Amb el resultat de la votació dels mestre a favor de mantenir la vaga, el que era previsible s’ha confirmat: l’enroc és total. Cap de les parts vol cedir, i totes dues juguen a resistir més que a convèncer. Però un conflicte que s’allarga no és mai neutre, i encara menys quan afecta un servei essencial com l’educació.

Sortir d’aquest atzucac no serà gens fàcil. I no ho serà perquè, a aquestes alçades, qualsevol acord tindrà un cost polític, sindical i institucional. Però el cost real —el que no surt a les rodes de premsa— és un altre: el que paguen els alumnes. Són ells els qui veuen com el seu calendari es desfigura, com les classes s’interrompen i com el sistema que hauria de donar-los estabilitat es converteix en un camp de batalla.

I encara hi ha un element més incòmode: l’exemple. Quan els adults que sostenen l’escola —docents, administració, responsables polítics— projecten bloqueig, crispació i incapacitat de pacte, el missatge que arriba als joves és devastador. No és només que perdin hores lectives; és que aprenen que els conflictes es gestionen des de la trinxera, no des del diàleg.

Així doncs, sí: que Déu ens agafi ben confessats.  Perquè quan un conflicte educatiu es cronifica, el dany no és només present; és generacional. I la factura, com sempre, la pagaran els qui menys culpa en tenen.