Dissabte passat, a Barcelona, 90 mil persones ompliren l’estadi del C. F. Barcelona en resposta a la crida de les entitats organitzadores del Concert per la Llibertat. Eren –són- persones a les que uneix un desig comú que no pot ser discutit ja que sintonitza amb un dels drets inalienables i fonamentals en democràcia: el dret a decidir què volem ser com a país. El concert formava part de les activitats que es venen desplegant per projectar una reivindicació que no és nova. Ja en el debut de la nostra democràcia, la majoria de partits de l’espectre polític català reclamaven, amb més o amb menys convicció, el dret a l’autodeterminació. I no només per a Catalunya sinó que també per a “tots els pobles i nacionalitats de l’Estat Espanyol”, tal com resava un dels sis principis sota els quals es va fonamentar la unitat dels socialistes catalans l’any 1978. Llavors ningú no s’escandalitzava davant aquesta reivindicació. Eren altres temps. Des d’aquells dies d’il•lusions sense límits algunes coses –o bastants- deuen haver canviat quan les actituds i els posicionaments dels partits polítics en relació al dret a decidir no són ni les mateixes ni tampoc expressades tal com ho varen ser a finals del segle passat.
La crisi econòmica no ha estat sens dubte el factor decisiu d’aquests canvis en la societat catalana, però hi ha tingut a veure. Mentre Catalunya va ser governada per CiU sota el principi del “peix al cova” i de “qui dia passa any empeny”, poc es qüestionava el tipus de relació amb Espanya, fins i tot després de la nefasta LOAPA que de facto posava fi a la viabilitat de l’Espanya de les Autonomies per la qual havíem apostat a través d’una Constitució que va ser qualificada unànimement com a modèlica llevat per part dels sectors més immobilistes del règim anterior amb alguns joves polítics emergents al capdavant com José Ma. Aznar. Vingueren després nous desencontres i més negociacions polítiques que no van ser aprofitades per reblar el clau d’unes relacions Catalunya-Espanya d’acord amb el pes que Catalunya té dins l’Estat i que la Constitució reconeix. D’aquesta manera els successius pactes –explícits i implícits- que fonamentaren les relacions entre els governs del PP i del PSOE allà i de CiU aquí, no varen reportar-nos dividends sobretot pel què fa al respecte a la nostra diferència com al finançament que de l’ordinalitat de la fiscalitat caldria esperar.
Més tard, el govern tripartit encapçalat pel president Pasqual Maragall, va promoure la redacció i aprovació d’un nou Estatut de Catalunya en un intent de resoldre la desafecció creixent que es donava entre Catalunya i Espanya. Però la balança estava ja massa decantada, i el Tribunal Constitucional, a instàncies del PP, va retallar un Estatut aprovat pels Parlaments de Catalunya i de Madrid. A partir d’aquest moment, les relacions entre els governs i entre Catalunya i Espanya prengueren una altra dimensió per anar a pitjor. Damunt la taula un nou fracàs polític en quant a l’encaix de Catalunya amb Espanya, i l’anunci d’un xoc de trens que cas de produir-se no afavorirà a ningú. L’adveniment de la crisi econòmica amplificava la magnitud dels desencontres, amb l’ajut inestimable per als independentistes de l’obstinació del govern del PP de menysprear Catalunya. D’aquesta manera el dret a decidir, el dret a l’autodeterminació que reclamàvem als començaments de la democràcia, prenia embranzida i suport popular.
Però dret a decidir no equival a pressuposar cap resultat abans no es faci la consulta. Menys encara sense conèixer la pregunta que es sotmetrà a la consideració de la ciutadania. Mentre, valdrà la pena que no confonguem al personal i que evitem que l’arbre de la consulta ens privi de veure el frondós bosc de la delicada situació econòmica i social que darrera seu s’estén, així com la incapacitat dels governs d’aquí i d’allà de fer-hi front. El remei als nostres mals passa per exercir el dret a decidir, però sobretot per la capacitat política dels nostres dirigents de saber governar i governar-nos. I a hores d’ara, serà bo reconèixer que aquesta capacitat no és una de les virtuts que ens abelleixen…
Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de juliol de 2013.
El gran problema és l’endeutament generalitzat. I Catalunya acredita avui de l’Estat més de 8.000 milions d’euros. A la pràctica això és tradueix en la impossibilitat d’aplicar polítiques pròpies. Les partides pressupostàries són de caràcter exclusivament finalista i l’executiu de la Generalitat depen ara únicament de les subvencions del mateix Estat.
Davant una pressió que tenalla la capacitat decisòria de l’autogovern, hi ha l’escenari il·lusori d’un camí per a la llibertat que inicia l’itinerari en l’estació de l’anomenat dret a decidir. Perquè està clar, únicament, que el poble de Catalunya avui no té cap capacitat de decidir res.
En tots els anys que en Pujol va estar en el govern no va tocar mai l’Estatut. Amb les seves paraules “Si es toca l’Estatut, hi haurà trencadissa”. Quanta raó va tenir! Això va ser el detonant de tot el que està passant ara.
Joan,
Ho sento però no estic gens d’acord amb aquest plantejament.
El dret a decidir és fonamentalment un slogan, un slogan imbatible posat al servei d’una proposta política secessionista.
Evidentment, en democràcia els ciutadans tenen el dret a decidir, com tenen el dret a la inviolabilitat de la correspondència o del domicili, el dret a l’habeas corpus, etc. Però el fet és que en una democràcia el dret a decidir s’exerceix constantment. Una altra cosa seria si les forces que impulsen la concreció del dret a decidir en una consulta haguessin arribat a la conclusió que aquest país no és una democràcia. Em semblaria una mica fort perquè, en realitat, la força dels que ara governen -és una manera de parlar- es deriva d’un edifici jurídico-institucional democràtic.
