Una de les tendències més habituals és la de donar per descomptat que tot allò que té a veure amb els comportaments i costums que socialment hem acceptat són els correctes; de la mateixa manera tendim a creure que els comportaments que no s’ajusten a la nostra forma de ser culturalment parlant, no ho són. Així, quan col•lectivament ens trobem davant d’un conflicte, ens costa assumir que potser nosaltres també hi tenim una part de culpa. Més aviat al contrari. Estem convençuts que som nosaltres els que estem en bon camí i que són els altres els que van errats. Si aquest és un pressupòsit aplicable al comportament general de la societat, per una simple qüestió de mimetisme segur que també pot ser aplicat a tots i a cadascun dels individus que la conformem, convençuts com estem que només en nosaltres hi ha la raó. És d’aquesta manera que considerem normal poder manifestar i defensar els nostres posicionaments personals, socials, polítics o religiosos, però no acabem de veure amb bons ulls que altres facin el mateix amb els seus posicionaments quan aquests es troben sensiblement allunyats dels nostres.
Aquest recorregut dialèctic ve a tomb arran la visita que el Papa Benet XVI ha fet a Madrid en ocasió de la Jornada Mundial de la Joventut. Per cert: no em puc estar de fer notar que el títol mateix de les jornada és necessàriament confús pel fet que usa el genèric joventut quan hauria d’usar l’específic de joventut catòlica a qui la Jornada s’adreçava. Però tant li fa. El cas és que la trobada de joves catòlics i la presència del Papa han estat objecte de debat i de polèmica. Fonamentalment pels costos econòmics que previsiblement l’esdeveniment ha generat, però també per les declaracions i les manifestacions crítiques amb la Jornada i amb la visita de Benet XVI, algunes generades des dels sectors socialment més compromesos de la mateixa església catòlica.
Està clar que el Papa pot viatjar allà on cregui oportú o allà on el convidin. Està clar que els joves catòlics poden reunir-se quan i on considerin que ho han de fer. Però aquest mateix dret que assisteix als joves i a l’església catòlica a sortir al carrer, a manifestar-se i a mostrar els seus senyals d’identitat, assisteix a altres col•lectius de persones professin o no altres religions amb els seus respectius signes d’identitat. Però una cosa és que aquests símbols s’exhibeixin en els espais d’acolliment i de culte que cadascuna d’aquestes professions religioses pugui disposar, i una altra que quan se’n faci exhibició al carrer per una causa extraordinària, sigui a costa de condicionar la vida ciutadania ens espais i en més temps enllà del que seria estrictament aconsellable. I és aquí on precisament rau una de les claus de volta dels efectes col•laterals que de la JMJ i de la visita de Papa s’han derivat.
L’article 16è de la Constitució espanyola estableix com a dret fonamental, la llibertat religiosa i de culte. L’estableix per a tothom. És així que en els temps que correm, en els que la multiculturalitat va en augment, ens hem d’anar acostumant a què aquest nostre país d’una llarga tradició cristiana i sobretot catòlica, és a la vegada cada vegada menys practicant malgrat que, si se’m permet l’expressió, continuï essent altament costumista pel que fa amb tradicions catòliques com, per exemple, les romeries i les processons. Ens hem d’acostumar a què aquells que vulguin posar de manifest la seva opció religiosa ho puguin fer sense més problemes ni més excepcions que les que es deriven del respecte a les creences –religioses o no– d’altres ciutadans i ciutadanes. En definitiva, comença a ser hora que ens adonem que som una societat plural i que hem deixat enrere aquella “unidad de destino en lo universal” amb la que una part de l’església catòlica va estar tan compromesa.
