Les cartes són damunt la taula i Mariano Rajoy continua desaparegut, sense donar la cara ni les explicacions que la ciutadania reclama i espera del president del govern. En una setmana més de passió que no pas de glòria, empès pels famosos mercats, el govern, a través d’un simple comunicat a la premsa, anuncia l’adopció de més mesures d’ajustaments –de retallades dràstiques per entendre’ns– amb efectes sobre matèries tan sensibles com la sanitat i l’educació. Pel què es desprèn de les controlades compareixences que davant mitjans de comunicació estrangers i estatals addictes han fet i fan els ministres del ram econòmico-financer Luis de Guindos i Cristóbal Montoro, no és moment encara d’una reforma fiscal garant d’equitat en quant a la contribució que a cadascú li correspon fer a l’erari públic d’acord amb la seva capacitat econòmica; una reforma fiscal que alhora hauria de comportar el poder perseguir d’una vegada el frau fiscal.

No. Les preferències del govern no van pas en aquesta direcció. Al contrari. El govern prefereix perseguir fiscalment a les persones “controlades” per hisenda pel fet que els seus ingressos provenen de les rendes del treball. I és així com sobre aquestes persones continuarà recaient injustament el pes de la major part dels sacrificis que Europa i els mercats exigeixen a Espanya amb el pretext i amb l’amenaça que si no fem bondat i no creiem el què ens diuen, ens acabarà passant com a Irlanda, Grècia i Portugal. En un paper equivocat –volgudament equivocat per allò dels vots i de les opcions ideològiques–, el govern de l’Estat, en l’ànsia de satisfer només els mercats, no s’està d’anunciar retallades a tort i a dret sense preocupar-se gens ni mica de sí amb aquestes mesures es vulnera el principi d’equitat i de justícia fiscal que sempre ha de prevaler. En aquest context no ha de sorprendre que el govern opti per dues grans decisions. L’una, l’amnistia fiscal –eufemísticament anomenada llei de regularització de capitals– que no serveix per res més que per facilitar als defraudadors la regularització de la seva situació amb hisenda a un cost baixíssim i sense més conseqüències d’ordre legal. Tot un greuge, per cert, pels que compleixen puntualment amb els seus deures tributaris. L’altra decisió, més subtil, té a veure amb les mesures per racionalitzar –és a dir més retallades— la gestió en els àmbits de la sanitat i de l’educació que, teòricament, han de permetre un estalvi de 10 mil milions d’euros. Tot un disbarat. Unes mesures que parteixen a més d’un argumentari que barreja a discreció conceptes que mai no es poden barrejar. Una cosa és el principi d’equitat fiscal que es fonamenta en la premissa de qui més té més paga, i una altra ben diferent, el dret universal d’accés gratuït a una sanitat pública de qualitat. L’estratègia del govern és ben clara: avançar cap a la consolidació d’un doble sistema de sanitat que fomenta la seva privatització i degrada la qualitat de la sanitat pública.

Que ningú no s’enganyi: sota l’amenaça d’un futur difícil s’estan llançant per la borda conquestes socials assolides després d’anys de lluites i de reivindicacions socials. El context en el que ens trobem és difícil. Bé que ho sabem i cal prendre decisions sense demora. Però amb la mateixa contundència cal exigir que el pes d’aquestes decisions sigui equitatiu i just mitjançant la imposició fiscal de caràcter general (treball, rendes, capital, grans fortunes…), i no pas a través de la prestació de serveis bàsics que com la sanitat i l’educació formen part del moll de l’ós de l’estat del benestar i són garants de cohesió social.

Publicat a Diari de Sabadell, el 12 d’abril de 2012