Un comentari del bon amic Wifredo Espina a una entrada meva al Facebook –on evocava la manifestació que els periodistes vam protagonitzar el 18 de març de 1976 reclamant la llibertat d’expressió, la clàusula de consciència i el secret professional– m’ha fet memòria d’un fet essencial: hi ha periodistes que deixen empremta per l’estil; d’altres, que ho fan per la trajectòria; i uns quants –molt pocs– perquè saben ocupar un espai que ningú més pot o vol ocupar. Wifredo Espina pertany a aquesta darrera categoria.

El seu llegat no és només el d’un columnista hàbil, sinó el d’un professional que va entendre que, en determinats moments històrics, opinar és una forma de responsabilitat cívica. En un país sotmès a la vigilància ideològica, Espina va demostrar que la intel·ligència pot ser més corrosiva que la consigna, i que la ironia, ben administrada, és una arma política indestructible.

La seva columna Cada cual con su opinión, al Correo Catalán –diari d’ideari carlista fundat a Barcelona el 16 de desembre de 1876 per Manuel Milà de la Roca, amb el suport del sacerdot sabadellenc Fèlix Sardà i Salvany i que va desaparèixer el 1985– no era un exercici d’egolatria –com passa ara amb massa opinió– sinó un espai de respiració col·lectiva. Wifredo escrivia per pensar, no per provocar; per suggerir, no per imposar. El seu mèrit no va ser només desafiar la censura –que també– sinó fer-ho sense renunciar mai al rigor i a la mesura. En temps de soroll, ell optava pel bisturí. En temps de consignes, per la insinuació. En temps de por, per la constància. Aquesta combinació explica que ministres i lectors el llegissin amb una barreja d’interès i inquietud.

El llegat d’Espina incomoda, i això és bo. Ens obliga a preguntar-nos què n’hem fet, avui, de la llibertat que ell i altres van contribuir a eixamplar. Ell denunciava que el periodisme havia deixat de ser contrapoder per convertir-se en aparell auxiliar del poder. I costa no donar-li la raó quan veiem mitjans i redaccions sotmeses a interessos econòmics, columnistes convertits en activistes de partit i mitjans que confonen influència amb dependència.

La seva defensa aferrissada de la clàusula de consciència i del secret professional continua sent un recordatori incòmode: la independència no és una actitud, és una estructura. No depèn de la voluntat del periodista, sinó de les condicions que li han de permetre exercir-la.

Per això recuperar Espina i el seu esperit com ho faig ara, no és fer un exercici de nostàlgia. És una invitació a revisar què entenem per opinió pública i quin paper volem que en aquest context hi jugui el periodisme. Ell, amb la seva dilatada tasca, ha demostrat que es pot ser crític sense ser estrident, valent sense ser temerari i influent sense ser servil. Per tot això, el seu llegat més valuós és, precisament, aquest: la convicció que la paraula, quan és honesta i precisa, pot obrir finestres fins i tot en els murs gruixuts. I que una columna escrita amb la serenitat d’un home que no vol agradar sinó comprendre, pot tenir més impacte que moltes proclames.

En temps de radicalitats, Espina ens recorda que l’opinió no és un producte: és un servei públic. I que exercir-lo amb dignitat continua sent una forma de resistència.