La setmana passada finalitzava el cicle que, organitzat per la Fundació Caixa de Sabadell, l’Ajuntament de Sabadell i la Universitat Pompeu Fabra, havia centrat la seva atenció en el paper dels mitjans de comunicació en la complexa societat en la qual ens ha tocat viure. Al llarg de tres setmanes, periodistes de diversos àmbits del món de la comunicació, varen reflexionar sobre aquesta qüestió davant les persones que seguiren el cicle que portava el nom del que fou periodista sabadellenc Joan Costa i Deu; un periodista que, a despit que dona nom a un dels carrers de la nostra ciutat, no és massa conegut pels seus conciutadans.

Són moltes les facetes que es podrien destacar d’aquest sabadellenc —que en realitat es deia Joan Costajussà i Deu— nascut el 1883 i que va morir, en terres italianes, el 1938. És ben clar que no es tracta d’escriure’n ara la seva biografia. Però sí que voldria aprofitar aquesta meva col·laboració mensual en aquest periòdic, per a donar a conèixer alguns aspectes que donen dimensió de la personalitat d’aquell periodista que fou actor i protagonista directe de la Catalunya republicana que es va tancar amb el tràgic desenllaç de la Guerra Civil espanyola.

Quan es va proclamar la II República el 14 d’abril de 1931, Joan Costa i Deu treballava a la “La Veu de Catalunya”, òrgan de la Lliga Regionalista. De fet, políticament, ell militava en els rengles de la Lliga des de començament de segle en què havia dirigit una publicació bimensual sabadellenca, portaveu de la Lliga, anomenada “Catalunya”. Abans, durant un any escàs, havia dirigit —només amb 20 anys— el “Diario de Sabadell”. Però, a més, Joan Costa i Deu desenvolupà també una frenètica activitat tant com a president de l’Associació de Periodistes de Barcelona com a ideòleg de la Lliga Regionalista.

Precisament en la seva condició de president dels periodistes barcelonins, Joan Costa i Deu, va ser qui va proposar al llavors Conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya, Josep Tarradellas i Joan, la creació d’una Oficina de Premsa per tal de facilitar l’accés dels periodistes a la informació que generava el govern català. Costa i Deu va aprofitar un dels sovintejats viatges que Tarradellas feia a Madrid, arran les negociacions amb el govern de la República prèvies a l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, per plantejar aquesta necessitat a Tarradellas. El conseller la va recollir i, l’endemà mateix d’aquella conversa, en tornar de Madrid, es creava l’Oficina de Premsa de la Generalitat de Catalunya. Això va atorgar a Costa una gran popularitat i prestigi entre els periodistes barcelonins, alhora que una certa autoritat sobre el col·lectiu dels periodistes barcelonins. L’ascendència de Costa i Deu, però, no es limitava només als periodistes. La seva  militància a les files de la Lliga i la seva capacitat intel·lectual, varen fer que prengués part activa en l’adopció de moltes de les decisions de la Lliga Regionalista.

Josep M. Lladó i Figueres, un altre il·lustre i malaguanyat periodista que no compartia pas ideologia amb Costa i Deu, sintetitzava d’ell aquestes dues vessants —com a periodista i com a ideòleg—, i escrivia el 1986: “L’any següent, el 1932, accedí a la presidència de l’Associació aquell gran periodista, que ho fou, Joan Costa i Deu, i que anava i venia cada dia de Sabadell a Barcelona per acudir a la redacció de “La Veu de Catalunya”, de la qual era redactor polític i, en certa manera, eminència grisa en els rengles de la Lliga Regionalista, fins al punt que tots els seus capdavanters, inclòs Francesc Cambó, el consultaven i li feien cas”.

Caldrà convenir, doncs, que el Cicle de conferències que ha portat el nom de Joan Costa i Deu no podia haver-se desenvolupat —tal com també destacà el darrer ponent del cicle, Jaume Guillamet— sota un millor patronatge.