Avui és Dijous Gras. Es el dia en el qual, tradicionalment i amb un bon àpat col.lectiu, s’obria el Carnaval. Els ous i les truites de tota mena, la botifarra, els llardons i la carn de porc constituïen la menja base de la diada i de la celebració. Era normal, fa uns anys, que la tarda del Dijous Gras s’aprofités per tal que fàbriques i tallers fessin una pausa en l’activitat diària i els que hi treballaven es prenguessin un cert temps per endrapar un bon i complet berenar. A banda de la companyonia i de la xerinola, el berenar del Dijous Gras anava d’allò més bé per a posar-se en forma, abans no arribés el Dimecres de Cendra que, de bat a bat, obria les portes a la transcendent Quaresma. Si el temps atmosfèric no ho impedia, fins i tot hi havia escoles que programaven una petita excursió a una de les fonts dels rodals de Sabadell a menjar-se l’entrepà de truita.

Durant el franquisme però, les celebracions del Carnaval i del seu rei, sa majestat el Carnestoltes, foren bandejades en el calendari nacional-catòlic de l’època, com també ho foren d’altres costums i tradicions que no anaven amb la pretesa moral de l’època. Les autoritats franquistes deixaren només que el Carnaval, en versió “light”, se celebrés en uns ben determinats indrets. I no fou fins els anys de la transició democràtica que ciutats i pobles recupera­ren les celebracions del Carnaval reprenent així la tradició. Durant el franquisme, doncs, en temps de Carnaval només la Diada del Dijous Gras formava part del calendari popular i gaudia de gran predicament tant entre la quitxalla com entre els més grans.

La tradició del Carnaval cal cercar-la en diversos elements procedents d’antics rituals i de velles cerimònies màgiques que componien la litúrgia de religions ancestrals. Antigament, entorn de la figura de sa majestat el rei Carnestoltes, s’hi formaven dos tipus de comparses. Les dels bons, els components de les quals anaven ben vestits i donaven lluïment a la festa i les dels dolents, els membres de les quals a més d’anar mal vestits i esparracats, baladrejaven d’allò més i faltaven, sense compassió, a tothom. La lluita entre les comparses dels bons i les dels dolents simulava, al cap i a la fi, l’etern combat entre les forces del bé i les del mal. Combat que, com està manat, guanyaven les forces del bé. Com a càstig, el rei Carnestoltes era cremat, mort i enterrat. Acabava així el regnat del caos i l’hegemonia de la permissibilitat que tot havia aconseguit trasbalsar-ho uns pocs dies. El temps –sempre el temps– anà transformant la tradició. Així, avui, les comparses que acompanyen el rei Carnestoltes ja res no tenen a veure ni amb les forces del bé ni amb les del mal. Més aviat solament tenen a veure amb les forces de la disbauxa i del tant-se-me’n-fotisme. La mort del Carnestoltes, la vigília del Dimecres de Cendra, simbolitza, com abans, el retorn a la “normali­tat” i la fi d’uns dies en els quals, qui més qui menys, se sent encomanat a deixar-se portar per la gresca col.lectiva.

Els que decideixen de prendre part en les activitats programades durant el Carnaval, es revesteixen i es disfressen d’allò que més els plau i encarnen els papers més dissemblants. Les disfresses són personals o col.lectives. Tant se val. En qualsevol cas hi ha qui no s’està d’assegurar que, en el fons, el personatge amb el qual hom es transforma durant el Carnaval, per més esperpèntic o estrafolari que pugui semblar, és reflex de la personalitat que, atrapada i presonera durant la resta de l’any, cadascú porta a dins. Es com si, contràriament al que es fa amb una disfressa, durant el Carnaval ens traguéssim la màscara de cada dia i ens mostréssim tal com som. Com si busquéssim alliberar-nos dels nostres dimonis interiors.

Potser per tot això no hauria d’estranyar-nos massa que arrel la disbauxa en la qual sembla que ens trobem instal.lats en els darrers temps, arribi un moment en el qual hom tingui la sensació que tot l’any és Carnaval. Cal mirar sinó al nostre entorn. Sens dubte ens adonarem dels molts Carnestoltes que propugnen la rauxa i el desordre. I no cal assenyalar a ningú amb el dit…

Publicat a Diari de Sabadell, es 23 de febrer de 1995