Setmana Santa

Si la setmana passada va ser crucial pel govern de l’Estat, la Setmana Santa, que coincideix amb els seus primers cent dies no els està anant pas millor. Especialment després de la presentació dels pressupostos generals de l’Estat i del rebombori generat. De ben segur que mai, en tant poc temps, un govern s’ha trobat amb tants fronts oberts, ni en només cent dies li hauran fallat tantes estratègies i expectatives. I és que a l’arrogància dels primers dies del govern del PP atesa la seva àmplia victòria a les urnes, en van seguir unes setmanes marcades per l’adopció de mesures que els populars havien negat adoptarien. I el què encara és pitjor, quatre dels principals reptes que Mariano Rajoy que assegurava que sota la seva ègida experimentarien una millora (atur, dèficit, prima de risc, recessió) exhibeixen a hores d’ara uns nivells pitjors que quan els socialistes governaven. La suma de tot plegat fa que el president del govern estigui patint el seu Calvari particular pel fet d’haver pres consciència de que no tots els mals derivats de la crisi són culpa de la gestió i de l’herència del govern socialista. S’haurà adonat també que aquella indústria del totxo que el govern de José M. Aznar va promocionar tant poc productiva, ens està deixant un llast, fonamentalment en atur de difícil reubicació professional, que costarà treure’ns de sobre. D’altra banda, Rajoy haurà comprovat que a Europa, els seus teòrics amics polítics, no s’estan de punyetes i li exigeixen que faci els deures –que apliqui les retallades– sense més dilació.

El cert és que cada vegada hi ha més dubtes que per la senda que Europa ens exigeix que marxem, els nostres mals trobin remei. Més aviat creix l’opinió de tot el contrari. Si els esforços se centren només en reduir el dèficit, el resultat no pot ser altra que l’atur, malgrat la reforma laboral, continuï la seva carrera alcista per l’efecte de la disminució del consum intern i d’una menor capacitat adquisitiva de les famílies que veuen com els seus ingressos disminueixen, o creuen que ho poden fer a curt termini. El cercle és viciós gens fàcil de trencar mentre no s’impulsin altres mesures capaces d’estimular i d’incentivar la indústria productiva, que al cap i a la fi és la que ha de crear llocs de treball i dinamitzar l’economia. Un dels sectors que ha estat decisiu per evitar que els mals que de la crisi se’n deriven ens siguin molt pitjors, ha estat el de les exportacions. Deu ser un símptoma de que disposem d’empreses que són competitives en un mercat cada vegada més global. I darrera les exportacions hi ha sobretot grans empreses que innoven, que inverteixen, i que saben treure profit del seu capital humà.

Així, que a banda de mesures d’austeritat, el govern, els governs, haurien d’apostar per les polítiques que incentivin el creixement i el desenvolupament d’empreses que ara són petites i/o mitjanes, però que són susceptibles de créixer si tenen l’oportunitat de dotar-se d’una base més tecnològica. I perquè això pugui ser, a les empreses i als emprenedors els calen confiança en el present i en el futur; els calen recursos i estímuls per incorporar a les seves plantilles persones formades, amb talent, que aportin capacitat innovadora i competitiva; de retruc, aquestes empreses crearan llocs de treball que precisaran de persones professionalment més preparades i qualificades. No cal donar-hi voltes. Tampoc no és el conte de la lletera. Només si posem en valor el talent que tenim en persones que disposen d’una molt bona formació, i apostem,pel desenvolupament del teixit empresarial format bàsicament per petites i mitjanes empreses que estandisposades a créixer si es donen les condicions, ens en sortirem. Contràriament continuarem com fins ara, a remolc del què en cada moment altres ens dictin hem de fer.

Publicat a Diari de Sabadell, el 5 d’abril de 2012