Aquesta imatge en la qual apareixo jo juntament amb Lluís Permanyer, Antoni Dalmau i l’arquitecte Federico Correa, me l’ha fet arribar el fill del Lluís, el Marc, amb qui vàrem compartir treball durant la meva estada professional al capdavant del gabinet del rector Enric Argullol a la UPF 

Hi ha dies en què tot semblen ser males notícies, com és el cas d’avui. I si ahir havia de lamentar la desaparició del periodista i bon amic Lluís Permanyer, avui ho he de fer de l’Anna Balletbó. Dues persones amb les quals vaig tenir la immensa sort d’interactuar i d’aprendre molt de la seva saviesa i manera de fer. De l’Anna Balletbó, a més, pel fet que ella, juntament amb altres persones per a mi molt estimades –i també desaparegudes prematurament tals com Mercè Vilaret, Esteve Duran i Sergi Schaff–, va ser professora meva a la Facultat de Ciències de la Informació. Uns estudis que jo vaig cursar després d’accedir a la Facultat per la via de majors de 25 anys. Quant a Lluís Permanyer, cal destacar la seva gran saviesa, generositat i manera de fer que et feia sentir còmode en qualsevol situació o conversa. Amb ell vaig interactuar especialment en ocasió de la construcció de la nova seu de la Diputació de Barcelona en la confluència de la rambla de Catalunya i la Diagonal, just en l’indret on s’aixecava i s’aixeca l’històric edifici de Can Serra, quan jo exercia de cap del Servei de Premsa de l’ens provincial, formant part de l’equip del president Antoni Dalmau. Des de llavors, sempre que coincidíem manteníem un diàleg franc a través del qual afloraven les nostres moltes complicitats. Descansin en pau…