No descobreixo res de nou si afirmo que en la vida de cadascú hi ha dies que són més rodons que no pas d’altres. Un principi general del que no en sóc pas l’excepció. Molt al contrari. Sort en tinc de gaudir –encara que sigui de tant en tant— de dies rodons que et reconcilien amb la vida. Dies que desprenen fortes essències que ens aporten sensacions agradoses. El cas és que ahir va ser per a mi un d’aquests dies rodons que hom desitjaria es repetissin amb assiduïtat. Un dia que començà amb la bona notícia de que els presidents Sánchez i Aragonés acabaven de mantenir una llarga conversa telefònica de la que se’n desprenia la voluntat d’ambdós d’asseure’s per parlar, per negociar i per acordar. Feia temps que això no passava en la política espanyola. S’acabava de donar un primer pas a partir del qual retornar la política al punt que li correspon i del que mai s’hauria d’haver distanciat. Però el dia no havia fet més que començar i a primera hora de la tarda havia de viure un altre moment d’essències –o dit d’una altra manera i d’acord amb la descripció que d’aquest mot en fa el diccionari general de la Llengua Catalana— al poder explicar a un públic molt especial “per què una cosa és el que és”, per què Sabadell és el què és. L’auditori al qual m’havia d’adreçar estava conformat pels alumnes de tercer de l’escola Nostra Llar que durant les darreres setmanes havien treballat el “projecte Sabadell”. A mi em corresponia l’honor de poder-los explicar l’essència de Sabadell. No era fàcil. Però he de dir que l’interès i les preguntes dels alumnes –entre oportunes i ingènues com correspon a infants que comptem amb 7-8 anys– em va captivar des del primer instant i a fe he de confessar que de l’experiència en vaig sortir altament gratificat, sobretot pel coneixement que elles i ells demostraren ja tenir de Sabadell prova del bon treball fet a l’escola i del que els seus professors i professores en són els grans responsables. Però el dia no havia acabat i encara m’esperava viure un altre moment curull d’essències oloroses que durant un parell d’hores emanaren del concert amb el qual el Cor Lieder Camera ens va delectar al teatre Principal. Un concert organitzat per Joventuts Musicals que, per cert, per estar a l’alçada del dia rodó d’essències que estava vivint no podia portar un títol millor que el d’”Essències”. Un concert, d’altra banda, que passarà a la història no pas per la qualitat a la que ens té acostumats aquest magnífic cor sabadellenc –que també– sinó perquè va ser punt de partida de la gira amb la que culminarà la trajectòria de poc més de trenta anys d’aquest exquisit grup coral liderat per Josep Vila i Casañas que la propera temporada farà el seu particular mutis pel foro. Un mutis que deixeu-m’ho que ho expressi sense ambages, va ser l’única nota agredolça d’un dia d’essències que em seran per sempre més inoblidables. Sigui com sigui la vida continua…