tun1.png

Coincidint amb el 30è aniversari d’aquell esperpèntic 23-F, s’ha desencadenat una mobilització alliberadora en diversos països del sud de la Mediterrània; mobilització que ha de ser comparable a la que va precedir la caiguda del mur de Berlín i de la Unió Soviètica, ara fa més de 32 anys. Com s’esdevé en situacions populars com aquestes, l’anomenada comunitat internacional triga a reaccionar i quan ho fa és per pronunciar-se amb tebiesa, no fos cas que es malbaratessin alguns equilibris que han de permetre mantenir intacte el joc dels d’interessos estratègics. En aquest context, la Unió Europea, que tampoc no surt mai de mare a l’hora de pronunciar-se en relació a un conflicte, està perdent l’oportunitat de posicionar-se en positiu i contribuir a la construcció d’un nou marc relacional i d’aliances en aquesta zona geoestratègica tant decisiva del Magreb i de l’Orient proper.

De fet, les mobilitzacions populars iniciades a Tunísia –i que després es van estendre a Alger, Egipte i Barhein, que també han arribat a Líbia i que encara es poden estendre per alguns països–, desperten lògiques incògnites en tots els ordres i en tots el sentits entre els països occidentals. Des de sempre se’ns ha volgut fer creure que un sistema democràtic era de molt difícil implantació en el món àrab. Com a conseqüència de tant dir-ho, s’ha acabat per acceptar aquesta hipòtesi –que mai no ha estat ni demostrada ni ho serà–, fins al punt que des de les democràcies occidentals s’ha preferit apostar per règims que malgrat presenten cares diferents en cadascun dels països, responen a qualsevol model menys al que es deriva del funcionament democràtic basat en la lliure expressió, en la defensa de les idees, en el respecte total a les persones, a les seves creences polítiques o religioses. D’aquesta manera, en un exercici d’hipocresia continuada, Occident ha pres partit pels governs-policia amb la única condició que estiguessin alineats amb els “nostres” interessos occidentals. Tot plegat per continuar mantenint privilegis sense tenir en compte si aquests privilegis causaven perjudici als nadius.

Els temps, però, canvien i els grans canvis, normalment, ens agafen per sorpresa. La història explicarà que occident, al llarg dels temps, ha comés molts errors en quant a les seves percepcions i estratègies a aplicar als països del Magreb i de l’Orient proper: errors que tenen el seu origen en l’haver alimentat governs-policia i dictadures. I això pel convenciment que aquesta actitud era el millor antídot per frenar el fanatisme religiós. No ens adonàvem, o no ens volíem adonar, que amb aquesta actitud s’enfortia la manca de llibertats, alhora que es condemnava a aquests pobles a una espoliació sense límits en benefici d’uns pocs. Per això no ens ha d’estranyar que davant la passivitat d’Occident, hagi estat la ciutadania dels països de la riba sud de la Mediterrània qui, jugant-se la vida, ha decidit dir prou i lluitar per conquerir un futur més obert i en llibertat. Davant el fenomen, la Unió Europea no hauria d’haver dubtat a l’hora de posicionar-se al costat dels que reclamen llibertat i un futur millor. També nosaltres, acomodats ciutadans, hauríem de ser efectius i com a col•lectivitat compromesa que som amb els valors de la democràcia, sortir al carrer i exigir als nostres governs una actitud més compromesa i solidària.

La història acaba d’encetar pàgina. De la mateixa manera que amb la caiguda del mur es van enfonsar supòsits que semblaven inamovibles, les mobilitzacions populars sorgides des de la base de la ciutadania de països que sovint hem menystingut, comencen a donar fruits i sobre tot el tomb a la situació precedent. Només cal ara que el tomb s’orienti cap a la direcció correcta.

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de febrer de 2011