer un boca-a-boca.)

I tots diuen: “Tu-ru-rut!
ja hem fet tot el que hem pogut”.

Però el Marquès diu: “Cabrons!
ja en tinc plens els collons!”
Tant si us pesa com si us plau,
el portarem a la PAU.

Allà hi tinc més maquinetes
i infermeres molt maquetes
i amb una mica de sort

Dit i fet. Ben embalat
a la PAU l’han facturat:
Han escombrat els malalts
de les sales principals.

Un dia, amb gran cerimonial
l’han tornat a obrir en canal.

Per si un sí o per un no
li tallen el païdor.

(Tan d’estómac que teni
ai, Senyor, ves qui ho diria!)

Quan el tenen ben cosit
el tornen a ficar al llit.

Això sí: ben entubat,
enxufat i connectat.

La maquinària a tot gas
el fa viure al seu compàs.

Si es parés un sol minut …
“qui gemega ja ha rebut”!

La família mentrestant
guarda joies tot resant.

Van i vénen tots els dies
les més altes jerarquies,
preguntant pel Carcamal
de la sala principal.

També escriuen, puntuals,
llepaculs habituals
(adherències d’ajuntaments
i associacions innocents).

Però allò tan esperat:
un “Què tal?” d’un Cap d’Estat …
no els arriba al teletip;
i és que el món n’està molt tip!

Mentrestant els reporters
que es gelaven pels carrers,
ara, dins de l’edifici
avorrits de tant desfici

van dient que ja n’hi ha prou
de tant “parte” amagant l’ou.

De tant en tant un «xou» de donacions,
de floretes i ronyons.

(De les Urdes un gallut
li ha cedit el seu canut.)

I així els dies van passant
i la mòmia es va aguantant.

Aguantant? Torna a fer el ruc
i als tres dies: Catacruc!

Ara, els sucs tan mal païts
se li’n van pels descosits.

El Marquès, fora de si,
decideix tornar-lo a obrir.

Diu, quan veu el mullader:
“mala peça té el teler”.

I tallant d’aquí i d’allà
li treuen el budell culà.

I altre cop tot ben cosit
el tornen a ficar al llit.

I el deixen drogat i sol
com un “hippi” qualsevol.

Passa un dia, dos i tres
i els «partes» no diuen res.

Res més que dorm com un soc
i que tot va a poc a poc.

Les beates i els merdetes
van portant-li medalletes;
els normals i els eixerits
conten “xistos” divertits.

I entre el qui plora i qui riu
passa el post-operatiu.

(Algun dia es morirà
i ningú no s’ho creurà.)

Però al tomb dels quatre dies
tornen les anomalies.

Diuen que es torna a escolar
i ningú no ho pot parar.

Tothom prepara el xampany
que està en fresc fa més d’un any.

I que si això no s’acaba
ja tindrà “bouquet” de cava.

Amb l’orella al transistor,
l’ull ficat a la televisió,
tots els nervis en tensió
i el xampany dintre el porró,
esperem el gran final
d’aquest “xou” fenomenal.

L’últim “parte” demencial
de l’equip de l’hospital
diuen que l’han “invernat”
com un mero congelat.

El cas és fer-lo durar;
ningú sap per què serà.

Hi ha una explicació concreta:
és per fer-nos la punyeta!

Ens consola que ha patit
com pertoca a un mal parit.

VINT DE NOVEMBRE GLORIÓS
S’HA ACABAT EL “GRAN MERDÓS”.

I aquests són els quatre fàstics
de la fi del Cagaelàstics!

• Divendres 21 de novembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“El fiscal general condemnat” (El Periódico)
“El Suprem condemna al fiscal general per revelació de secrets” (La Vanguardia)
“El fiscal general, condemnat” (El País)
“Cartes d’exili i auxili” (La República – El Punt Avui)
“Condemna polèmica” (Ara)

1. Quan el germà d’Isabel Díaz Ayuso va fer “negoci” amb les màscares, el primer a patir-ne les conseqüències va ser el llavors líder del PP, Pablo Casado, que es va atrevir a denunciar el que estava passant. Ara amb el frau fiscal de la parella de la presidenta madrilenya, el primer condemnat pel cas ha estat el fiscal general. Tot en ordre en una tradició que no és nova. Recordem que el primer condemnat pel cas Gürtel va ser el jutge Baltasar Garzón. La condemna ara dal fiscal general, Álvaro García Ortiz, ha arribat amb una rapidesa mai vista en una causa judicial, just una setmana des que el judici oral va acabar. Les seves senyories han estat tan ràpides en donar a conèixer el desenllaç d’una sentència encara “pendent de redacció”, tal com es deia en una nota de premsa emesa ahir –20 de novembre– pel Tribunal Suprem que va sorprendre d’allò més. Ni tan sols tingueren la delicadesa de no fer-la pública en una data tan simbòlica. Un avís per a navegants. Cinquanta anys d’una democràcia exemplar queden enrere i molta feina a fer per endavant. Aprendre’m la lliçó?

