Em confesso fan de la ràdio i no pas de la televisió que només veig en directe en el cas d’alguns informatius i, a la carta, quan algú em recomana el visionat d’un programa concret. Així, la principal font d’informació audiovisual de la qual bec és la ràdio que complemento amb la informació que obtinc dels diaris. Tanmateix sóc poc amant de les xarxes socials que no obstant això segueixo, per allò de saber de què i de qui es parla i com. En resum: tinc la sensació que sense la ràdio em seria difícil viure. D’aquí que per a mi és normal que només llevar-me em posi els cascos a les orelles per escoltar la ràdio. El dia l’acabo de la mateixa manera. Les meves hores de ràdio –que entre naps i cols acostumen a ser unes quantes— les distribueixo entre les tres emissores que, casualment, són les mateixes que des de fa temps lideren els índexs d’audiència a Catalunya; és a dir l’emissora privada RAC1 (propietat del grup Godó), l’emissora pública Catalunya Ràdio (de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) i Ràdio Barcelona (de la Cadena SER). A aquestes tres emissores hi he d’afegir encara la local i municipal Ràdio Sabadell. Per si algú s’ho pregunta, diré que actuo d’aquesta manera perquè cadascuna de les emissores preferides m’ofereixen una visió distinta dels fets noticiables del dia a partir dels quals jo n’extrec les meves conclusions quant a l’actualitat nacional i estatal. De Ràdio Sabadell n’espero la informació de proximitat que ningú més em proporciona, llevat dels casos en el que la ciutat és noticia encara que, com irònicament deia la meva sàvia àvia, sigui a fi de bé.
Dijous passat, seguint aquest meu habitual costum radiofònic, vaig començar la jornada escoltant la RAC1 per, després, passar-me a Catalunya Ràdio i finalment acabar a Ràdio Barcelona en l’espera que arribés la tertúlia de Ràdio Sabadell. D’entre les notícies del dia –per allò que mai no hi ha interès menys desinteressat que el d’un mateix–, en sobresortia la informació referida a les audiències obtingudes per cadascuna de les emissores en la tercera onada d’audiències de l’any l’Estudi General de Mitjans de Comunicació (EGM). Mentre escoltava a Jordi Basté (conductor del Món a RAC1) no vaig tenir cap dubte que la RAC1 continuava liderant el rànquing d’audiències de la ràdio en català i que el programa que ell dirigeix continuava essent líder destacat en relació al programa matinal que dirigeix la Mònica Terribas (El matí de Catalunya Ràdio). A partir d’aquí, Basté va desplegar la millor exhibició de les dades obtingudes per la resta de la programació de l’emissora dels Godó que la confirmaven com a líder de la ràdio en català. Quan va tocar el torn de passar-me a Catalunya Ràdio, la Mònica Terribas estava analitzant aquestes mateixes dades i a l’escoltar-la em va entrar el dubte de si el lideratge d’audiències de la ràdio en català corresponia o no a la RAC1. I tot perquè en comptes de fer referència a les xifres a absolutes d’audiència assolides pel programa de la Terribas (que no l’afavorien en relació a la competència) optava per destacar-ne els augments percentuals; increments que en aquest cas eren superiors als que havien experimentat els programes de RAC1. El cert és, però, que només en el cas del “Suplement” dels dissabtes que condueix el sabadellenc Ricard Ustrell, Catalunya Ràdio superava en audiència a la RAC1. Ràdio Barcelona es limitava, per la seva banda, a posar en valor el seu lideratge indiscutible d’audiència… en aquest cas en el conjunt de l’Estat.
Escoltades les valoracions que les tres emissores feien de les dades de l’EGM que eren iguals per a tothom, no puc amagar que em va envair la mateixa sensació que m’envaeix quan els partits polítics valoren els fets de cada dia segons els seus interessos i conveniències.
Publicat a Diari de Sabadell, el 7 de desembre de 2017
Totalment d’acord Joan.
Jo també escolto molt la ràdio. Vaig neixer i em vaig criar al costat de la ràdio…”tambor, tambor”…etc.
A casa meva no va entrar la TV fins que jo ja era grandeta, és per això que sempre dic que la ràdio és la banda sonora que acompanya la meva vida.
Coincideixo amb tu en la tria d’emisores, encara que des d’un temps cap aquí he abandonat quasi del tot Catalunya Ràdio, tret d’algún programa concret per un motiu concret, el trobo absolutament tendenciós i té la capacitat de posar-me nerviosa i de mal humor, ho sento eh!
Gràcies per la reflexió.
Isabel
Veiem el mateix partit i les cròniques dels uns i altres difereixen per acontentar les aficions que representen, la propaganda que pregonen i pagar les factures que és igual en tots els mitjans públics.