Immersos com estem en tots els ordres i sentits en un calorós i xafogós estiu, podem caure fàcilment en la temptació de creure que els nostres són els únics problemes que en el món es donen. Però evidentment això no és pas així. Sense haver d’anar més lluny, la setmana passada, un nombre encara indeterminat d’immigrants que anhelaven arribar al seu nord llargament anhelat trobaven la mort al bolcar la barcassa en la qual viatjaven en condicions inhumanes. Les víctimes d’aquest nou naufragi s’han d’afegir a les més de dues mil que hom calcula han trobat la mort en la Mediterrània només des de començaments d’any. Un mar, per cert, que hauria de ser nexe d’unió entre pobles i ciutadans i que per contra ho és de separació i de discriminació.

En qüestió d’immigració, Europa, com en molts altres temes, està sobrada d’indecisions i mancada de polítiques. Els països membres de la Unió Europea, davant el fenomen migratori, reaccionen per separat i sempre en funció de si la qüestió els afecta de prop o no. Ho podem veure aquests dies amb la crisi oberta pels immigrants que malden per arribar al Regne Unit des de França. Com sempre, ha calgut córrer a prendre mesures coercitives per intentar resoldre la crisi encara que sigui momentàniament. I tot perquè no s’està disposat a pensar i treballar en solucions que haurien d’anar molt més enllà del control injust al qual es sotmet a les persones pel sol fet d’haver comés el ‘greu delicte’ de jugar-se la vida per conquerir-ne una altra de més digna. No és estrany, doncs, que continuem titllant d’il·legal la immigració que ens arriba de la riba sud de la Mediterrània. No ens adonem, o no ens volem adonar (que encara és molt pitjor), de l’abast de l’actual fenomen migratori, i sobretot de les causes que el provoquen i de les que les màfies se’n aprofiten enmig d’una alta impunitat.

“Ara que tant parlem de la crisi i de la seva negativa incidència en les nostres vides, és oportú recordar i comprovar les grans diferències i desequilibris que existeixen entre els països rics i els països pobres. (…). Diferències i desequilibris que només poden resoldre’s per la via de la solidaritat i de la cooperació [entre països] (..). La manca de polítiques de cooperació del nord amb el sud no fa més que accentuar, dia rere dia, les diferències existents. I només per això, si se’m permet la gosadia àdhuc des d’un plantejament estrictament egoista, es fa inajornable la posada en marxa d’aquestes polítiques (…) com a única resposta possible als molts problemes als quals cal fer front quan es tracta de superar el creixent desfàs entre el nord i el sud, entre països rics cada vegada usuràriament més rics, i països pobres cada vegada insolidàriament més pobres (…).

Potser cal recordar també que ningú no abandona el seu lloc d’origen perquè sí. Només s’abandona quan es fa voluntàriament o quan (…) per subsistir, per fugir de l’opressió política, la única sortida és emprendre una aventura que comença amb les llàgrimes de l’adéu i massa sovint acaba amb l’aparentment drama contradictori que s’estableix entre explotació i rebuig xenofòbic que desemboca amb atacs i amb víctimes innecessàries i sobretot injustes”.

El text que acabo de reproduir entre cometes, el vaig escriure en ocasió d’un dels meus primers articles regulars publicats a Diari de Sabadell, l’octubre de 1992. Vint-i-tres anys després, aquell text, amb ben pocs matisos, continua essent malauradament vigent.

El temps passa…, però els problemes subsisteixen i s’agreugen… Fins quan?