Primer. Se’m fa difícil esbrinar què tenen a veure entre sí la normativa d’accés de vehicles motoritzats a espais naturals amb les mesures de seguretat dels correbous, la prohibició d’exercir la prostitució en carreteres, les normes que han de regir a l’hora d’autoritzar una farmàcia en un poble de muntanya, els passos a seguir per reconèixer una nova federació esportiva, la rehabilitació de barris degradats… A la vista d’aquesta enumeració urgent, hauran de convenir amb mi que ben poc. Però això no és pas així des del punt de vista del govern bipartit de CiU, atès que totes aquestes actuacions –i algunes més– formen part d’un projecte de llei que neix, segons es diu en el seu article primer, amb la voluntat de reduir la burocràcia i de reactivar l’economia (?). Un projecte de llei que acompanya a la llei de pressupostos del 2011 i que, per això mateix, serà debatuda de manera conjunta amb la llei dels pressupostos. Es tracta d’una llei que ha merescut les crítiques no només de l’oposició política, sinó que també d’entitats i associacions de diversa tipologia. Tot plegat perquè al llarg del seu extens articulat, modifica d’una tacada, una vuitantena llarga de lleis  aprovades pel Parlament de Catalunya en les dues darreres legislatures quan el tripartit governava.

Segon. Algú m’haurà d’explicar com s’ha d’interpretar que la mateixa coalició política que fa uns anys va arribar fins i tot a fer el gest d’anar al notari per elevar a públic el seu compromís de no establir cap acord de col•laboració amb el PP, s’oblidi ara d’anteriors promeses, de sobiranismes i de drets a decidir per garantir-se una majoria suficient al Parlament de Catalunya amb la qual aprovar els pressupostos pel 2011 i la llei que els acompanya. L’excusa fàcil de que els socialistes no estaven per la feina quant al suport als pressupostos, no ha de ser raó suficient per justificar que CiU s’aliï amb un partit que s’ha distingit per desenvolupar una política clarament contrària als interessos de Catalunya, que ha presentat recursos d’inconstitucionalitat a tort i a dret, i que no s’ha estat d’alimentar la catalanofòbia arreu d’Espanya. Ressuscita i retorna l’esperit del Majestic?

Tercer. Els socialistes no estan nets de culpa. Les polítiques que els ha tocat fer es troben en la base mateixa de la pèrdua de confiança d’amplis sectors de la ciutadania. Una culpa, però, que en tot cas han pagat amb escreix davant les urnes i que ha d’obligar als socialistes, però també a l’esquerra, a renovar-se si volen que la travessia del desert que els espera no sigui ni excessivament llarga ni massa traumàtica. Renovar el PSC i renovar l’esquerra. Aquest és el repte. Uns i altres, no es troben ara com ara en les millors condicions per recuperar el terreny perdut. Bé farien, a partir d’escoltar la ciutadania i d’explicar les polítiques que defensen, establir aliances per treballar associadament abans que els forts vents neoliberals que bufen acabin com a mínim amb algunes conquestes socials…

Quart. Les places continuen ocupades pels indignats que no troben cap on han d’anar ni com fer-se escoltar en quant als legítims plantejaments que formulen. Els partits polítics, en especial els que tenen teòriques coincidències amb punts del manifest dels indignats, tancats a casa seva busquen com poder capejar el temporal que els ha caigut a sobre i que feia temps es venia venir. Els costa adonar-se que quelcom transcendent està passant quan els nivells d’abstenció a les eleccions municipals són els que han estat i els vots en blanc pràcticament s’han doblat. Renovar idees, formes de fer política, i per damunt de tot renovar persones deuen ser algunes de les primeres claus a tenir en compte per sortir de l’atzucac.

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 de juny de 2011

PS. Just quan aquest article havia estat lliurat per ser publicat, van produir-se els fets indignants contra diputats i diputades quan arribaven al Parlament de Catalunya per assistir al debat dels pressupostos. Uns fets greus que això no obstant no han de fer-nos mirar cap a una altra banda ni tampoc portar-nos a conclusions fàcils que no són (*). El Moviment dels Indignats és la punta de l’iceberg d’un sentiment i d’una preocupació que s’estan estenent entre la ciutadania. Un iceberg que se sustenta en la desafecció creixent que es dóna entre política i ciutadania i que és alimentat pel sectarisme que encapçalen sectors intransigents de la societat que veuen, en aquest estat de coses, l’ocasió de tornar a fer prevaler els seus interessos en detriment de drets socials que ha costat anys aconseguir…  
—————–
(*) En aquest sentit és recomenable llegir el reportatge “Eclipses democráticos” escrit per Andreu Farràs i publicat a “El Periódico” el dissabte, 18 de juny de 2011. També l’article d’opinió “Algú ho havia de dir” de Jordi Garcia-Soler al mateix mitjà i dia. Ambdós els podeu llegir clicant sobre el títol de l’article mateix.