Divendres passat, mentre esperàvem arribés el cap de setmana que s’apropava, a milers de quilòmetres de casa nostra es produïa un fet important que, malgrat això, no serà dels que quedarà reflectit en els annals de la història d’un país. Això no obstant es tractava d’un fet que quedarà gravat de manera indeleble en el cor i en l’ànim d’uns joves animosos, que van veure com finalment assolien un somni pel qual venien treballant des de feia molts mesos. I és que el divendres 13 de gener de 2006, un grup de persones feien el cim d’una muntanya de prop de 7 mil metres d’alçada, la més alta de l’hemisferi sud: l’Aconcagua. Segurament hi haurà qui es començarà a preguntar que té d’especial aquesta conquesta si cada any són nombroses les expedicions que coronen el sostre de la serralada andina. Doncs bé, la gesta a la qual em refereixo troba la seva excepcionalitat en la condició especial dels expedicionaris. I és que les persones que formen part de l’expedició que “va fer el cim”, tenen en comú un mateix denominador: són celíacs. És a dir, són persones que pateixen un trastorn intestinal que exigeix seguir una dieta estricta sense gluten, durant tota la vida. La malaltia que pateixen es defineix com una intolerància al gluten ja que el seu consum els provoca la destrucció de les vellositats intestinals del budell prim. En definitiva, són persones que en el gluten troben el seu pitjor enemic per a la seva salut i per al manteniment d’una bona qualitat de vida personal.

La història d’aquesta expedició a l’Aconcagua comença fa més o menys un any, quan fonamentalment un grup d’universitaris celíacs es proposen portar a terme una acció que els permeti visualitzar la seva situació i sensibilitzar la societat en relació a la problemàtica que pateixen les persones que, com ells, no poden menjar el mateix que la majoria dels mortals i que, per això mateix, es veuen obligats a seleccionar curosament els aliments que han de prendre; aliments que, òbviament, no poden contenir gluten però que tampoc no poden haver estat en contacte amb aliments que en contingui. Això fa, a més, que les persones celíaques quan, per exemple, van a un restaurant, sotmetin al cambrer a un seguit de preguntes per tal d’esbrinar si el menjar que se’ls ofereix presenta garanties suficients per al seu consum. Aquesta circumstància fa que, per desconeixement, hi hagi qui prengui als celíacs per persones extremadament maniàtiques. Res més lluny de la realitat.

Al llarg de l’any que aquests joves celíacs han estat entrenant-se i preparant-se per a fer front al repte que s’havien proposat de conquerir l’Aconcagua, sota la direcció del Centre Excursionista de Catalunya, els expedicionaris no s’han estat de visitar persones, empreses, organitzacions i mitjans de comunicació. Cercaven suport per la seva causa justa. I el varen trobar. Possiblement no tot el suport que ells haurien desitjat, però, el passat 27 de desembre quan emprenien viatge cap l’Argentina, se sentien plenament satisfets. Tot plegat perquè havien tingut ocasió de conèixer persones i organitzacions que es van interessar pel seu projecte i que els han ajudat a fer-lo possible. Unes persones i unes organitzacions que seran, per sempre més, sensibles a les circumstancies especials que envolten les persones celíaques. No es tracta ara de relacionar les empreses i institucions que han estat al costat dels expedicionaris. Us recomano, però, que visiteu la pàgina web que en ocasió de l’expedició s’ha construït (http://www.alaconcaguasingluten.com). Hi trobareu tota mena de detalls entorn la malaltia, entorn l’expedició i entorn les persones que a les 3 de la tarda (hora d’Argentina) del divendres 13 de gener, varen veure culminat el seu somni de trepitjar el cim de l’Aconcagua, malgrat les dificultats afegides que, atesa la malaltia que pateixen, van haver de superar.

Comptat i debatut: una bona causa amb un final feliç. L’enhorabona als que ho han fet possible: als expedicionaris i als que des d’aquí els han animat a aconseguir-ho.

Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de gener de 2006