Camí de La Salut, com cada dijous, reflexionava sobre l’obsessió lògica de Jordi Pujol per a refer la seva imatge –sobretot la política, però també la personal– just quan és a les portes del judici de corrupció que l’afecta. En aquest context cal interpretar l’obra que acaba d’aparèixer, transcrita per Vicenç Villatoro, en la qual el títol —Entre el dolor i l’esperança— ho diu pràcticament tot quant al contingut. Pujol, des de la seva confessió el juliol de 2014, sap que la història no el jutjarà amb benignitat. Però que això sigui així –o precisament perquè és així— no priva que estigui disposat a fer el què calgui per tal d’aconseguir que els historiadors el jutgin més pel què ell ha estat i representat políticament per a Catalunya, que no pas per la deixa de l’avi Florenci i les practiques corruptes que se n’han derivat i que tan pesen avui sobre ell i la seva família.