2. Fiscals i magistrats d’Alemanya, França, Itàlia i Portugal van fer fa uns dies un advertiment sense precedents: amb el judici al fiscal general s’estava a punt de travessar una línia perillosa. En un article conjunt publicat al diari portuguès Público, sis figures de pes a la judicatura europea denunciaven la “gran inquietud i preocupació” que sentien per la manera de transcórrer del judici al fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, en un procés que feia més olor de persecució política que no pas de justícia. Hans-Ernst Böttcher, António Cluny, Simone Gaboriau, Mariarosaria Guglielmi, Filipe César Marques i Gualtiero Michelini –fiscals i jutges d’alt rang signants de l’article– analitzaven el que estava passant al Suprem, que qualificaven de risc per a la independència judicial i per a la mateixa democràcia, tot fent referència als processos “oportunistes” impulsats no pas per aplicar la llei sinó per judicialitzar la política. El missatge del procés judicial contra García Ortiz era, pels signants, diàfan: s’estava gestant una campanya de desgast institucional orquestrada des del poder mediàtic i polític de la dreta, de la qual el cas del fiscal general n’era només la punta d’un iceberg que amagava l’estratègia de convertir cada investigació incòmoda pel Govern en un judici paral·lel, cada fiscal incòmode en un enemic, i cada control institucional en una “conspiració socialista”. Això és!, com hauria exclamat l’admirat poeta, assagista, traductor i crític literari estatunidenc afincat a Catalunya, Sam Abrams.

3. Jordi Font al El Punt avui, arran del 25e aniversari de l’assassinat d’Ernest Lluch que es compleix precisament avui, finalitzava un seu recent article amb aquestes paraules “Lluch combatia el pensament absolut. Hi veia l’ou de la serp, la llavor de tots els totalitarismes, de dretes o d’esquerres. Al País Basc, va fer-se d’Elkarri, moviment social pel diàleg i la pau, contra els dos absoluts enfrontats: d’un costat, ETA, i de l’altre, l’espanyolisme de terra cremada dels Mayor Oreja, FernandoSabater, etc. Aquests segons, van tractar d’anatematitzar-lo tant com van poder. I els primers el van matar. Finalment, però, les posicions de Lluch han guanyat: ETA ja no existeix, i els altres resten consumits per la seva pròpia febre. Entretant, la memòria d’Ernest Lluch es fa gran entre tots nosaltres, a Catalunya i al País Basc.” Res més oportú de recordar en aquestes incertes hores per les quals estem transitant.

• Dissabte 22 de novembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“La monarquia fa 50 anys d’examen permanent” (El Periódico)
“L’executiu qüestiona la condemna al fiscal i Ayuso assenyala Sánchez” (La Vanguardia)
“Ayuso es llença al xoc i acusa a Sánchez d’animar una ‘dictadura’” (El País)
“Melé electoral” (La República – El Punt Avui)
“Ultimàtum de Trump a Zelenski perquè accepti el seu ‘pal de pau’” (Ara)
“El mercat en espera d’obres” (Diari de Sabadell)

1. Dades recents ens diuen que només un terç de la població que viu a Catalunya usa habitualment la llengua catalana. Una caiguda amb relació a informes precedents que es fa més notable entre els joves. Les causes d’aquest descens en l’ús habitual del català són diverses i multifactorials. Jo m’he fixat aquests dies només en una: són molts –massa– els establiments comercials que a despit de la normativa que els és d’aplicació, la llengua catalana n’és la gran oblidada quant a retolacions externes i internes. Molt fàcil és comprovar-ho. Només cal passejar-se per les nostres places i carrers del centre i parar atenció en les retolacions externes dels establiments i, per descomptat, també en les internes. Què és el que passa? Simplement que des de l’administració no hi ha ningú que faci complir allò que la llei de Política lingüística preveu en el sentit que els establiments comercials estan obligats a retolar (externament i internament) almenys en llengua catalana. Si tenim en compte que la retolació externa d’un establiment està supeditada al lliurament de la corresponent llicència municipal d’obertura i d’activitat, no puc entendre com aquesta llicència es atorgada quan el peticionari incompleix amb la norma de la retolació. Dit això, entendreu que passi d’escriure què passa amb el català a l’interior de l’establiment i, en el cas de bars i restaurants, amb les cartes i les llistes de preus. Tan difícil és fer complir la normativa?

