Ja sabíem que en política tot era justificable. Fins i tot les infidelitats més flagrants, els pactes i les aliances contra natura o l’incompliment d’ampul·loses promeses preelectorals. I és que en política, s’ha fet del mai pas immediatament anterior al sí sense massa condicions. Això,  i encara més, ha quedat novament demostrat, tant arran de les aliances establertes en el procés d’elecció del president del Parlament de Catalunya com, ara només fa uns dies, de la investidura del president de la Generalitat, Jordi Pujol. D’aquesta guisa no hauria d’estranyar que el president fos investit amb els vots favorables dels diputats del PP -i, òbviament, els de CiU-, amb l’abstenció d’ERC. De res no havia valgut, d’una banda, les reiterades promeses electorals de CiU en el sentit que mai no pactarien amb el PP; de l’altra, que Jordi Pujol anunciés, taxativament i amb contundència, que no abonaria la revisió de l’Estatut de Catalunya, una de les condicions que ERC posava damunt la taula per accedir a negociar la seva abstenció en la votació d’investidura. Arribada l’hora de la veritat, CiU va pactar -malgrat ara d’això en diguin acord- amb el PP alhora que convencia a ERC per tal que s’abstingués. Els fets s’han entestat en demostrar altra volta que en política els discursos i les promeses són sempre relatives. Les coses són com són i no pas com voldríem que fossin. I les promeses i les bones intencions han quedat, per obra i gràcia de la necessitat d’assegurar-se un suport, en paraules buides de contingut. Són, doncs, els fets els que acaben donant abast exacta a les paraules i a les promeses.

Just acabat el procés d’investidura de Jordi Pujol com a president de la Generalitat de Catalunya, hem entrat en la recta que haurà d’aconduir a una altra comtessa electoral que tindrà lloc la primera primavera del nou mil·leni. Cal suposar que els electors hauran pres bona nota de tot el què s’ha dit i s’ha promès i la correspondència entre promeses i compromisos signats. I podria ben bé succeir que els ciutadans passessin comptes als incompliments en la primera ocasió que tinguin per a fer-ho i que castiguessin aquells que tan aviat s’han oblidat de promeses o que s’han venut per un plat de llenties.

Tant CiU com ERC intentaran justificar la seva actitud per activa i per passiva. Fins i tot CiU ja insinua que podria saltar-se pel forro allò que acaba de pactar per escrit amb els populars i davant l’actitud dels socialistes de voler fer una relectura de l’Estatut, els convergents no dubten en apuntar-s’hi enmig de les protestes dels populars que els hi recorden els compromisos de la investidura. Per aquest camí, la política -i amb ella els polítics-, continuarà perdent credibilitat. Vist com van les coses, tampoc no haurà d’estranyar que els ciutadans s’abonin a l’abstenció sense que els partits sembli preocupar-los amb excés.

S’imposa que el sensatesa retorni a la vida política i que els partits polítics i coalicions pensin més en allò que els uneix que no pas amb allò que els separa i siguin consequents. També que els partits tinguin un escrupulós respecte de la voluntat manifestada pels electors. Perquè costa de comprendre com mentre els electors a Catalunya han votat majoritàriament opcions progressistes (ERC, PSC i IC van obtenir prop del 55% dels vots) siguin els conservadors (CiU i PP no passaven del 46%) els que acaben governant. Mentre l’elegància política no recuperi el seu lloc, tot plegat continuarà sent un joc d’estires i d’arronses destinat a mantenir les regnes del poder. I precisament a això sembla jugar CiU que, es miri com es vulgui, acaba tenint presoners d’ella mateixa a ERC i a PP ja que -i els fets ho corroboren- ambdues forces ballen al so de la música que els convergents toquen.

Publicat a Diari de Sabadell, 25 de novembre de 1999