D’aquí ben poc complirà un any de la celebració de les eleccions generals que donaren pas, no sense dificultats en l’establiment de pactes, al govern de l’Estat per part del PP. Tal com es desenvo­lupaven les coses fins a finals d’any, semblava que l’ambient polític deixaria les polsoses dreceres per les quals havia transi­tat en l’anterior legislatura i s’endinsaria pels senders de la raó, de l’entesa i de la col×laboració entre partits, en especial entre els majoritaris. En els primers mesos de govern del PP la moderació i la sensatesa semblà que seria la tònica general que aplicarien els populars en el seu tracte envers el principal partit de l’oposició, el qual, per la seva banda, no semblava pas interessat en entrar a matar i a pagar amb la mateixa moneda el tracte que havia rebut del PP mentre el PSOE estava en el govern. Els socialistes, a més, afegiren a l’obligada cortesia política dels primers cent dies de govern, la de la crítica ponderada a les accions i a les mesures adoptades pels populars.

Però de la mateixa manera que no hi ha mal que cent anys no duri, a casa nostra tampoc no hi ha, pel que sembla, treva que es perllongui més enllà de cent setmanes i, de nou, la crispació política ha fet acte de presència en l’escenari del gran teatre de la política estatal. S’han acabat els mesos de placidesa en què les aigües de la política discorrien tranquil·les pels meandres de la vida diària. La sorpresa ha estat que el causant del retorn a temps pretèrits és el partit que es troba en el govern que, de cop i volta, s’ha deixat anar la cabellera i ha començat a criticar els seus antecessors, culpabilitzant-los d’una molt negativa herència. De fet, si hem de ser sincers, aquesta tècnica fou usada pels socialistes contra la UCD a despit que sense la virulència utilitzada ara pels populars.

Costa molt d’entendre l’interès del PP en deixar a banda les normes de la més elemental cortesia política que havia mantingut per a embardissar-se en una estratègia que, encertadament, algú ha definit com “d’oposició de l’oposició”. Costa de comprendre l’aplicació d’aquesta estratègia més quan els indicadors econòmics estan sent favorables al govern i en l’horitzó res no hi havia que fes témer una ofensiva socialista. D’entre altres raons perquè ells, els socialistes, són presoners encara dels seus vells errors en l’espera que els tribunals de justícia en dilucidin, si s’es­cau, responsabilitats.

Amb el retorn de la crispació a la vida política espanyola una cosa és segura: ningú no hi guanya res. No fa pas massa, en una de les enquestes que periòdicament es fan per a copsar l’estat d’opinió, els ciutadans situaven els tribunals de justícia, els partits polítics i els polítics mateixos en els darrers llocs en la valoració de la confiança que els mereixien les institucions. La democràcia precisa de la fortalesa de les institucions i dels partits polítics per al seu constant progrés i desenvolupament. Des d’aquest punt de vista bo és que els partits que ostenten la més àmplia representació dels ciutadans, dialoguin i busquin -conjuntament- sortides als problemes als quals es veu sotmès el país, evitant la crispació.

El greu del cas és, però, que si en l’anterior legislatura la crispació afectava, bàsicament, les relacions entre el partit de govern i el primer de l’oposició, ara el clima s’ha estès també als mitjans de comunicació o, millor encara, als grups periodís­tics, per qüestions que també reclamaven l’esforç entre les parts i no pas l’enfrontament: la plataforma digital única. Com sempre, els ciutadans, no ens queda més remei que assistir, astorats, a un lamentable espectacle que la majoria no entén. S’imposa, doncs, que els partits polítics i la societat en general es mobilitzi en contra d’aquesta forma de fer si no ens volem veure abocats a què el clima de crispació s’instal·li de forma permanent en la socie­tat. I això seria el pitjor que ens podria passar als ciutadans, a la democràcia i a les institucions.

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de gener de 1977