Han passat set dies des de la quarta vaga general a la qual ens havien cridat els sindicats per tal de protestar per les mesures proposades pel govern socialista arran el projecte de llei de reforma de les condicions del mercat de treball que, dies abans, havia rebut el suport inicial de més del 90% dels diputats en el Parlament. La circumstància de la vaga féu que em veiés obligat a faltar a la cita setmanal que mantinc amb els lectors de “DS”. Per això, malgrat la controvertida jornada hagi quedat enrera, deixeu-me que hi digui la meva ni que sigui a pilota passada.

Si haig d’ésser sincer encara avui em costa de comprendre com els sindicats s’entestaren en convocar una nova vaga general—la quarta des que els socialistes assoliren el govern—i què és el que exactament volien aconseguir la darrera jornada reivindicativa. Perquè es digui el que es digui, com es vulgui i on sigui, la vaga general pren el seu sentit com a mesura extrema, esgotades totes les possibilitats de diàleg i de pressió democràtica, adreçada a provocar el tomb a una situació demostradament insostenible i contrària als interessos generals dels ciutadans. La vaga general és l’instrument a través del qual es posa de manifest el descontentament de la població en relació amb l’acció de govern i, cas que la convocatòria es vegi coronada per l’èxit, provocar la crisi del gabinet i, fins i tot la seva caiguda. Per difícils i complicades que siguin les coses en aquest país, que ho són, no n’hi havia per tant com per a justificar la decisió dels sindicats de recórrer a la mesura de pressió extraordinària que és la vaga general.

A més es fa estrany que la seva convocatòria es fes quan no havien transcorregut set mesos des de les eleccions generals i només s’havia acomplert una setmana des que la majoria de representants directes dels ciutadans (diputats), s’haguessin pronunciat a favor de la reforma del mercat de treball que era el motiu principal contra el que es cridava a la vaga. Molt em temo, i sigui dit això amb tots els respectes, que els sindicats han confós en aquesta ocasió les mesures encaminades a estimular la creació d’ocupació en un “anar enrera” en els drets dels treballadors. En tot cas es tracta de dues coses ben diferents i que mereixen també tractaments diferents. Els temps estan canviant i les noves tecnologies en la producció i la necessària competitivitat en la ferotge conquesta de mercats requereixen canvis profunds en l’estructura que presenta el mercat de treball si no es vol que ens perpetuem en el vagó de cua de l’atur comunitari que tant destacadament ocupem.

Defensar vells valors a ultrança, velles normes i obsolets esquemes és ancorar-se en “records inútils i velles passions” i negar-se a obrir els ulls davant l’evidència d’un futur—segur que incert—que demanda major atenció i respostes adequades per part del conjunt de la societat: empresaris, treballadors i administració. Acceptar els riscos del canvi és apostar pel progrés. Que cadascú avaluï i dictamini què vol dir això en la batalla que avui s’està lliurant—no solament a casa nostra—contra la recessió econòmica, contra l’atur i en favor de la creació de riquesa i de llocs de treball. Sense treball no hi ha riquesa i sense riquesa serà difícil de mantenir les conquestes socials assolides i a les quals no s’ha de renunciar sota cap pretext.

A una setmana de la vaga i vistos els resultats i les valoracions que se n’han fet, el més preocupant és però haver de concloure que la mobilització haurà servit de ben poc. Ni l’actitud d’uns ni la dels altres ha canviat massa i els sindicats es continuen mostrant reacis al diàleg i negant l’evidència. Mentre, a la cantonada i a la quieta, hi ha qui pacientment espera el seu torn per allò de “a río revuelto, ganancia de pescadores”. El temps, sempre el temps, s’encarregarà de dictaminar qui ha estat el vencedor d’aquesta nova estèril batalla entre els sindicats i el govern socialista. D’una cosa podem estar-ne segurs: el vencedor no serà cap dels dos que el 27-G formaven en bàndols, teòricament oposats.

Publicat a Diari de Sabadell, el 3 de febrer de 1994