La notícia saltà a tots els teletips: Quatre ciclistes havien trobat la mort en les carreteres espanyoles durant el cap de setmana d’ara fa vuit dies. Dos dels ciclistes eren veïns de Santa Perpètua de Mogoda. La notícia impactà tant als perpetuencs com al col.lectiu de dones i d’homes que setmanalment surten per carreteres i camins amb l’únic afany de satisfer una noble afecció i d’exercitar-se en la sana pràctica –diuen– de l’esport. Però no n’hi havia prou… Una altra mort d’accident havia de causar també consternació. En aquesta ocasió entre els joves d’un institut d’ensenyament secundari i entre els veïns de Sant Quirze del Vallès. L’oci del cap de setmana s’havia cobrat, en aquesta ocasió, un alt i excessiu tribut en la nostra comarca.

Es l’obsessiu degoteig de cada set dies. Perquè cada cap de setmana assistim –impotents, impertèrrits però aparentment impassibles– a la pèrdua de vides joves arran accidents de trànsit. Escoltar-ne el “parte” és una de les rutines dels caps de setmana. De les macabres rutines que només prenen cos i dimensió quan les divisem a prop i les sentim a tocar. Llavors –malauradament només llavors– descobrim l’abast de la tragèdia. D’una tragèdia que avui toca a uns però que ahir traumatitzà a uns altres i que la setmana que vé tallarà de cop les il.lusions i les esperances de qui sap qui.

No n’hi ha prou amb anuncis truculents a la televisió. Tampoc amb messurats consells abans de sortir de casa. I en canvi potser n’hi hauria prou si prenguéssim consciència dels tràgics costos de la insensatesa en què massa sovint vivim, la qual, ens porta a voltes morts inútils i sempre carents de sentit.

Publicat a El 9 Nou, el 27 de maig de 1996