Vivim temps difícils, temps en què la convivència pacífica entre pobles i nacions és un valor altament cotitzat atesa la seva escassetat. Des d’aquell 11-S de 2001 a Nova York, massa coses han canviat i el món viu abocat –diuen– a la cerca d’un nou ordre mundial que no acaba de trobar. Des de llavors, el govern dels Estats Units, presidit per l’inefable George Bush, ve aplicant un estil ben peculiar d’entendre la seva política exterior; un estil que més que calmar els ànims i posar pau, en massa ocasions els encén. Així, el fenomen no gens nou d’un terrorisme internacional que des de fa anys és entre nosaltres, amb l’episodi de la invasió a Iraq va prendre renovada dimensió alimentat pels fonamentalismes que tenen a la religió com a excusa, que asseguren que el mal ve d’occident, que fomenten l’odi envers tot allò que respiri nordamericanisme i/o modernitat occidental. En aquesta tessitura s’ha escrit, erròniament, que ens trobem davant l’enfrontament entre civilitzacions quan, de fet, ens trobem davant la urgència de treballar per l’establiment d’una aliança de civilitzacions que obri les portes a un món més just i equitatiu.

Enmig d’aquesta situació és fàcil confondre els termes i la part per un tot. D’aquesta manera, més que criticar als nordamericans hauríem de denunciar la política exterior desplegada pel govern republicà que encapçala Bush i que tantes inestabilitats ens està comportant. Igualment, més que criticar Israel hem de ser més contundents amb les pràctiques dels seus governs que no s’han adonat encara que no és amb la força de les armes com s’assoleixen unes relacions estables amb l’entorn. I tot això de la mateixa manera que no es podia confondre Franco amb Espanya a despit que la dictadura del general que es va aixecar contra la República ara fa 70 anys, va aconseguir col•locar les persones que vivíem en aquest país en el bàndol dels totalitaris. En l’Espanya franquista els feixistes eren uns pocs que es valien de la força i de la repressió per mantenir el poder costés el què costés.

Serveixin aquestes reflexions caniculars per posar-nos en estat d’alerta, no errar en les percepcions i situar les coses al seu lloc just en el delicat moment que s’està vivint a l’Orient proper com a conseqüència de la crisi desfermada entre Israel i el Líban. No es poden confondre els conceptes ni tampoc, “aprovechando que el Pisuerga pasa per Valladolid”, acusar d’antisemites als que critiquen el govern israelita. Israel –això no ho pot negar ningú– té tot el dret a defensar-se de qualsevol agressió exterior. En contrapartida, però, té –o hauria de tenir– l’obligació d’actuar amb prudència i defensar-se d’acord amb la magnitud de l’atac o de l’agressió soferta. Mai fent ús desproporcionat de la força i, menys encara, causant destrosses i víctimes civils innocents sota el conegut eufemisme dels danys col•laterals. Pensem que si el govern israelita és criticat no ho és perquè els que ho fan siguin antisemites. Ho és per la contundència dels atacs en resposta als de Hisbul•là i ho és, d’entre altres raons, per la paradoxa que es dona en el fet que Israel reclami al Líban el compliment d’una de les resolucions de les Nacions Unides que l’obliga a controlar Hisbul•là i, per contra, Israel mateix no ha acatat mai les resolucions emanades de Nacions Unides en relació al conflicte que ve mantenint amb els palestins. El president espanyol Rodríguez Zapatero ha estat criticat per haver-se atrevit a denunciar la desproporció militar amb què Israel s’ha defensat dels atacs de Hisbul•là i perquè ha  reclamat que s’obri una via de diàleg que permeti l’alto el foc i la intervenció de forces de pacificació pel restabliment de la pau en la zona. Si això és donar ales al terrorisme internacional i prendre partit contra Israel i a favor de Hisbul•là i el Líban, que baixi Déu i que ho vegi.

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de juliol de 2006