Wooy Allen va dir que “m’agrada el futur perquè és el lloc en el qual hauré de passar la resta de la meva vida”. Una sentencia d’una obvietat tal que, precisament per ser tant obvia i intel.ligent, passa desapercebuda per a la majoria i, especialment, per la majoria de governants. Ens trobem immersos en canvis transcendents que ens aboquen a un futur ple d’incerteses, però, per això mateix, curull d’oportunitats que caldria saber aprofitar i em preocupa descobrir que no tenim assumit encara que el futur que ja és aquí i que els canvis que comporta no han fet més que començar i que provocaran transformacions radicals. I em preocupa encara més que, en general, aquest futur no aixequi ni mogui més voluntats en aquesta societat acomodatícia en la qual ens trobem instal·lats i les que es mouen siguin, majoritàriament, de replegament i de reacció en contra noves maneres d’entendre el món.

Ens deixem portar tant per l’onada que aquesta societat acomodatícia ens ha portat, que no ens mostrem sensibles a les circumstàncies que avui mateix mouen el món. I preferim donar l’esquena als senyals de canvi abans que disposar-nos a entendre que, a partir d’ara mateix, res ja no és com abans en un món cada vegada més global. No ho és la política entre nacions i blocs, com tampoc no ho serà l’economia i, ni ho serà la cultura ni tampoc qualsevol altra manifestació humana. D’aquí que la única sortida de futur sigui la de procurar que els canvis als quals assistim vagin en la línia de construir un món més just, més solidari i més sostenible; una línia d’actuació que no sembla pas sigui la que presideix l’acció dels governs dels països més poderosos del planeta. D’aquí que estigui convençut, sense anar més lluny, que els efectes i les conseqüències del conflicte que ha afectat i afecta l’lraq estan encara per veure en tot el seu abast. Una primera constatació la tenim en el si dels EUA i al Regne Unit, on s’han obert ja les primeres crisis. I aquella política “de salvadors del món” encapçalada pels EUA que va merèixer elogis per part dels líders governamentals l’anglès Blair i l’espanyol Aznar, comença a passar importants factures. Als EUA, de moment, amb una pèrdua de la popularitat de Bush que no sap com sortir-se’n i al Regne Unit amb els greus problemes que afecten Blair i el seu entorn. Els uns i els altres, resultat de les mentides -o de les mitges veritats- que en el seu moment van ser utilitzades per justificar la invasió aliada a l’lraq comptant amb l’oposició de les Nacions Unides.

A casa nostra, sorprenentment, les pressions que afecten els “amics” aliats no han arribat encara. El president Aznar, que es va deixar portar pel corrent d’eufòria proamericana i nova dubtar en fer costat als americans i anglesos, fa, com qui no li va la cosa i continua justificant una invasió que si abans no era justificable, ara encara es demostra que ho era menys. De moment, però, el cert és que Aznar no pateix la pressió que pesa sobre Bush i Blair. Potser pel control que Aznar té sobre els principals mitjans de comunicació i per disposar d’una oposició que no vol usar les estratègies que el PP utilitzava quan era a l’oposició. Qui no recorda, no obstant i això, la intervenció d’Aznar a la televisió estatal comprometent la seva paraula o la pantomima de les Açores per fer-nos creure que estàvem al costat dels amos del món?

Perquè hem de viure instal·lats en el futur, cal que ens mostrem actius, en contra d’actituds messiàniques i salvadores. Més encara quan les ànsies de salvar l’univers s’acompanyen de limitacions de les llibertats, com passa a casa nostra en que Aznar s’ha proposat retornar-nos a un passat que consideràvem superat. El món es troba en plena transformació i no entendre-ho és fer vots perquè els desencontres entre els pobles alimentin una escalada en que cada vegada sigui més difícil esbrinar qui és més fonamentalista que qui.

Publicat a Diari de Sabadell, el 31 de juliol de 2003