Ahir, el Narcís, ple d’il·lusió i d’aquella emoció que només desperten les primeres vegades, va iniciar una nova temporada esportiva, ara com a jugador del Barça d’handbol. Encara duia a la pell l’eco dels dies que havíem compartit a la Vall d’Aran, on, entre converses tranquil·les i caminades sense pressa, m’explicava com esperava aquest moment. Jo –coses d’avis– li feia avinent que, malgrat el salt que ara feia, calia que fos conscient del moment i que mantingués l’actitud de fermesa que sempre l’ha caracteritzat. Se’l veia motivat, atent, com si intuís que estava a punt d’obrir una porta que li faria bategar el cor d’una manera nova. El Narcís té tots els ingredients que fan créixer un infant: l’entorn familiar, la voluntat de fer bé allò que fa, les ganes d’aprendre i l’alegria que transmet la seva mirada. Avui, mentre mirava amb orgull la fotografia que els seus pares m’han fet arribar –vestit amb l’equipació del Barça– m’ha tornat a la memòria el seu petit historial de moments que  anunciaven alguna cosa especial. El primer, quan només tenia vuit anys: en acabar un partit, vaig sentir que l’àrbitre feia aquest comentari als membres de la taula: “Caldrà seguir de prop aquest 13 [dorsal que el Narcís ha exhibit sempre, tant en la seva etapa a l’OAR Gràcia com la més recent al Sant Quirze], perquè se’l veu amb molt bones aptituds per al handbol”. Aquella frase, dita gairebé de passada, va quedar-me gravada i, perquè negar-ho, em va causar una gran satisfacció. El segon moment va arribar la temporada passada, quan una persona vinculada a la secció d’handbol del Barça, en veure’l amb la samarreta culé, li va dir: “Jo de tu no em separaria massa d’aquesta samarreta que avui llueixes, perquè et queda molt bé.” Va ser un d’aquells instants breus que, sense fer soroll, deixen petjada. A partir d’aquestes dues escenes vaig començar a pensar que cada passa que fes –cada entrenament, cada partit, cada encert i cada error– havia de ser una llavor que l’ajudaria a créixer. No només com a jugador, sinó com a persona. I així li ho vaig transmetre aquests dies de sojorn a la Vall d’Aran, entre muntanyes que sempre ens ensenyen que tot creixement és lent, constant i silenciós. Ahir, veient-lo encetar aquesta nova etapa, lluint la samarreta blaugrana, vaig intuir que totes aquestes llavors comencen a germinar. I que, en el fons, el que jo veia no era només un nen que inicia una temporada sinó un infant que comença a descobrir el seu propi camí.