2. Els EUA presentava dijous passat el pla de pau a aplicar a Ucraïna per posar fi a la invasió a gran escala iniciada per Rússia fa més de tres anys. Es tracta d’un pla que, segons el que han revelat mitjans estatunidencs, s’hauria concebut en secret amb Moscou, sense comptar amb Ucraïna. D’aquí el contingut del discurs del president Volodímir Zelenski adreçat a la nació: «Ucraïna s’enfronta –va dir– a una decisió molt difícil: perdre la dignitat o arriscar-se a perdre un soci clau, o a 28 punts difícils o a un hivern extremadament complicat». El pla proposat per Trump s’articula en 28 punts i inspirat en el document per establir l’alto el foc a Gaza, traspassa línies vermelles d’Ucraïna, com per exemple la qüestió territorial, atès que en el pla es diu que el país eslau s’ha de retirar de les zones del Donbàs que encara controla alhora que ha de reduir la mida de les forces armades. Tot i això, el sempre canviant i aparentment desconcertant Donald Trump, insta Kíiv a acceptar la seva proposta abans d’una setmana. La pregunta a fer-se és què passarà si Zelenski no accepta el pla? Trump, però, ja ha advertit –emulant a Grouxo Marx– que si aquest pla no avança, en té un altre!

3. Espanya viu un moment delicat, i no només pel vergonyós episodi del Tribunal Suprem d’avançar la resolució condemnatòria quant al cas del fiscal general. El fet és que el que està passant per mor a l’enrarit ambient polític i judicial enmig del qual ens movem, és més greu que no pas la sentència mateixa. Es tracta d’enfosquir el debat i deixar que el periodisme s’estimbi, tal com desitgen aquells que consideren que l’ofici no importa i que allò que sí que importa és la capacitat d’invenció i la burla que no paga peatge de cap mena. Així és com guanyen les mentides de Miguel Ángel Rodríguez i Isabel Díaz Ayuso, les acusacions ultres, les fakes i els que les van publicar. Guanya el comissionista defraudador. Per xontra, perd el periodisme que comprova les notícies, perd el fiscal general, perd la veritat. I també perd la Justícia ja que la seva imatge davant dels ciutadans queda novament deteriorada per una condemna molt difícil d’explicar…

• Diumenge 23 de novembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“La corrupció desborda el control dels partits” (El Periódico)
“Europa claudica davant els petroestats a la cimera del clima” (La Vanguardia)
“El Papa aparta el primer bisbe espanyol acusat de pederastia” (El País)
“Per la salut del cava” (L’econòmic – El Punt Avui)
“Dolç retorn del Barça a casa” (Ara)

1. La que avui tanquem serà una setmana que passarà sens dubte a la història del Tribunal Suprem per la condemna del fiscal general de l’Estat, coneguda fins i tot abans de ser redactada, en una de les sentències més rellevants de tots els temps emanades del Tribunal Suprem, amb dos vots particulars de les magistrades que en defensaven l’absolució. Una fractura que el Suprem sempre havia buscat evitar en les seves grans decisions, fractura que alhora és mirall de la fragmentació en la qual està instal·lada el Tribunal Constitucional en assumptes rellevants. Els factors inusuals que han portat fins al punt on ara som van arrencar fa un any i un mes, quan la sala del Penal va admetre l’exposició raonada que del Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM), a partir de la qual va decidir obrir investigació per la presumpte filtració de documents per part de García Ortiz. El document apuntava en una direcció: la Fiscalia havia revelat dades confidencials de la confessió d’Alberto González Amador, parella d’Ayuso, i calia saber qui era el màxim responsable del comunicat. Aleshores, el fiscal general ja havia dit públicament que ell era la persona que buscaven costés el que costés. L’admissió a tràmit d’exposicions raonades contra aforats no és una situació estranya al Tribunal Suprem, encara que la majoria són rebutjades, com tampoc ho és que, tal com estableixen les normes de repartiment, puguin ser els mateixos cinc magistrats d’aquest Tribunal que varen admetre que calia investigar el cas, els que mesos després l’acabin jutjant. Però el que no és gens habitual és que en una admissió com aquesta es canviï el focus de la investigació. La nota de la Fiscalia, va dir llavors el Suprem, no contenia “informació indegudament revelada” però, això no obstant, calia investigar com havia arribat a la premsa la nit anterior. La causa contra el fiscal general deixarà les pròximes setmanes el Tribunal Suprem per posar rumb cap al Tribunal Constitucional. García Ortiz, llavors previsiblement fora del càrrec, haurà d’esperar que es notifiqui la sentència completa per interposar un incident de nul·litat –amb ben poques perspectives d’èxit– abans d’acudir a l’empara de Constitucional. Un tribunal en el qual els vots particulars de les magistrades Ferrer i Polo –com va passar als ERO d’Andalusia i en el cas del diputat del Congrés Alberto Rodríguez al qual el Tribunal Suprem va imputar un presumpte delicte d’atemptat contra l’autoritat i delicte lleu de lesions per uns incidents ocorreguts el 2014– han tingut més recorregut que no pas les sentències condemnatòries dels seus companys. Tot estava previst i calculat de bell antuvi per tal de fer caure una peça de caça major… La democràcia està en perill quan certes resolucions i actuacions que no qualifico d’inapropiades tant en el fons com en la forma. Recordar de passada que, a Espanya, a diferència d’altres països democràtics, els jutges accedeixen a la judicatura a través d’un procés de selecció el cost del qual és absolutament prohibitiu per a les classes menys benestants. Però així són les coses…

2. El corresponsal del diari britànic Financial Times a Espanya i Portugal, Barney Jopson, ha escrit recentment amb molt d’encert que: “La polarització és un fenomen general, però a Espanya la seva visceral brutalitat és inusitada. Juntament amb un altre fet molt preocupant, l’absència de qualsevol debat polític seriós. A Espanya els insults eclipsen les idees”. Doncs això!

