La setmana passada vivíem un dia significat per la democràcia. Escòcia decidia el seu futur, i ho feia a través d’un referèndum acordat i pactat amb el Regne Unit. La mirada del món, però molt especialment la de l’Europa comunitària, la d’Espanya i la de Catalunya va estar centrada dijous passat en l’escrutini de les paperetes que havien de decidir si Escòcia se separava de la Gran Bretanya a la qual s’havia unit voluntàriament feia 300 anys, o bé continuava formant-ne part. La sentència de les urnes la coneixem sobradament. Les conseqüències polítiques d’aquesta sentència no han fet més que començar, i tindran efectes que desbordaran els límits territorials del Regne Unit. A hores d’ara ben pocs deuen ser els que dubten que del resultat del referèndum escocès no se’n derivaran canvis que han d’afectar al model d’organització territorial del Regne Unit. Les promeses que des de Londres es varen fer als escocesos abans i durant la campanya que va precedir la votació, i que segons l’opinió dels analistes van contribuir a decantar la victòria del no, foren moltes i d’un contingut i un abast profunds. Promeses que caldrà complir i que al concretar-les obriran les portes a una nova forma de relació entre els governs de Londres i d’Edimburg, però també entre la city i la resta de països que conformen el Regne Unit.

No s’ha dit, però la Unió Europea (UE) també s’ha de veure afectada per la consulta. No pas pels resultats mateixos, que també, sinó pel debat que des que la convocatòria del referèndum escocès pactat entre David Cameron i Alex Salmond ara fa dos anys, s’ha obert en d’altres regions europees, i molt especialment a Catalunya que exigim poder votar per decidir el futur que volem com a país. La UE s’ha mirat el procés escocès de gairell, com si no li anés massa en l’assumpte. En temps d’abús de metàfores, la UE ha fet com l’estruç que davant un problema prefereix amagar el cap sota terra. I sabem que no per no voler veure els problemes, aquests deixen d’existir, i que per resoldre’ls millor és plantar-los-hi cara. La UE després del procés escocès no podrà continuar emparant-se només en el discurs defensiu de que les qüestions territorials són internes dels Estats membres, i que a ells els correspon resoldre-les. A la UE li fan basarda possibles subdivisions estatals en els seus països membres. Però que això sigui així no hauria de ser excusa suficient per quedar-se sense fer res. En aquesta qüestió com en tantes moltes d’altres, la UE es troba en un atzucac que ha de resoldre. El desenllaç del referèndum escocès certament ha alleugerit momentàniament a la UE, però les ànsies de major democràcia i de més capacitat de decisió per part de la ciutadania Europa només ha fet que començar…

Mentre, a Catalunya, la vida continua girant entorn el 9N i el dret que ens assisteix a decidir el nostre futur, com si res més no hi hagués. Un dret que el govern de l’Estat continua negant-nos emparat en la ‘legalitat constitucional’. Sobradament sabem que quan hi ha voluntat política, els camins per resoldre contenciosos legals són diversos. Només cal diàleg i voluntat per recorre’ls. Però fa massa temps que entre Madrid i Barcelona, el diàleg és absent, i la voluntat necessària per resoldre els contenciosos que separen Catalunya d’Espanya brilla per la seva absència.

I quan les coses no prenen la direcció que voldríem simplement perquè se’ns nega un dret, deu ser moment d’emprendre un altre camí per saber què pensa i com pensa la ciutadania. La convocatòria d’unes eleccions anticipades en les que els partits i les forces polítiques explicitin quin és el model de país que políticament, però també econòmicament i socialment defensen, n’ha de ser el camí. Clar que unes eleccions com aquestes es regeixen  encara per la legislació espanyola. I això simplement perquè en 30 anys, els nostres representants polítics no han estat capaços de fer i aprovar la llei pròpia…