Una forta ventada sacsejava la setmana passada els pilars de la confiança pública ja massa tocats darrerament. La caiguda en picat de la borsa com a conseqüència d’indicadors interessats sobre l’estat de salut de la nostra economia arribats des de fora de les nostres fronteres, més les comparacions –sempre odioses— que aquestes mateixes fonts feien al comparar la nostra economia amb de països dels quals ens volem desmarcar, més l’actitud galopant de “com més malament millor” que irresponsablement està alimentant el Partit Popular, van ser una part dels factors desencadenants del vendaval de desconfiances amb el qual ara ens havíem d’enfrontar i que res de bo no feia presagiar. D’aquesta manera, el vaixell de l’economia espanyola i de l’estabilitat social s’endinsava definitivament en una zona d’alt risc. S’imposava actuar amb fermesa per donar un cop de timó i, com a mínim, redreçar el rumb de la nau. Un rumb que mai no s’hauria d’haver perdut.

Sabem perfectament que les coses són com són i no pas com nosaltres voldríem que fossin. I que ens cal fer front a les adversitats abans que aquestes adversitats puguin acabar amb nosaltres. Diuen els castellans que “no hay mal que por bien no venga”. I possiblement fos per això que quan dijous anàvem a dormir desencaixats davant l’allau de tants mals presagis i perspectives que ens arribaven d’arreu, no sabíem massa per on l’endemà sortiria el sol. Més davant l’actitud tèbia i dubitativa de l’executiu a l’hora de prendre les regnes per  retornar la confiança perduda a la ciutadania. Més quan des de les files del seu propi partit començaven a aixecar-se veus crítiques vers l’executiu. I encara més quan, una i mil vegades, el martell insistent de Rajoy i dels seus altaveus, contribuïa a remoure més les aigües contra el govern en una actitud irresponsable que avantposa els interessos partidistes i electorals per damunt de la superació dels mals econòmics que ens afecten no exclusivament a nosaltres.

Davant aquest panorama tan poc engrescador, el divendres començaren a entreveure’s algunes reaccions amb uns primers símptomes de què els agents socials (patronal i sindicats) entenien la “magnitud de la tragèdia” que ens envoltava. I és que aquest país no pot suportar per més temps una xifra de persones a l’atur com la que estem patint. Una xifra que sense que es doni la condició necessària –encara que no suficient— de la concertació laboral, no disminuirà ni tampoc la sortida de la crisi serà possible. La malaltia per la qual estem travessant no vol soroll, però reclama, això sí, el diàleg i la concertació àmplia per a fer-li front. I el primer remei a administrar te a veure amb les mesures a prendre per recuperar la confiança de la ciutadania en els seus representants i en les seves institucions. Conscients d’això, patronal i sindicats ratificaven dimarts la seva voluntat d’obrir les portes al diàleg social després d’establir les bases de negociació col·lectiva desl propers anys. Mentre això es cuinava, Convergència i Unió proclamava la seva voluntat de promoure un Pacte d’Estat en matèria econòmica que, d’una banda, evités més turbulències polítiques provocades irresponsablement i, de l’altra, donés estabilitat al govern. De manera semblant es manifestava ERC, convençuts que l’actitud del PP en la seva estratègia de desprestigiar el govern a costa de què fos, no feia més que incrementar el clima de la desconfiança, tant interna com externa existent.

Es posava fi a una setmana horrible a la que segueix l’actual en què la percepció ciutadana està donant un tomb a positiu al percebre que s’ha començat a remar en la direcció correcta. Que no sigui flor d’una setmana!

Publicat a Diari de Sabadell, l’11 de febrer de 2010