Els italians, els romans per a ser més exactes, en diuen ferragosto. És el temps en el qual la ciutat es  buida i, decidida i orgullosa, ens mostra la seva cara més amable, més pacífica i més tranquil·la. Talment com quan una fàbrica interromp el seu fabril ritme, para les màquines, deixa enrera les presses de cada dia tot recuperant un ambient i silenci impossible enmig del qual es poden percebre olors i sensacions gens habituals. Així també els racons i els carrerons de la gran ciutat esdevenen, quan l’agost s’ha fet un lloc entre nosaltres i la canícula es fa insuportable, espais idíl·lics en els quals és possible observar amb parsimònia el lent transcórrer de les hores. Per contra, les platges i les seves àrees d’influència i els més anomenats centres turístics, ens ofereixen la seva imatge més desavinent. Almenys per aquells que, en sortir de la gran ciutat a la recerca de platges i centres d’estiueig, diuen buscar una pau i una tranquil·litat que, durant l’any, és impossible en les ciutats. Però el cert és que platges i centres turístics de renom, esdevenen durant l’agost espais ben poc amables per als amants del descans i del dolce far niente, per allò de les grans concentracions humanes, disposades a mostrar-se al sol, embetumades d’olis i de cremes protectores que confereixen als cossos una mateixa aparença llefiscosa i uniforme.

Ningú no es vol recordar, durant les vacances —tampoc els que es troben en zones de platja sotmesos als horaris que l’astre rei imposa—, de la feina ni de les disciplines horàries i això no obstant s’acaban imposant un altre control horari. Perquè malgrat que tothom voldria que l’art de viure es fes senyor i major de l’ambient i que la nit i el dia es succesïssin sense solució de continuïtat i sense necessitat de marcar cap diferència entre el temps de dormir i el de gaudir, el cert és que es fa difícil apartar-se del què és la tònica de sempre.

Ben mirat, la pau i la tranquil·litat gairebé només pot aconseguir-se enfilat dalt d’una muntanya, enmig d’un prat o trepitjant i recorrent frondosos paratges —com els que Andorra ens ofereix a cada moment— allunyats del mundanal tràfec. O també, paradoxes de la vida, quedant-se a la gran ciutat, la qual, durant el mes d’agost, es troba submergida en el mandrós i relaxant ambient que solament atorguen la quietud i el silenci que acompanya a la fàbrica quan aquesta suspèn momentàniament la seva activitat.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 13 d’agost de 1998