Les cròniques diuen que dissabte passat, entre 30 i 180 mil persones (segons quines siguin les fonts consultades), es van manifestar a Barcelona en contra de la guerra que enfronta l’Estat d’Israel amb els palestins de la franja de Gaza. Les cròniques afegeixen que a Madrid, París i Londres també es varen mobilitzar milers de ciutadans i de ciutadanes denunciant aquest conflicte sagnant que es viu a l’Orient Proper. Una conflicte, una guerra, que no té cap mena d’ordre ni de sentit com no el té cap de les guerres que arreu es fan i es desfan. Sigui com sigui, en aquest cas, però, del conflicte armat que enfronta a israelians i palestins presenta la característica de ser una guerra molt desigual en la que el gegant s’entesta en esclafar el nan i per a fer-ho, fa ús i abús de la seva força i d’armes experimentals, segons han denunciat institucions solidàries internacionals de gens dubtosa tendència. Que ningú no vulgui pensar que amb això que acabo d’escriure prenc partit a favor dels palestins i em posiciono en contra dels israelians. No. No prenc partit per ningú sinó en contra de la guerra. I això perquè, d’entre altres possibles consideracions, tant els dirigents dels uns com dels altres tenen molt a veure amb la responsabilitat directa d’aquest sagnant conflicte i per tant, ni els uns ni els altres estan nets de culpa… Bé, per a ser més precisos i més justos: els únics que estan nets de culpa són, com sempre, els ciutadans i les ciutadanes innocents que no voldrien haver de patir les conseqüències d’una guerra que està deixant unes cicatrius que seran difícils de guarir.
En qualsevol cas, el cert és que l’exèrcit israelià està actuant impunement sobre un tros de territori que no és pas més gran que la nostra comarca del Maresme; un tros de terreny on s’hi amunteguen i intenten viure un milió i mig de persones que tenen posades poques esperances en el seu futur i que, al cap i a la fi, són ara víctimes dels israelites i hostatges dels terroristes de Hamàs. I mentre això passa, el nostre món ric i prepotent, s’ho continua mirant com si les coses que no anessin gens ni mica amb nosaltres. No ens atrevim a condemnar obertament la responsabilitat més gran que, malgrat tot, recau sobre l’Estat d’Israel que, sota l’excusa de defensar-se dels atacs terroristes de Hamàs, se sent legitimat per endinsar el seu exèrcit en el territori de Gaza i causar uns danys que vas més enllà del simple contraatac de Hamàs. De res ja no valen ni els posicionaments de l’ONU reclamant l’alto el foc, ni tampoc la veu –tímida veu, per cert– de les potències mundials que asseguren voldrien es posés punt i final a la matança de civils que s’està produint a la zona, però que ben poc fan per aconseguir-ho. I encara, per si això no n’hi hagués prou, Israel no permet que l’ajut humanitari arribi a les víctimes palestines i, d’aquesta manera, els centenars de milers de palestins que viuen en la franja de Gaza, disposen de ben poc per intentar sobreviure a la duresa de la guerra.
Les veus que arreu d’Europa i en d’altres punts del món s’han deixat sentir aquest darrer cap de setmana al carrer, reclamant el cessament de les hostilitats hauran estat, si ens atenem als resultats, insuficients per aturar les accions de l’exèrcit israelià contra Hamàs. Amb aquesta actitud, Israel només aconsegueix que cada vegada siguin més les persones i els col•lectius que es posicionin contra l’Estat hebreu i que es manifestin contra el què, de fet, es pot considerar terrorisme d’Estat sobre el territori de Gaza. Possiblement cal començar a dir les coses pel seu nom i no amagar el cap sota l’ala. Bé està que davant les manifestacions de Madrid i Barcelona, l’ambaixador d’Israel a Espanya i d’altres representants dels interessos israelites es presentin davant l’opinió pública intentant justificar la guerra. Millor estaria, però, que aquestes mateixes persones fessin notar al govern del seu país que tal com estan les coses cap bon resultat es pot aconseguir a l’hora de vertebrar la pau i la convivència en la zona. I que a això afegeixin que per aquest camí, l’Estat hebreu trobarà cada vegada més persones contràries al seu govern. No pas al país. Tot plegat, a més, quan –com han expressat diversos observadors i cronistes polítics— el conflicte desencadenat contra Hamàs i que ja fa tres setmanes que dura, es va endegar per intentar salvar la cara a algú i demostrar no se sap massa què, saltant-se sempre i en qualsevol cas les repetides recomanacions i resolucions de les Nacions Unides. I és que el rerefons de les eleccions a l’Estat d’Israel és un teló que té massa a veure amb aquest conflicte bèl•lic…
Davant això no ens queda més remei que tornar a sortir al carrer i cridar novament prou fins que cessin les hostilitats i s’aturin els excessos que s’estan cometent en aquella zona del planeta tant propera a la nostra.
Publicat a Diari de Sabadell, el 15 de gener de 2009
Comentaris recents