Expliquen les cròniques que més d’un milió i mig foren els catalans i les catalanes que l’11 de setembre sortiren al carrer. Afegeixen les mateixes cròniques que la gran majoria de les persones que es varen manifestar clamaven per la independència de Catalunya. El president Mas, davant l’allau de ciutadanes i ciutadans que cívicament ocuparen places i carrers barcelonins, no va dubtar en posar-se al davant d’aquella onada humana, escoltar part del seu clam i convocar eleccions. Estava convençut que després de l’èxit de la manifestació, i de la capitalització del fracàs –altrament previst– de la reunió amb el president Rajoy a La Moncloa el 20 de setembre, ell i la coalició de CiU es veurien reforçats per la ciutadania a les urnes. Mas estava convençut que avançant les eleccions al pairo de l’onada nacionalista, podria tapar el possible efecte negatiu que sobre el govern pesava ateses les retallades socials que es venien aplicant. Ningú no pot negar que l’11 de setembre el carrer va ser un clam. Un immens clam. Però no per això deixa de ser menys cert que el clam que sorgia de les goles dels centenars de milers de persones que es manifestaren, a més d’expressar un sentiment que deia prou a una Espanya que no escolta ni vol escoltar, a una política espanyola de curta volada que ens oblida i que ens té travats, expressava també l’oposició a unes retallades que ofeguen, a unes polítiques neoliberals que condueixen al desastre social, a uns costos de la crisi que fonamentalment i proporcionalment recauen amb major pes sobre els que menys tenen.

El diumenge 25 de novembre, les urnes substituïen al clam del carrer mitjançant els vots que foren emesos per la ciutadania. Del resultat electoral constatarem que Catalunya continuava essent plural i diversa. Més plural i diversa que no pas a vegades se suposa o es pensa. Així, les eleccions del 25N que havien estat presentades com a plebiscitàries, a banda de dinamitar els sondatges demoscòpics més agosarats, posaren negre sobre blanc quines eren les prioritats de la ciutadania concretades en el suport que cada partit va rebre per part del conjunt del cos electoral. De l’opinió emesa per la ciutadania a través de les urnes se’n poden extreure –com hem vist sobradament– força lectures, simplement per allò que ens oblidem de que la realitat és sempre una, però les interpretacions diverses. I una de les moltes lectures possibles dels resultats del 25N ens diu que tanmateix la ciutadania va pronunciar-se contra les retallades.

Oriol Junqueras, el líder d’ERC –la força que més hi va guanyar el 25N–, poc després que tanquessin els col•legis electorals, estructurava el seu discurs d’aquesta manera: prou a les retallades en polítiques socials, i referèndum per l’autodeterminació de Catalunya. Un ordre en la formulació d’ambdós missatges gens baladí; una formulació que d’altra banda, sintonitza perfectament amb les prioritats que establia ICV en el seu programa electoral, i possiblement amb el què voldria que passés una part de l’electorat que va fer costat al PSC.

Tres mesos després d’aquell inoblidable 11 de setembre en què efectivament començaren a canviar tantes coses i es desfermaren milers il•lusions, ha arribat l’hora de la política en majúscules. Pel bé de tots plegats convé que els nostres representants no malversin aquesta oportunitat irrepetible de respondre, des de la unitat d’acció i des de l’actuació parlamentària, a les esperances d’un poble desitjós d’acarar el seu futur amb esperança. Més encara quant des del govern del PP de Madrid s’aposta per les polítiques que en res afavoreixen a Catalunya. I és que no hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar!

Publicat a Diari de Sabadell, el 6 de desembre de 2012