Publicat a Diari de Sabadell, el 25 d’agost de 2011
“…hem deixat enrere aquella “unidad de destino en lo universal” amb la que una part de l’església catòlica va estar tan compromesa”. I crec que encara ho segueix pensant. Per a un sector de l’Esglèsia aquest és l’únic destí d’Espanya, el catolicisme sotmés a les directrius de la jerarquia de Roma. És el que passa quan el tel del fanatisme no deixa veure la realitat amb claredat. És el que passa amb totes les religions concebudes com a veritat absoluta i irrefutable: no deixa lloc per a res més. I que més voldrien, si poguessin, alguns jerarques de l’Església d’instaurar un règim “a lo talibán”. Però, clar, l’evolució actual ho fa impensable i tenen que fer demostracions mediàtiques com les que hem patit aquests dis pasats. De debó, quin perill!
Però és com l’estela d’un passat no massa llunyà. Com ho són els toros, la sangría o la Setmana Santa folklòrica. Per molt que tinguin un percentatge petit de seguidors, en termes de masses, segueixen reclamant-se com a essències del caràcter hispànic.
M’ha indignat l’espectacle benetià (Per cert el que més m’ha agradat ha estat una foto d’un tipàs de noia en bikini enmig de la canícula madrilenya. Llàstima que en aquells moments no hi hagués una monja supertapada al seu costat) M’ha indignat el desplegament de recursos de peles i de personal per la visita ditxosa, però mentre no hi hagi bemols (beneïts, això sí) per parar els peus a l’Església oficial el país en seguirà sent hostatge, com ho és en altres guerres, com ara l’econòmic-financer que ens fan fins i tot a modificar la, fins aa, intocable Constitució.
Sento haver-me estés, amic Joan, però m’ha agafat així.
Jo em pregunto si el laic PSOE no té res a veure amb aquesta manifestació.
El concepte d’Església per a mi hauria de ser més privat, més de cadascú. Tant la religió catòlica com totes les altres haurien de fer les seves pràctiques portes endins. Les processons són manifestacions que no agraden a tots per un igual i, com els toros, que en gaudeixin els seus seguidors…
Resposta a JMJ2011
En el meu entendre, és normal que en el món hi hagin i es practiquin religions diverses. Són moltes les ètnies que en formem part i cadascuna venera al seu déu, segons les creences, la fe i els costums del seu poble. Amb el catolicisme ens volen inculcar que només existeix un Déu i jo em pregunto: si tota la vida, des dels meus ancestres, la meva Bíblia fos l’Alcorà, o el Budisme, imagino que la resposta seria “pels teus coneixements saps que són religions paganes i t’has de convertir al cristianisme, oblidant els protestants, anglicans, etc. per tant, passant directament al catolicisme”.
Ara, què me’n dius d’aquesta infinitat de sers humans, que la seva cultura es limita a la frontera de la tribu on pertanyen? Tenen alguna fe? Estic convençuda que d’una manera o d’altre tenen les seves pròpies creences, per a ells totalment irrefutables.
Tornant al catolicisme, t’he de dir que segons diu l’Evangeli, Jesús va venir a aquest món per ensenyar-nos a ser bons germans, partint de la seva pròpia modèstia i pobresa en tot el que es referia a vida terrenal. Per altra banda, un dels molts conceptes religiosos son ELS SET PECATS CAPITALS, no cal recitar-los, ja els vam aprendre prou en la nostra infantesa.
Llavors és quan surt la meva rebel•lia més profunda al veure i tenir de viure al costat d’uns “senyors”, bisbes, cardenals, Sant Pare, etc. que “professen la fe” a partir del status social i econòmic del Vaticà, que segons tinc entès, és el PAIS MÉS RIC DEL MÓN, mentre que molts altres “bons germans”, es moren de gana. Això és adorar a Déu? Això és ser “bon cristià”? A mi em van explicar que Jesús era pescador, i ensenyava els seus Manaments des de la pobresa. Així va ser que va néixer en un estable, no EN EL TRO DEL VATICÀ.
Amb això queda tot dit de quina és la meva opinió sobre LES PANTOMIMES que ens presenta diem… gratuïtament??? la jerarquia que composen els que ens volen ensenyar a ser bons cristians.