Sabem que una de les peculiaritats inherents a la condició humana és sens dubte la de queixar-nos davant qualsevol contratemps. Si plou ens queixem perquè plou. Si fa sol perquè potser en fa massa. Si neva ens queixem perquè neva. I si fa fred perquè potser en fa en excés… Tan és així que, en general i per extensió, ens queixem tan si fa com si no fa, atès que la qüestió és poder-nos queixar, fins i tot quan no en tenim massa motius per fer-ho. Només des d’aquesta peculiaritat tan arrelada en tots nosaltres, podem entendre com és que davant qualsevol proposta o decisió, la reacció immediata és de mostrar-nos-hi en contra. Clar que cas que no s’hagués adoptat cap decisió, el cert és que tampoc no trigaríem en assegurar que d’aquesta manera no podem continuar… Clar, també, que ens plauria d’allò més que quan hom pren una mesura o una decisió ho fes després d’avaluar-ne pros i contres i que no esperés a veure què passa per, si cal, rectificar-la o modular-la segons sigui el vent que bufi, sense que això no obstant s’acabi fent content ni als uns ni als altres.
Tota aquesta diatriba ve a tomb arran decisions adoptades pel govern de l’Estat que tan bon punt s’oficialitzen desencadenen un elevat nombre de crítiques i que pensant s’eviten mals majors, acaben per ser modulades o rectificades. Aquest ha estat el cas de la decisió que el Consell de Ministres va adoptar la setmana passada d’avançar cap a la reforma de l’actual sistema de pensions –per cert una assignatura pendent des de fa temps— amb la possible implantació d’un cert retard en l’edat de jubilació laboral com a rerefons. No cal dir que aquesta no pot ser una mesura aïllada sinó que hauria de formar part d’un paquet més ampli de reformes encaminades a garantir la sostenibilitat de les prestacions socials. En aquest cas concret les prestacions de les persones que formen part del col•lectiu de jubilats. Un col•lectiu que augmentarà considerablement en els decurs de les properes dècades, sense que aquest creixement arribi a correspondre’s amb un creixement proporcional de llocs de treball i de persones laboralment actives que, al cap i a la fi, són les que sostenen gran part del nostre sistema de prestacions socials del qual disposem. Hauria estat lloable que quan el govern de l’Estat va anunciar la necessitat d’abordar la reforma del sistema de pensions, sabedor com era de l’impacte social que l’anunci podia generar, es dotés dels arguments, predicaments i suports suficients. En unes altres paraules: mesures d’aquesta mena no poden ser adoptades d’una manera precipitada i, com sembla, per evidenciar de cara a fora que s’està disposats a frenar el dèficit.
Ho hem escrit diverses vegades: governar significa prendre decisions i prendre-les de manera coherent amb un tot. Si no és així, l’únic que es fa, és transmetre una sensació de no saber massa que fer per fer front als problemes complexos amb els quals ens estem afrontant. Governar vol dir que s’ha de ser valent i adoptar les mesures que calgui, pensant més amb l’interès general que no pas amb la immediatesa electoral. Contràriament, mai no s’acabarà de generar la confiança i la complicitat necessària per superar els moments difícils pels quals transitem i que tants trasbalsament ens estan causant.
Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de febrer de 2010
Parlant de pensions, vaig publicar aquest enllaç al Facebook:
http://www.diariocritico.com/2010/Febrero/nacional/192819/sueldos-diputados-pensiones-trabajadores.html
No estaria de més que els polítics donessin una mica d’exemple. Quan un treballador desitja arribar a aquesta edat per jubilar-se (si més no jo que tinc al meu home jubilat i em reca anar a treballar cada dia quan voldria compartir els dies amb ell) que em facin treballar 10 mesos més, com comprendràs, no és que m’hagi omplert de felicitat. Aquí no parlo de que les propostes tinguin coherència o no (tens tota la raó en el teu escrit), ni que s’ha d’arribar a un ‘equilibri entre els ingressos i les despeses?, però quan llegeixes articles com aquest, un veu la realitat: ells i nosaltres.
Petons
Imma
Totalment d’acord Joan. El meu pare (e.p.d.) em va dir una vegada que “tant si fas com si no fas, criticat seràs”.
Hola Joan,
Trobo que tens molta raó em el que dius. Precisament, aquest matí, parlàvem sobre el nefast costum/vici dels polítics que estan a l’oposició de fer-la petar sempre contra les decisions, i el que diuen, els que tenen la responsabilitat de fer les coses, tinguin el color que tinguin aquests responsables. Quant seran coherents i pensaran amb un sentit de país sense avant posar els interessos de partit?
Una abraçada
Miquel
Joan,
Completament d’acord, amb tot el que dius. Hem perdut les ganes de fer les coses pel bé comú… a no ser que jo sigui el més maco. Així ens va!
Marià
Joan!
També, totalment d’acord. I amb això em reafirmo amb una opinió personal que tinc. És respecte als/les professionals del meu ram. Ens propossen canviar tot el calendari de vacances i ens estripem les vestidures, sense ni pensar-ho gaire, sense provar-ho, potser al final ens agradarà i tot, però ja diuen: “a les barricades”, s’ha de protestar!!! no sigui cas que ens titllin de conformistes. Aquesta opinió, naturalment ja m’ha costat més d’una discusió amb companys/es de feina.
Estem sotmesos a la cultura de la protesta, perquè ara tots és permés, la cultura del “sentit comú”, s’aplica molt poc… Quina llàstima. A reveure!
Isabel