3. Era d’esperar: la cimera del clima de Brasil s’acaba amb un acord de mínims que eludeix fixar un full de ruta per posar fi als combustibles fòssils malgrat que aquesta és causa principal de la crisi climàtica. Un altre fracàs de la UE que s’ha resignat a acceptar un acord a la COP30 que amb prou feines aborda les demandes que des d’Europa es feien sobre l’eliminació gradual dels combustibles fòssils.

---

• Dilluns 24 de novembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Els Pujol a judici” (El Periódico)
“Sánchez aposta per recórrer contra la condemna del fiscal general al TC ” (La Vanguardia)
“El pla per Ucraïna de Trump i Putin avança a despit del recel europeu” (El País)
“Tap a les autoescoles” (El Punt Avui)
“Sánchez apunta al TC per corregir la sentència contra el fiscal general” (Ara)

1. Si ahir feia referència al tancament d’una setmana que passarà a la història per la condemna del fiscal general Álvaro García Ortiz, la que avui encetem no presenta menys interès arran de l’inici d’un altre judici històric: el procés contra Jordi Pujol i Soley i la seva família, acusats de ser una organització criminal corrupta per beneficiar-se del seu poder a Catalunya. De fet, aquest és com aquell qui diu, el judici a l’era Pujol. Una era que no només pot semblar llunyana per les moltes coses que a Catalunya han passat aquests darrers anys, sinó també perquè ha passat molt de temps des d’aquell 25 de juliol de 2014 en què Pujol va reconèixer que la família tenia diners a l’estranger sense haver estat declarats. Pujol té 95 anys i arriba a les portes del judici envoltat d’atencions mèdiques, amb un ingrés hospitalari recent i amb les condicions cognitives deteriorades. D’aquesta tessitura serà el fill gran dels Pujol Ferrusola –el Jordi– el que haurà de sostenir, argumentar, defensar i demostrar que l’origen de la fortuna familiar amagada a l’estranger és conseqüència de la deixa oculta provinent de l’avi Florenci i no pas del blanqueig de capitals.

2. Vist el cert fracàs de la cimera del Brasil podríem preguntar-nos si seria millor deixar de celebrar noves cimeres pel fet que ara com ara s’assemblen més a un ritual que no pas un fòrum pel canvi radical en polítiques que frenin almenys el canvi climàtic. Tot i això, la resposta a aquesta hipotètica pregunta no pot ser altra que, malgrat tots els malgrats, cal mantenir les cimeres, si més no perquè de moment són l’únic fòrum en el qual hi són presents pràcticament tots els països. La desaparició d’aquest fòrum seria un triomf indubtable per als que volen retardar la transició energètica.

• Dimarts 25 de novembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Aliança Catalana capta vot no independentista i atrapa Junts” (El Periódico)
“Els mossos identifiquen 4.000 delinqüents amb risc de reincidir” (La Vanguardia)
“El fiscal general renuncia al càrrec i rep el reconeixement de l’esquerra” (El País)
“Bòsnia, una pau fràgil” (El Punt Avui)
“Jordi Pujol serà jutjat malgrat els informes mèdics” (Ara)
“Quaranta anys pujant el pessebre a la Mola” (Diari de Sabadell)

1. Estem avesats a veure com algunes causes judicials se solucionen per la via ràpida i se’ls dona una especial prioritat, mentre que altres es queden al calaix de l’oblit i es tracten amb molta menor urgència. Justament això és el que ha passat amb dues causes de gran actualitat: d’una banda, els delictes dels quals s’acusa el nuvi de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Alberto González Amador, i, de l’altra, la condemna al fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, per revelació de secrets després de ser denunciat, precisament, per la parella de la presidenta madrilenya. En el primer cas, la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil fa 150 dies que no elabora l’informe que la justícia va demanar-li per investigar els delictes de corrupció en els negocis i falsedat documental de l’empresari. Mentrestant, el fiscal general de l’Estat ha estat jutjat i condemnat en el fulgurant termini de dues setmanes. Algú ho pot explicar? Com pot ser que abans de jutjar al perseguit es condemni al perseguidor? Espanya és diferent!

2. Deixeu-me que afegeixi avui en el meu bloc de notes diàries, uns apunts ràpids que diuen molt en relació als temps que vivim:

– El PP fia la seva crítica al Govern a unes decisions judicials que, o no són com ells esperen (l’amnistia a Europa) o, si ho són (com la sentència contra García Ortiz), desmunten el seu argument de fons: que Sánchez és un dictador. Quina dictadura tan rara on el fiscal general és condemnat per revelació de secrets, i els jutges acorralen dos exsecretaris d’organització del partit al Govern, a la dona i al germà del president.

