Encara que sigui a contracor ens anem mal acomodant dins la roda de retrets i de promeses inherent a qualsevol etapa preelectoral i/o electoral. Atès que enguany serem convocats a les urnes en diverses ocasions, els ‘oblits’ d’allò que se’ns havia promès, el ‘tu encara més’ i els bons propòsits d’esmena abunden i abundaran. Un any electoral que tant a Catalunya com a la resta de l’Estat està marcat per dos grans eixos: l’eix de les polítiques socials, resultat de l’herència de les mobilitzacions d’aquell 15M del qual fa uns dies s’acomplien quatre anys, i l’eix del procés sobiranista que té repercussions a casa nostra però que indubtablement també les té a la resta de l’Estat.

És així com l’escenari en el qual s’emmarquen les eleccions municipals –i per extensió les del Parlament de Catalunya i al Parlament de l’Estat–, poc té a veure amb el que es donava en ocasió de les conteses electorals d’ara farà quatre i tres anys. Els canvis operats en la vida política, econòmica i social del país –canvis que tenen a veure amb les conseqüències de la crisi econòmica desencadenada el 2008, però també amb les retallades en polítiques socials i amb la pèrdua de confiança política pels casos de corrupció– han contribuït, d’una banda, a què la ciutadania hagi despertat de la letargia en la que estava còmodament instal·lada, i de l’altra, i com a resposta a l’estat general d’insatisfacció en el que viu la societat, que hàgim assistit a l’eclosió de moviments socials de signe divers.

La suma d’aquests i d’altres factors dóna com a resultat una vessant a tenir molt en compte: la del retorn de l’interès de la ciutadania per la política. Un interès que en gran part explica el per què les formacions polítiques tradicionals, en veure’s superades per les circumstàncies, s’han afanyat a posar-se les piles a l’adonar-se que ningú no els garantia que els èxits electorals que havien assolit en el passat els poguessin renovar sense més esforç en el futur. Les enquestes demoscòpiques s’encarreguen d’alertar-nos que ens trobem davant un fenomen que es caracteritza per la gran volatilitat de les preferències polítiques de la ciutadania que ara es decanten cap a una banda, que ara ho fan cap a una altra…

És en aquest context que regeneració democràtica i refundació apareixen com a dos conceptes recurrents en qualsevol debat polític. Per a alguns es tracta només d’un recurs discursiu en un intent de passar ràpidament pàgina als ‘oblits’ de promeses electorals en matèria de polítiques socials i d’assumpció de responsabilitats pels casos de corrupció. Però aquest girar pàgina no serà fàcil ni necessàriament creïble als ulls de la ciutadania. Menys quan són partits amb responsabilitats de govern els que més s’afanyen a amagar com poden els casos de corrupció que de prop o de lluny els afecten i a tornar a posar l’accent social en els seus programes. I quan això passa, les preguntes són fàcils, com per exemple, quina fiabilitat ens ha de merèixer la promesa d’una major atenció a les polítiques socials si aquesta prové de partits que des de les instàncies de govern han estat aplicant dures retallades socials?

Caldrà estar doncs vigilants tant pel què fa al contingut, com a la credibilitat i fiabilitat de les propostes que des de les diverses formacions polítiques ens arribin. En especial haurem de parar atenció als projectes (de ciutat, de país, d’Estat, segons correspongui) que es sotmetin a la nostra consideració. I això més que no pas deixar-nos portar per l’anunci de mesures més carregades de populisme que d’altra cosa. I és que no és el mateix, per exemple, apostar per un projecte de país en el qual l’economia productiva i la creació de llocs de treball de qualitat n’hauria de ser una de les prioritats, que fer-ho per un país que ho fiï pràcticament tot a la seva capacitat d’oferta d’oci i d’atracció turística.

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 de març de 2015