Costa d’entendre que les afirmacions que el senador i jutge Santi Vidal feia en les conferències que impartia al llarg i ample del país, no haguessin estat objecte d’atenció per part de ningú fins que el periodista Cristian Segura les va recollir i publicar a El País. Només per això s’imposa que quedi fora de qualsevol dubte que allò que Vidal explicava buscant la complicitat de l’audiència, era simplement producte del seu deliri personal. Sigui com sigui, no ens hauria de deixar indiferents ni la contundència ni l’abast de les afirmacions que Vidal categòricament feia en les seves intervencions, més tenint en compte la seva condició de magistrat, que pressuposa que de lleis i de conseqüències quan aquestes no són respectades, en sap molt més que no pas cap de nosaltres. Del cas sorprèn també el fet que tan bon punt es va conèixer la malifeta, els mateixos que l’havien encimbellat s’afanyessin a desmarcar-se’n, proclamant als quatre vents que ja se sabia que Vidal era un bocamoll que constantment busca ser protagonista.

Si més no per tot plegat ha de ser bo preguntar-nos com avui, a la velocitat que algunes informacions circulen, és possible que s’esdevinguin fets que per la seva singularitat haurien de cridar l’atenció, sense que ningú s’hi fixi o s’hi vulgui fixar. Ha de ser que un periodista  decideixi explicar què passa perquè els fets passin a ser notícia i, com en aquest cas, s’incorporin com un element més del que treure’n partit en el context de la batalla política enmig de la qual estem instal·lats. Perquè exactament això és el què ha passat amb el cas Vidal. Feia mesos que el jutge deia el què deia davant públics heterogenis sense que ningú li parés els peus. I quant un mitjà de comunicació ho explica, hi ha qui l’acusa per haver actuat de detonant i per obrir les portes a l’actuació de la fiscalia. El dit i la lluna a la que assenyala, vaja!

Però com que no només de retrets viu la política catalana, caldrà estar ben atents als propers moviments de peces en aquest tauler d’escacs on per manca de taula de negociació política, s’està jugant la partida entre els governs de Catalunya i de Madrid. Més encara després que dissabte passat, l’assemblea nacional de la CUP s’avingués a donar suport als pressupostos de la Generalitat de Catalunya pel 2017 a canvi d’obtenir el compromís del govern d’accelerar els treballs conduents a la convocatòria i celebració del referèndum que, com a més tardar, s’hauria de fer el mes de setembre o, segons sigui el desenllaç dels processos judicials oberts contra Mas, Ortega, Rigau i Homs pel 9N, i contra la presidenta del Parlament de Catalunya, fins i tot abans de l’estiu.

La decisió de la CUP de no posar traves a l’aprovació dels pressupostos malgrat no són els que ells voldrien, col·loca el govern de Catalunya en un carreró que té com a única sortida –si no vol caure–, en la convocatòria d’un referèndum que, atesos els terminis i les circumstàncies polítiques del moment, sembla impossible pugui comptar amb els requeriments i amb les garanties comunament exigibles per a una consulta d’aquesta tipologia que precisa del reconeixement de la comunitat internacional. És cert que més del 80% de la ciutadania reclama la celebració del referèndum per decidir sobre el futur de Catalunya, però també ho és que hi ha una gran majoria de persones que pensen que la consulta ha de fer-se quan es donin totes les garanties (convocatòria, terminis, cens, índex de participació, campanya…) perquè ningú no en pugui discutir la seva validesa.

S’apropen dies de fortes turbulències en els que la tensió entre els governs de Catalunya i de Madrid anirà in crescendo amb efectes sobre el comportament d’una ciutadania cada vegada més polaritzada –sobretot emocionalment parlant– entorn les peces blanques o les negres –legalitat versus legitimat– a la cerca de l’escac i mat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 de febrer de 2012