Sense que com qui diu ens n’haguem donat compte, el cert és que ens trobem instal·lats de ple en l’any nou. Davant nostre se’ns obren 360 dies en els que qualsevol somni podria fer-se realitat. Serà només el jutge implacable del pas del temps qui dictaminarà finalment sobre la bondat o la maldat d’aquest 2017 que acabem d’estrenar, tal com ho ha fet en relació a aquest 2016 que ens ha quedat enrere i que si bé per alguns haurà estat profitós, per una molt àmplia majoria haurà estat un annus horribilis i qui sap si també el pitjor de les nostres vides. A escala internacional hi han contribuït fets diversos dels que, com sempre, n’han pagat les pitjors conseqüències els més desafavorits; això és els milions de persones que a causa de les guerres, dels conflictes polítics, de les persecucions ideològiques… s’han vist i es veuen obligades a fugir cap al no res. Bachar el Asad, Qasem Soleimani, Vladimir Putin, Al Bagdadi, Erdogan o, fins i tot de Donald Trump, són només alguns dels molts noms que associem a unes idees, a unes pràctiques polítiques i a uns comportaments que mai no hauríem volgut haver de contemplar. Líbia, Síria, Iraq, Iemen, Turquia o Aleppo, Mossul, Estambul, són els noms d’alguns països i d’algunes ciutats que ens evoquen escenaris de guerra, destrucció, terrorisme, mort indiscriminada, desplaçaments…

Sense haver d’anar tan lluny, si tanquem el zoom per apropar-nos a aquesta nostra Unió Europea (UE), ens adonarem que el 2016 tampoc ens haurà estat massa propici ja que just quan estem a punt de complir 60 anys de la signatura del Tractat de Roma, afloren amb força els sentiments contraris a la Unió, dels que en són uns primers i preocupants símptomes el Brexit i l’actitud d’alguns partits euroescèptics, a voltes també xenòfobs. L’abast real d’aquest fenomen d’arrel populista contrari a la consolidació d’una UE políticament forta i socialment solidària, el podrem copsar en el resultat que es derivi dels processos electorals que properament tindran lloc a Alemanya, Àustria, França i Holanda.

I si en aquest repàs ràpid de l’any tanquem encara una mica més el zoom per centrar-lo en el nostre entorn, descobrirem que el 2016 tampoc no ens haurà estat un any fàcil. A nivell estatal, hem vist com el govern del PP, malgrat no disposar d’una majoria parlamentària suficientment còmode, s’ha vist reforçat gràcies a les crisis que viuen altres formacions polítiques i que han posat fàcil als populars mantenir-se en la seva negativa a obrir qualsevol procés negociació tendent a acarar el contenciós que es dóna entre Catalunya i Espanya. Tampoc, però, a Catalunya les coses han rutllat del tot bé socialment i políticament parlant. I ja estem en temps de metàfores, convindrem fàcilment que hem acabat l’any muntats en un d’aquells trens boigs dels nostres jocs d’infantesa, en el que només es sentien còmodes els que el comandaven i que, al seu torn, eren els que provocaven les zigues-zagues que condemnaven als que els seguíem que, a causa de l’efecte fuet, anàvem d’una banda a l’altra amb el risc de marejar-nos o de sortir de la fila disparats. I què no dir a escala local, on les pica-baralles polítiques no han contribuït precisament al debat ciutadà, tranquil i constructiu, que necessitem per tornar a confiar en les nostres possibilitats.

Comptat i debatut, l’any 2016 haurà estat com a mínim complex a tots nivells. Tanmateix, això no vol dir que no hi hagi possibilitats de redreçament de la situació, atès que dels conflictes en sorgeixen oportunitats. Només cal, i això no és pas poc, saber-les identificar i no pas deixar-nos portar pel què resa aquell aforisme tan nostrat de “qui dia passa, any empeny”.

Que tinguem un bon any i que els Mags de l’Orient ens deixin aquesta nit la il·lusió, la força i sobretot el seny i la raó suficients per acarar i conduir el 2017 amb positivitat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 5 de gener de 2017