– L’enquesta del CEO que vàrem conèixer ahir detecta un “vot dual” d’extrema dreta entre Aliança Catalana i Vox. La meitat dels catalans que votarien l’alcaldessa de Ripoll són, però, contraris a la independència encara que connecten amb les seves tesis sobre la immigració, en especial pel que fa a la franja de menys edat. Sobren comentaris.

– Jordi Pujol és indiscutiblement un polític notable, amb un pes moral i intel·lectual sobre el país indiscutible. Serà la història qui l’acabarà jutjant i posant al seu lloc en aquesta seva vessant. Però ara “li toca” afrontar, a ell –i sobretot a la seva família–, un judici per corrupció. Una cosa és una cosa i una altra n’és una altra i no és bo confondre-les en un totum revolutum. Al César allò que és del César… i a la justícia allò que pertany a la justícia…

– Si no m’erro, un any i mig més tard, després d’haver presentat una denúncia fonamentada en retalls de premsa, després de gairebé vint mesos d’investigació prospectiva amb ajuda del jutge instructor, després de tota mena de tripijocs per vincular-la a tota mena de corrupteles, l’advocat de l’acusació ultra de Manos Limpias ha dimitit perquè diu que el seu client només busca “l’activisme polític”. Vaja per Déu!

• Dimecres 26 de novembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“El Govern es blinda amb una fiscal general feminista” (El Periódico)
“Sánchez tria una fiscal progressista especialista en violència de gènere ” (La Vanguardia)
“Sánchez opta per una veterana feminista com a fiscal general ” (El País)
“A jubilar contenidors” (El Punt Avui)
“Sánchez proposa una progressista com a fiscal general” (Ara)

1.El nomenament, ahir, de la que serà nova fiscal general de l’Estat en la persona de Teresa Peramato, ha tingut la virtut de rebaixar de cop la tensió política. Amb 35 anys de carrera, 20 més dels que s’exigeixen per exercir el càrrec i una trajectòria professional inqüestionable, la personalitat de l’escollida va desactivar els rebutjos previsibles i va obligar al PP a moderar el seu discurs fatalista. El dia escollit pel nomenament de la fiscal general no deixa de ser tampoc causal –25 de novembre dia internacional contra la violència a les dones– de la mateixa manera que no va ser casual, encara que en un sentit ben diferent, que el Tribunal Suprem emetés la condemna a García Ortiz el 20-N. En política, les casualitats són ben escasses. Amb els antecedents professionals de Peramato, amb una valorada trajectòria en la persecució de la violència masclista i la protecció de les víctimes, serà difícil que el Consell General del Poder Judicial pugui emetre un informe d’idoneïtat negatiu, com va fer amb García Ortiz.

2. Llegeixo amb preocupació que a França, el 35% dels electors votarien avui RN (Rassemblement National que és el principal partit d’extrema dreta del país veí) cas que les eleccions legislatives es fessin avui. Una nova dada que certifica que l’extrema dreta, llevat d’unes ben poques excepcions, està envaint el paisatge democràtic amb els riscos que això comporta no només de xenofòbia creixent sinó que també de drets socials i llibertats. Vox a Espanya i AC a Catalunya, capitalitzen el descontentament de la ciutadania.

• Dijous 27 de novembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“L’Audiència investiga Villarejo a Guinea” (El Periódico)
“L’OCDE insta Espanya a reformar les pensions per l’envelliment ” (La Vanguardia)
“El PP i Vox assagen a València una nova etapa de pactes” (El País)
“La regeneració del Samontà” (El Punt Avui)
“Així es posa en perill el periodisme” (Ara)
“Illa pren el pols a Sabadell” (Diari de Sabadell)

1. Segons l’enquesta d’Usos Lingüístics de la Població que conjuntament elaboren l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) i el Departament de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, solament un terç de la població que viu a Catalunya usa habitualment la llengua catalana. La caiguda de l’ús de la llengua amb relació a informes precedents, es fa més notable entre els joves. Les causes d’aquest descens en l’ús habitual del català són diverses i multifactorials. Preocupat per la dada, m’he fixat aquests dies només en una d’aquestes possibles causes: són molts –massa– els establiments comercials que a despit de la normativa que els és d’aplicació, la llengua catalana continua essent-ne la gran oblidada quant a les retolacions externes i també internes. Fàcil és comprovar-ho si mentre passegem per places i carrers del centre de la ciutat (ja no dic dels barris) i parem atenció en quina llengua estan retolats els establiments. Si ho fem, no trigarem a concloure que el català és la gran oblidada. Què és el que passa? Simplement que des de l’administració no hi ha ningú amb la missió de vetllar per fer complir allò que està establert en la llei de Política lingüística quan diu que els establiments comercials estan obligats a retolar (externament i internament) almenys en llengua catalana. Si tenim en compte que la retolació externa d’un establiment està supeditada al lliurament de la corresponent llicència municipal d’obertura i d’activitat, em costa entendre com aquesta llicència és atorgada encara que el peticionari no compleixi amb la norma que l’obliga a retolar externament i internament en català. Dit això, entendreu que passi d’escriure què s’esdevé amb el català a l’interior dels establiments i, en el cas de bars i restaurants, també amb les cartes i les llistes de preus. Tan difícil és fer complir la normativa?