Des d’un punt de vista complementari, l’exercici d’aquest hipotètic dret a decidir exigiria unes condicions de debat democràtic que a Catalunya ara no es donen: utilització sectària dels mitjans públics, subvencions atorgades directament pel govern a mitjans privats afins i a tota mena d’organitzacions nacionalistes radicals, trencament de les pràctiques institucionals de respecte als altres, etc…
Clar que si la culpa de tot la té Madrid…
No puc entendre de cap manera el que interpreto com un seguidisme de les polítiques del govern més impresentable que mai hagi tingut Catalunya.
Hauríem de recordar que som a 4 de juliol i encara no tenim pressupost?
Hem de recordar
Ho podem seguir parlant quan et sembli bé.
Així que el dret a decidir és un slogan, Xavier? Creus que val la pena seguir llegint el teu comentari després d’un inici com aquest? Per què em sòna tot el que dius tan conegut? Perquè és gairebé el mateix que diu el PP, potser….
Així que per tenir la legitimitat de plantejar el dret a decidir s’ha d’arribar a la conclusió prèvia que aquesta no és una democràcia? De debò? És que hi ha hagut alguna consulta plebiscitària on, més enllà de les propostes de cada partit, el que es votés fos independència o no independència? Oi que no? Per què et fa tanta por que la gent voti, Xavier?
I la teva frase “No puc entendre de cap manera el que interpreto com un seguidisme de les polítiques del govern més impresentable que mai hagi tingut Catalunya”… Coincideixo amb tu en que és un govern impresentable, com ho va ser el del Montilla. Baixíssim nivell en tots dos casos, descrèdit de la classe política, decepció per a molts que havíem fet el que havíem pogut per a que l’esquerra arribés a la Generalitat…
Però jo, i molts com jo, no seguim en Mas, ni en Junqueras ni ningú altre… pensem per nosaltres mateixos i hem arribat a la conclusió que amb Espanya no hi ha res a fer i que volem ser independents. Simple, eh?
No cal que li busquis complicacions….
I Madrid no té totes les culpes. En té moltes, però en Mas i en Montilla i molts altres factors, com ara l’estultícia del PSC, també en tenen…
En fí, noi, que em dol veure els amics socialistes que tinc -i en tinc uns quants-, que amb el dret a decidir es comporten igual que es comportaven els franquistes quan els parlaves de democràcia: traient les urpes i negant la realitat… I, sí, no tenim pressupost a 4 de juliol. Això també és una realitat. I no m’agrada, gens, però no em fa dessistir de voler dir què vull ser.
Em dol que un català pensi que és millor ser espanyol que patriota català. Però, segurament és el dret que té tota persona a ser o no ser català. Hi ha molts immigrants que decideixen treballar i viure a Catalunya aprenent a parlar català i estan d’acord amb tenir una nació lliure no depenent de cap altre estat. No oblidem que Catalunya no ha estat mai consultada per ser espanyola, hi som si us plau per força.
Visca Catalunya lliure!
Curiós com s’afilen les urpes i s’escalfen les entranyes en tocar temes com ara aquest. Però, ho he entés malament o el que planteges, Joan, és un intent d’aclarir el significat del binomi “dret a decidir”?
Jo crec que l’estructures força bé el teu article. El que passa és que es dóna un problema de semàntica. Dret a decidir, estricto senso, no vol dir simplement exercir plenament la democràcia? No vol dir el dret individual a participar en un consulta col·lectiva, sigui aquesta unes eleccions, un referèndum, una consulta popular, una assemblea de veïns, del barri o de l’escala…? És que, fins i tot, si voto en blanc o si m’abstinc, estic exercint el meu dret a decidir!
Però, com que les paraules mai estan soles i sempre viuen amb altres i barrejades en un context, resulta que el “dret a decidir” que s’ha posat tant de moda, arrossega un significat vinculat a la consulta sobiranista, de la que no hi ha manera de desempallegar-se’n… I salten espurnes quan el binomi el fan servir els partidaris i els contraris al sobiranisme.
Bé, amics i amigues, una mica de calma, que les picabaralles de la parella i, fins i tot les infidelitats, poden anar bé perquè no ens adormim mirant-nos el melic i ens mantenen desperts. En canvi, el que ens ha d’encendre és la penya de malfactors formada pels financers que governen el món, tot utilitzant els seus intermediaris polítics, titelles a les seves mans. El que ens ha d’encendre és el munt de famílies que comencen a fer cúa als bancs d’aliments, els que s’han quedat sense casa i s’han d’amuntegar on càpiguen, els que moren a les “hambrunes” per manca de recursos i un canvi climàtic provocat, sobretot, pels països rics, per la manca de recursos alimentaris als països on les transnacionals usen les seves terres fèrtils pels cultius industrials i/o transgènics… El que ens ha d’escalfar és que el poder polític se sotmeti a les exigències del poder econòmic i prengui els recursos a la ciutadania per salvar les vergonyes de la banca, al temps que els executius fugen o s’hi queden amb les butxaques ben plenes de sous milionaris.
Escalfem-nos per això, prenem el carrer, exigim una democràcia participativa que vehiculi les nostres exigències al poder. Que no veig cap convocatòria al Camp Nou per aquestes injustícies criminals!!
Aquí sí que exigeixo el meu dret a decidir. I en la consulta sobiranista, on se’m cridarà a exercir el meu sagrat dret a decidir, quan sàpiga quina serà la pregunta? doncs també l’exerciré… i ja veurem si serà sí, no o votaré en blanc.