Es pot parlar més alt i més fort però no pas més clar. L’olotina Àngels Feliu ha carregat durament contra els mitjans de comunicació. Ha assegurat que per ella ha estat més dur els cinc anys que han seguit al seu llarg segrestament que no pas el segrest mateix. Ho ha dit arran el setge que l’han sotmesa els mitjans de comunicació des del desenllaç del segrest i fins ara. A banda que es pogués al·legar que la distància del segrest podria haver modificat les percepcions d’Àngels Feliu, el cert és que les informacions que han aparegut en els mitjans de comunicació sobre les circumstàncies que van envoltar el llarg segrest, són per fer pensar.

La crítica de la farmacèutica olotina ens retorna sobre el camí de la frivolitat que envolta algunes preteses informacions que, basades en un rumor i que a base de repetir-se una i altra vegada, acaben prenent dimensió de presumpta realitat. El morbo que qualsevol fet, com ho és un segrest, aixeca entre la població fa que els mitjans de comunicació, els periodistes, s’afanyin -ens afanyem- a donar dimensió de notícia allò que només és un rumor. De bell nou, en el rerafons de la història, apareixen conceptes democràtics com  el dret a la informació i l’ètica periodística que sempre hauria de primar en els mitjans de comunicació.

Ens trobem en un moment en què, talment com si ens contaminéssim de l’estat general de la societat, tot sembla ser vàlid en el complex món de la informació. I així, els fets dissortats esdevenen espectacle i font d’ingressos per alguns. El final de la història és sempre el mateix i el més indefens és aquell que voldria veure preservada la seva intimitat i deixar de ser notícia. La quadratura del cercle no sembla pas fàcil. Perquè allò que algú, per ètica no s’atreveix a escriure ni a explicar, l’endemà mateix, sense cap mena de comprovació més enllà d’una font interessada, és difós per un altre mitjà.

S’imposa posar ordre a aquesta situació. I que la dissort d’uns deixi de ser tema recurrent de la tafaneria diària a la qual, malgrat tot, ens plau estar immersos. Deu ser per aquell vell principi no escrit que diu que mig món se’n riu de l’altra mig. I mentre no ens toqui el rebre a nosaltres res no passa. Però, ai las! Quan els afectats som nosaltres, no entenem com ningú no surt en el nostre ajut. Comptat i debatut, la tafaneria i la rumorologia són les portes de la notícia. La condició humana sembla condemnar-nos a la mediocritat. També informativa. L’ètica i el civisme són les úniques receptes per acabar amb aquest estat de coses. ¿Ho aconseguirem?

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 6 de juny de 1999