silencio2_bg.jpg

Probablement Déu no existeix, segons resa un anunci que s’exhibeix aquests dies en un parell d’autobusos barcelonins. Probablement, però, sí que existeix, segons que s’assegura en un altre anunci que també es pot veure aquests mateixos dies en uns altres autobusos que, en aquest cas, circulen pels carrers i places de Madrid. Probablement aquest tipus d’accions publicitàries siguin propícies en èpoques com les actuals en què les restriccions econòmiques també afecten a la publicitat. Probablement, aquesta campanya sigui conseqüència en part, del fet que transitem enmig de dies, setmanes i mesos en els quals els dubtes sovintegen d’allò més ateses les inseguretats i les incerteses que arreu afloren, en tots els ordres i sentits. D’aquí també que, probablement, hem posat moltes esperances en el mandat que abans d’ahir estrenava el nou estadant de la Casa Blanca i president del país més potent del món, Barack Obama, sota les idees de renaixement dels EUA, de respecte envers la resta del món i de responsabilitat del paper que dels EUA s’espera. I qui sap si aquestes esperances posades en Obama són, probablement, el lògic resultat de la necessitat que tenim de seguir confiant en la política i en els polítics i així salvar-nos de pessimismes galopants. I és que, probablement, les creixents desafeccions entre polítics i ciutadans i ciutadanes ens haurien de preocupar; desafeccions que, tal com apuntava l’expolític i ara escriptor i comentarista Antoni Dalmau en una recent i interessant intervenció-conferència-reflexió pronunciada al Vapor Badia, s’han anat obrint en forma de bretxa entre política i ciutadania. És en aquest context i és en aquesta tessitura que, probablement, tingui raó Mariano Rajoy quan, en una entrevista radiofònica de dissabte passat, reconeixia que, probablement, el PP s’havia equivocat amb algunes coses i amb alguns dels seus posicionaments públics. De la mateixa manera que probablement també la tingui el ministre Pedro Solbes quan afirma que “vivim una situació insòlita” en la que l’Estat ja “ha utilitzat tot el marge de maniobra possible del qual disposava” per fer front a la crisi. Tot això –i moltes coses més— podem saber-ho gràcies al context mediàtic en què vivim i en el que, probablement, els mitjans de comunicació acaben dibuixant escenaris que no s’acaben de correspondre del tot amb el què la realitat és. Per tant, probablement, estigui encertat Jean Daniel –fundador de Le Nouvel Observateur–, quan en una entrevista reproduïda en un dominical d’aquest darrer cap de setmana, recordava que “la capacitat de fer mal que un periodista té és devastadora”.

Arribats a aquest punt i, probablement arran la situació de crisi generalitzada –que no només econòmica— que patim,  fàcil deu ser adonar-se que a prop nostre passen coses que pel seu caràcter d’inusuals, tampoc no acabem d’entendre. Com, per exemple, que aquells que ara fan les vagues més soterrades però alhora més desestabilitzadores, siguin els controladors aeris, els pilots de línies aèries o, com ara ens anuncien, fins i tot els jutges. Quan això veiem i sentim sens queda, probablement, cara d’astorament i ens preguntem què està passant per tal que amb la que cau, siguin els components d’aquestes col•lectius professionals –els controladors aeris, els pilots d’avió i els jutges que, probablement, són els més ben pagats d’Espanya–, els que ens acaben perjudicant amb les seves vagues que, al seu torn, ens ocasionen importants desajustos.

L’adverbi probablement, del qual probablement estigui abusant massa en aquesta peça d’avui és sinònim de dubte. De fet, el diccionari general de la Llengua Catalana, ens aclareix que amb l’ús d’aquest adverbi volem indicar “que hi ha més raons en pro que en contra” d’una certesa o d’una realització, tals com les que aquí acabo d’enumerar i a les que, probablement, cadascú en podria afegir unes quantes més al seu gust. Probablement, aquest adverbi sigui encara més utilitzat en temps de dificultats com les actuals. Perquè probablement, haurem d’acabar per concloure que si tots plegats fóssim més respectuosos, menys dogmàtics, més curosos a l’hora de pontificar i/o desqualificar als uns i als altres, les coses ens anirien de manera diferent i, probablement, seria més fàcil trobar camins d’entesa i de comprensió. Una situació que, probablement, evitaria que els nivells de crispació i de desencontre assolissin les cotes que avui s’estan assolint en la nostra societat…

Publicat al Diari de Sabadell, el 22 de gener de 2009