2. Els localismes, el sabadellenquisme, continua tenint tirada malgrat el pas dels anys com va quedar clar en el decurs de la presentació del calendari Sabadellenquismes 2026 en el qual, cada mes, es ressalta un localisme, una paraula o una locució pròpia de la parla sabadellenca. En aquesta ocasió les paraules escollides són vuit (xaix, petador, rodal, badabadoc, xurruques, estrep, belguesi xips) i les locucions quatre (anar toper, fer píndoles, veure’s el plegadori donar pel seguit). N’hi ha moltes més. La majoria vinculades a la indústria que va ser motor de l’economia local, com, per exemple, tenir mala peça al teler, filar prim, no enredar la troca, fil per randa, no perdre passada. Algun dia s’hauria de fer un diccionari dels localismes sabadellencs, abans no fos massa tard i es perdessin les possible fonts.  

3. I ja que parlo de la meva ciutat, ressaltar que ahir a Fira Sabadell s’hi van reunir totes les forces vives locals i comarcals per tal d’escoltar a Salvador Illa. El president va aprofitar l’avinentesa per exposar les línies mestres del Pla Catalunya Lidera, un full de ruta econòmic que ha de mobilitzar 18.500 milions d’euros en aquest lustre –l’equivalent al 5,8% del PIB català– i que, segons el president, ha de permetre “fer en cinc anys el que no s’ha fet en deu”. Ha assegurat que Catalunya ha de “recuperar l’ambició” i exercir “de motor econòmic d’Espanya i d’Europa”. El discurs –breu i de missatge concís– va sonar bé tot i que es trobava a faltar concreció. Illa, conscient que un dels problemes que més preocupen a la ciutadania és la manca d’habitatge, va anunciar que la Generalitat acabava de tancar un acord amb InmoCaixa pel qual s’adquirien 1.064 habitatges de lloguer, que passaran a formar part del parc públic de manera estable. D’aquests habitatges, però, només 9 són a Sabadell. El president Illa va emmarcar totes les actuacions contingudes en el Pla Catalunya Lidera en un model de “prosperitat compartida” que, segons ell, és la millor recepta per combatre l’auge dels extremismes. “Si no s’ofereixen serveis públics de qualitat –tals com habitatge, educació o sanitat– es trenca el vincle entre ciutadania i governs generant espais per als populismes” que cal combatre de totes, totes. En clau comarcal, el president va posar el Vallès Occidental com a “exemple de reindustrialització” en què la indústria representa el 25% del PIB de la comarca, destacant el projecte de quarta generació del Sincrotró Alba i l’inici de les obres d’INDOFAB, la futura fàbrica de semiconductor així com la Ronda Nord de la qual –va assegurar no s’havia fet res fins ara– i que ha començarà a fer-se realitat en un màxim de tres anys. En clau estrictament local, el president va treure pit amb la futura residència pública de Sabadell i les converses ja iniciades per a la futura ampliació del Parc Taulí i el desenvolupament del campus Urbà de Ciències de la Vida i de la Salut.

• Divendres 28 de novembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“Europa canvia d’estratègia mediterrània” (El Periódico)
“Ábalos i Koldo entren a la presó ” (La Vanguardia)
“El jutge envia a Ábalos a la presó i augmenta la pressió sobre el PSOE” (El País)
“L’arquitecte inacabable” (La República – El Punt Avui)
“El Suprem envia a presó a Ábalos i Koldo García per evitar la fuga” (Ara)

