Si les setmanes passessin a la història per un fet o circumstància concreta, la setmana passada passaria a la posteritat amb el sobrenom de “Setmana Garzón”. Mai ningú no hauria pensat que un personatge com aquest –amb cara de nen trapella però ordenat– que només fa uns mesos era elevat per alguns a la categoria de “martell de socialistes”, es convertís del dia a la nit, pel sol fet d’haver acceptat formar part de la candidatura del PSOE a Madrid al Congrés de Diputats, en poc menys que traïdor d’alguna inexplicada causa.

Un bon amic em comentava, referint-se a una pel.lícula que ell acabava de veure, que s’havia sentit enganyat. Que es tractava d’un bon producte, ben presentat i muntat, amb actors de primera fila, però que després d’haver-lo vist s’adonava que l’havien enredat. La pel.lícula objecte de conversa era “Juego de lágrimas”. No tardarem a caure en el compte que aquest cas no era pas l’excepció que confirmava la regla de films que, després de veure’ls, hom tenia la sensació d’haver estat víctima d’una presa de pel. Repassarem títols i coincidirem en què quelcom similar ens havia succeït després de visionar, per exemple, “El Club de los poetas muertos” i “Esencia de mujer”. Segons convinguérem es tractava, en ambdós casos, de dues bones produccions cinematogràfiques amb una acurada posada en escena i un millor repartiment, però amb un resultat final en el qual hi fallava quelcom.

Sensacions semblants pot tenir qualsevol lector, o seguidor dels mitjans de comunicació, interessat en conèixer l’evolució de l’actualitat. I és que alguns periòdics i ràdios, també alguns periodistes, sembla que han equivocat bé el model de mitjà, bé la tria de la professió. Massa sovint, des dels anomenats mitjans de comunicació social, assistim a la qualificació o desqualifica-ció de persones pel sol fet d’haver emès una determinada opinió. Així hem vist com més d’un personatge, àdhuc una institució, que havia estat exalçat des d’un mitjà per algun il.lustre col.lega, ha caigut més tard en el pitjor dels menyspreus –que no dels oblits– pel sol fet d’haver mostrat una tendència o preferència lluny de l’agrat del mitjà o del periodista.

En qualsevol país democràtic un hipotètic observador estableix fàcilment la diferència, la frontera, entre els mitjans de comunicació “sensacionalistes” i els “seriosos”. Arreu poden observar-se comportaments clarament contrastats entre periodistes que es limiten a complir amb el seu deure d’informar dels que aprofiten el seu ofici per enfilar-se al púlpit des del qual vertebrar discursos maniqueistes mitjançant els quals assenyalar a bons i dolents. En qualsevol país democràtic això és així llevat del nostre en el qual són precisament els mitjans “sensacionalistes” i els periodistes “predicadors” els que s’atribueixen totes les virtuts i ataquen despietadament els altres –periodistes i mitjans– que sovint es mostren preocupats pel curs dels esdeveniments en el camp de la informació.

La darrera víctima d’aquestes actituds farisaiques ha estat el jutge Garzon. Alguns mitjans i periodistes semblen no perdonar-li que s’hagi decidit per fer allò que pot fet qualsevol ciutadà –sigui jutge, metge, advocat o periodista–: dedicar un període de la seva vida a la política. Potser, però, el “pecat” que ha comès el jutge Garzon no hagi estat el de prendre aquesta decisió sinó l’haver acceptat de formar part de la candidatura del PSOE. Potser si s’hagués decidit per una altra opció política, els mateixos que ara el blasmen l’haurien elevat a la categoria d’heroi de la democràcia espanyola.

Algú podria pensar, després del rebombori, que Garzón ha estat el primer cas d’un jutge que forma part d’una candidatura i que opta a una acta de diputat. L’operació reformista de Roca o els mateixos socialistes catalans ja havien presentat jutges en les seves llistes en ocasions anteriors. Llavors –com hauria d’haver estat també en aquesta ocasió– ningú no es va esquinçar les vestidures.

Encara ens queda tant per aprendre.

Publicat a Diari de Sabadell, el 6 de maig de 1993