Encetàvem, dilluns, una setmana políticament marcada per una de les tantes cançons enfadoses que diàriament hem d’escoltar una i mil vegades, i que amb la probable investidura de Mariano Rajoy com a president del govern espanyol, escriurà la seva darrera i trista estrofa en forma d’efectes que tindrà sobre nosaltres i de danys col·laterals que causarà al PSOE i, de retruc, a les relacions que aquest partit estatal manté amb el seu homònim a Catalunya, el PSC, que dissabte passat, per decisió dels seus militants, optava per mantenir a Miquel Iceta al capdavant. La política, de sobres ho sabem, té molt d’escenificació i més de dramatització i, des que Pedro Sánchez va ser defenestrat pel comitè federal del PSOE, qui més qui menys té coll avall que no hi haurà terceres eleccions estatals i que Rajoy, en un procés d’investidura exprés, comptarà amb l’abstenció dels diputats socialistes de la resta d’Espanya; no pas amb la dels diputats socialistes catalans que hi votaran en contra, trencant per tercera vegada en la història parlamentària recent, la disciplina de vot. Una evidència més que la política, observada des de Catalunya o des de Madrid, presenta punts de vista i posicionaments notablement divergents.

Aquesta setmana començava també amb un dilluns en el que en el meu cas coincidien dos aniversaris rodons. L’un, de caràcter estrictament familiar, que vàrem celebrar mentre comentàvem allò tan amanit de ‘com passa el temps!’ i repassàvem els canvis que Sabadell havia viscut en el decurs de les darreres dècades, sobretot des que la democràcia va irrompre en els nostres consistoris. Just enmig d’aquest exercici de memòria històrica, algú va preguntar-se en quina mesura les persones que acumulem unes quantes dècades a les nostres vides –i que en fa unes altres quantes estàvem convençuts que canviaríem el món–, havíem contribuït a la transformació de la ciutat en tots els ordres i sentits. La conclusió va ser clara: Sabadell avui no seria com és sense la suma factorial d’elements, d’oportunitats i de persones –de moltes persones–, algunes fins i tot no posicionades en una mateixa línia de pensament polític.

El segon aniversari era, des d’un punt de vista col·lectiu, més transcendent. I és que dilluns commemoràvem també el trentè aniversari d’una Barcelona pletòrica i d’una Catalunya exultant que despertava al so d’unes simples però màgiques paraules del llavors president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Joan-Antoni Samaranch. Ho recorden? Foren  aquelles de “a la ville de… ‘Barselona’, ‘España’” (així, expressament dites en català la primera, i en castellà la segona) retransmeses a tot el món per televisió (i aquí, a casa nostra, cal recordar-ho als desmemoriats, només per TVE); paraules que, tal com proclamava Pasqual Maragall, havien de ser el precedent necessari però no suficient per col·locar  Barcelona definitivament al mapa. En moments de revisionismes històrics permanents, impregnats a voltes de ‘revanxismes’ ‘demodées’, bo ha de ser recordar que si Barcelona és avui ciutat olímpica és gràcies al suport popular, al de l’empresariat i al de les institucions que entorn la candidatura Barcelona’92 es va gestar (a despit que en ocasions es precisés de Déu i ajut per aconseguir-ho), però també gràcies al saber fer, polític i diplomàtic, d’un Joan-Antoni Samaranch que com a credencial presentava un full de ruta alineat amb el règim franquista i que, no obstant això, creia en la grandesa i apostava per la projecció de la ciutat que l’havia vist néixer. Ras i curt: si ell no hagués estat president del COI, Barcelona no hauria estat seu dels Jocs Olímpics de 1992, i menys encara tenint en compte que les ciutats amb les Barcelona competia no eren altres que Amsterdam i París.

La nostra, és massa sovint una memòria curta. Tant com la d’adonar-se que el món no va començar a girar precisament el dia en què cadascun de nosaltres vàrem néixer…

Publicat a Diari de Sabadell, el 20 d’octubre de 2016

 

Articles relacionats