1. El 28 de novembre de 1995, en el decurs de la Conferència Euromediterrània (Cimera de Barcelona) i d’una Barcelona d’eufòria postolímpica que reivindicava la seva identitat mediterrània, Europa i els seus veïns del sud van rubricar una declaració que aspirava a transformar la geopolítica regional. Amb aquesta voluntat naixia l’anomenat Procés de Barcelona dins el marc de la Unió pel Mediterrani (UpM). Un acord que, en paraules dels seus arquitectes, inaugurava “una nova manera d’abordar els problemes” del Mare Nostrum, combinant seguretat, economia i cultura com a pilars fonamentals per a la construcció d’un espai compartit de pau i prosperitat. De tot això fa avui just 30 anys. L’actual secretari general de la Unió pel Mediterrani UPM), l’egipci Nasser Kamel, feia balanç d’aquestes tres dècades en una entrevista publicada a El Periódico, afirmant que “el Procés de Barcelona ha aconseguit crear una identitat comuna i una narrativa mediterrània compartida. Això s’evidencia en la quantitat de plataformes institucionals que han sorgit, no només a escala governamental a través de la UpM, sinó també a escala científica, empresarial, universitària, agrícola o ciutadana. Hem creat una sèrie de vies de cooperació en tot l’espectre de l’activitat humana que no hi havia abans. Hem arribat al nostre màxim potencial? La resposta és no. Però sens dubte, avui estem en una millor posició en termes d’integració i cooperació que fa 30 anys.” És sens dubte una visió optimista atès que ningú no pot negar que de l’organisme se n’esperava més protagonisme i capacitat d’intervenció, especialment en moments tan convulsos com els que estem travessant. Joan Borrell, vicesecretari general de la UpM, defineix aquest balanç de clarobscurs amb una imatge reveladora: “L’ampolla està mig buida, però si la llencem, ens quedem sense aigua”. “No es pot renunciar a la idea de cooperar entre països”. “No hem assolit els objectius d’un món meravellós que ens plantejàvem el 95 quan pensàvem que el 2012 tindríem una gran zona de lliure canvi euromediterrània, però hem de continuar remant”. “Els principis continuen sent vàlids per crear una àrea de pau i estabilitat, de progrés econòmic compartit i de diàleg i entesa”. Doncs això i endavant!

2. Irrespirable. El clima polític s’està fent irrespirable. El Govern d’Espanya cada vegada es troba més atrapat pels danys col·laterals que emanen dels casos de presumpta corrupció d’Ábalos i Cerdán –que ha enarborat els ànims d’un PP al qual tampoc abandona la corrupció– així com per la minva de suports parlamentaris. En aquest context, ningú mou fitxa per anar cap a unes eleccions legislatives avançades. El PP perquè sap que no compta amb els suports necessaris per a promoure una moció de censura que fes caure Sánchez. Els socialistes esperant desesperadament que es produeixi un improbable tomb de guió que els doni un respir i avantatge que ara no tenen. La conseqüència és que per damunt d’aquest estat de coses planen més els interessos de partit que no pas la voluntat de resoldre problemes que pateixen la ciutadania, la qual cosa dona com a resultat allò de no fer, però tampoc deixar fer. Una dinàmica que cal trencar d’una vegada, tot i que del seu desenllaç res de bo se’n pot esperar pel fet que la irrupció de la dreta i de la dreta extrema al Govern s’entreveu com un fet inevitable, sobretot per la divisió que es viu a l’esquerra.

3. Dues vares de mesurar: Andrés Martínez Arrieta va revelar en un acte públic, dos dies abans de publicar-se el veredicte condemnatori d’Álvaro García Ortiz, que havia “de fer la sentència del fiscal general de l’Estat”. Aquesta revelació d’Arrieta significava de facto la vulneració d’un secret en seu del Col·legi d’Advocats de Madrid, la primera entitat que va decidir presentar una querella contra el fiscal general de l’Estat per revelació de secret. El delicte que presumptament ha comès Martínez Arrieta en violar el secret de les deliberacions és considerat per no pocs juristes com més greu que la revelació de dades reservades. Això és així perquè vulnera la LOPJ mentre que a García Ortiz se’l va acusar de revelar dades considerades no per la llei com a “confidencials»” sinó d’acord amb un protocol del 2009 que van firmar la Fiscalia General de l’Estat, el Col·legi d’Advocats de Madrid i el Consell General de l’Advocacia Espanyola. Tot lliga perversament!

• Dissabte 29 de novembre de 2025

  Els titulars de la jornada:
  “Les estacions de càrrega elèctrica ja superen a les gasolineres” (El Periódico)
  “Feijóo demana a la patronal que convenci Junts per a una moció de censura” (La Vanguardia)
  “El Govern respon a Ábalos que no es deixarà ‘fer xantatge’” (El País)
  “Alacant planta cara” (La República – El Punt Avui)
  “Feijóo vol que Foment convenci Junts per fer fora Suárez” (Ara)
  “Comença Nadal” (Diari de Sabadell)

1. Amb l’empresonament de Santi Laiglesia per l’homicidi d’Helena Jubany ha estat rebut amb molta emoció entre la família de la bibliotecària mataronina assassinada l’any 2001 a Sabadell. En conèixer la decisió de la jutgessa, el pare i els germans de la víctima s’han fos entre llàgrimes en una abraçada a les portes dels Jutjats de Sabadell. “Suposa començar a trencar amb la impunitat”, ha declarat l’advocat de la família, Benet Salellas que ha afegit que amb aquesta decisió de la jutgessa es fa un “gir històric” en el cas, 24 anys després del crim. Laiglesia, que estava citat per comparèixer com a investigat per primera vegada des de 2002, s’ha negat a declarar. Les darreres proves d’ADN, però, ja el tenien acorralat, en trobar-se restes seves a la roba que portava la víctima el dia dels fets. La lluita constant de la família d’Helena Jubany que no han donat el seu braç a tòrcer en cap moment, com ho posa de manifest que malgrat que el cas fou arxivat inicialment el 2005, aconseguiren que fos reobert el 2020. Ara, a punt de dictar-se l’arxivament definitiu del cas, arriba la decisió de la jutgessa instructora del cas d’empresonar Santi Laiglesia.

