El Martí Estruch, un dels bons alumnes que vaig tenir a la UPF durant els anys de docència a periodisme, em feia arrivar ahir un enllaç a una seva peça titulada “Sobre els límits de la bogeria (i els del periodisme)”, publicada a Media.cat (la podeu llegir si cliqueu aquí), en la qual evocava un dels debats interessants que a classe vàrem tenir sobre l’eterna qüestió de què és i que no és periodisme, de què és i què no és ser periodista. Com que en la peça em citava, com que en el missatge a través del qual em convidava a llegir-la acabava amb un “gràcies x haver-nos estimulat el cervell!” i com que és de ben nascuts ser agraït, vaig considerar oportú respondre al Martí per fer-li avinent que les seves paraules m’havien emocionat “i això —continuava jo— com a mínim per dues raons: d’una banda per fer-me memòria d’aquell debat que recordo perfectament; de l’altra perquè, com dibuixes molt bé, res a la vida és d’un blanc impol·lut o d’un negre tenebrós. La gama de grisos és sempre infinita. On rau, doncs, la volta de tot plegat? (em preguntava a mi mateix en una clara referència al periodisme i a la pràctica periodística, però no només). Òbviament en les persones i en l’ètica a l’hora d’exercir qualsevol activitat”. Crec que no cal afegir res més. Menys encara en els dies convulsos que a tots nivells –periodisme i política inclosos– estem vivint.

,