Sabem que una de les peculiaritats inherents a la condició humana és sens dubte la de queixar-nos davant qualsevol contratemps. Si plou ens queixem perquè plou. Si fa sol perquè potser en fa massa. Si neva ens queixem perquè neva. I si fa fred perquè potser en fa en excés… Tan és així que, en general i per extensió, ens queixem tan si fa com si no fa, atès que la qüestió és poder-nos queixar, fins i tot quan no en tenim massa motius per fer-ho. Només des d’aquesta peculiaritat tan arrelada en tots nosaltres, podem entendre com és que davant qualsevol proposta o decisió, la reacció immediata és de mostrar-nos-hi en contra. Clar que cas que no s’hagués adoptat cap decisió, el cert és que tampoc no trigaríem en assegurar que d’aquesta manera no podem continuar… Clar, també, que ens plauria d’allò més que quan hom pren una mesura o una decisió ho fes després d’avaluar-ne pros i contres i que no esperés a veure què passa per, si cal, rectificar-la o modular-la segons sigui el vent que bufi, sense que això no obstant s’acabi fent content ni als uns ni als altres.

Tota aquesta diatriba ve a tomb arran decisions adoptades pel govern de l’Estat que tan bon punt s’oficialitzen desencadenen un elevat nombre de crítiques i que pensant s’eviten mals majors, acaben per ser modulades o rectificades. Aquest ha estat el cas de la decisió que el Consell de Ministres va adoptar la setmana passada d’avançar cap a la reforma de l’actual sistema de pensions –per cert una assignatura pendent des de fa temps— amb la possible implantació d’un cert  retard en l’edat de jubilació laboral com a rerefons. No cal dir que aquesta no pot ser una mesura aïllada sinó que hauria de formar part d’un paquet més ampli de reformes encaminades a garantir la sostenibilitat de les prestacions socials. En aquest cas concret les prestacions de les persones que formen part del col•lectiu de jubilats. Un col•lectiu que augmentarà considerablement en els decurs de les properes dècades, sense que aquest creixement arribi a correspondre’s amb un creixement proporcional de llocs de treball i de persones laboralment actives que, al cap i a la fi, són les que sostenen gran part del nostre sistema de prestacions socials del qual disposem. Hauria estat lloable que quan el govern de l’Estat va anunciar la necessitat d’abordar la reforma del sistema de pensions, sabedor com era de l’impacte social que l’anunci podia generar, es dotés dels arguments, predicaments i suports suficients. En unes altres paraules: mesures d’aquesta mena no poden ser adoptades d’una manera precipitada i, com sembla, per evidenciar de cara a fora que s’està disposats a frenar el dèficit.

Ho hem escrit diverses vegades: governar significa prendre decisions i prendre-les de manera coherent amb un tot. Si no és així, l’únic que es fa, és transmetre una sensació de no saber massa que fer per fer front als problemes complexos amb els quals ens estem afrontant. Governar vol dir que s’ha de ser valent i adoptar les mesures que calgui, pensant més amb l’interès general que no pas amb la immediatesa electoral. Contràriament, mai no s’acabarà de generar la confiança i la complicitat necessària per superar els moments difícils pels quals transitem i que tants trasbalsament ens estan causant.

Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de febrer de 2010