2. De l’entrevista que Diari de Sabadell va fer al president Illa durant la seva visita a Sabadell, n’extrec tres moments. El primer, quan el president, en relació amb l’alcaldessa i als projectes de ciutat, diu que “l’alcaldessa està molt enganxada a la ciutat, aporta estabilitat política i administra la seva majoria amb molta generositat i pluralisme. Fa bona feina amb la seva presència als barris i a través de projectes a l’Aeroport, en l’àmbit cultural, acadèmic i de la innovació. Concretament, ens hem aturat a parlar de les consultes externes del Parc Taulí projectades a l’antiga Caserna de la Guàrdia Civil. M’he compromès a desencallar el problema de la titularitat a la pròxima comissió bilateral entre els governs de Catalunya i Espanya. Sigui com sigui.” El segon, quan Illa opina sobre l’opa fracassada del BBVA al Sabadell: “He parlat poc del que he fet com a president de Catalunya en relació amb l’opa, però avui n’explicaré una, sense donar noms. Ens vam reunir amb dues persones molt rellevants de l’àmbit econòmic i amb tres empresaris, de manera discreta, que em van dir: ‘nosaltres hem pogut arribar on hem arribat, i hem pogut créixer i ser on som gràcies al Banc Sabadell. En els moments de dificultat, com la recessió del 2008, vam anar a demanar finançament a altres entitats i ens van dir que no. L’única porta que se’ns va obrir va ser al Banc Sabadell’. Això ho tenim perquè el Banc ha nascut aquí i ha impulsat un model propi de l’Espanya plural i diversa, pensant en les pimes i no en la gran empresa… No ho dic en detriment de ningú i ho dic amb la voluntat de mantenir una bona relació amb el BBVA, que també té una presència important a Catalunya”. I el tercer moment, quan el president opina sobre la B-40 i si aquesta via ha d’arriar a Granollers: “Crec que sí. Tinc la mateixa opinió que abans, no me n’he desdit, però jo tinc la força que tinc al Parlament de Catalunya i he de respectar els acords d’investidura. Per això, ens hem de centrar en el tram de la B-40 entre Terrassa i Sabadell en aquesta legislatura.” Anotat!… El temps i la capacitat política li donarà o traurà la raó.

• Diumenge 30 de novembre de 2025

Els titulars de la jornada:
“L’Estat guanya poder a les empreses” (El Periódico)
“Espanya compromet més de 60.000 milions de despesa en defensa” (La Vanguardia)
“Espanya obre el cicle electoral sota l’ombra dels casos de corrupció” (El País)
“Sobirana, per tant digital” (La República – El Punt Avui)
“La roba que reciclem” (Ara)

Tanquem avui un mes dens en tots els ordres i sentits. També, i sobretot, quant a la política. Un mes en el qual Pedro Sánchez haurà passat del manual de resistència al modus de supervivència. El setge judicial sobre Govern i el PSOE és total. Després de la condemna del fiscal general de l’Estat, els jutges continuen furgant en els comptes del PSOE alhora que l’entrada a la presó del ministre estat José Luis Ábalos i el seu col·laborador Koldo García amenaça de convertir-se en una piconadora constant per al president. Però tot i això, el cap de l’Executiu està disposat a tirar endavant tot i que les coses no les té gens fàcils al Parlament, on Junts li ha retirat el suport per al que quedi de legislatura. “Sabem que hi ha moltíssim soroll, però l’estratègia és la correcta” s’assegura des de fonts governamentals, amb el convenciment que han de “mantenir la calma” i que l’incendi de “tres golfos que van robar per viure bé” s’apagarà amb l’arribada del període nadalenc. Al costat d’això, Feijóo pressiona a l’empresariat català en un intent desesperat d’aconseguir els vots dels seus ara “amics catalans i bascos” per fer caure Sánchez mitjançant una moció de censura. Però Jordi Turull, ja li ha dit a Feijóo que no cal que pressioni a l’empresariat català per tal que els convenci a fer-li costat en una moció de censura. En tot cas, ha reblat Turull, el què ha de fer Feijóo és demanar perdó als “catalans per tot el que van fer des de les clavegueres de l’Estat per matar civilment i políticament tants líders catalans. Perdó als catalans per tot el seu boicot que el català pugui ser una llengua oficial a Europa”. Tot això coincidint amb unes altres declaracions de Turull en les quals no descartava l’assoliment de pactes amb Aliança Catalana segons sigui els resultats de les eleccions municipals. En fi. Ja veieu com de revoltat està el panorama del país (el d’aquí, però també el d’allà). I això sense projectar la nostra mirada més enllà dels nostres estrets límits, on l’equilibri mundial és cada vegada més crític pel comportament de Trump i de Putin, dos eixelebrats que juguen amb foc sota la mirada atenta de Ji Ximping.