Si es tractés de trobar algun però, o potser dèficit, en el funcionament de la democràcia a nivell local, la palma se l’emportaria la participació ciutadana. Perquè ella és, sense cap mena de dubte, la ventafocs de no pocs ajuntaments i el mal son de no menys alcaldes. I és que quan la democràcia ha assolit i superat amb nota la seva majoria d’edat i ha demostrat gaudir d’una bona salut, la participació dels ciutadans en la gestió de la cosa pública no ha acabat de trobar encara un camí planer i ben traçat i definit.

Ningú no pot discutir, això no obstant, que la tasca portada a terme pels ajuntaments democràtics, des de l’any 1979 fins avui, hagi estat sobresortint. D’alta qualitat. Els fets canten més que no pas les paraules. I és que les nostres ciutats i pobles res no tenen a veure amb les d’ara fa setze anys, quan els ciutadans compareixíem, il.lusionadament, davant les urnes i procedíem a l’elecció dels que haurien d’ésser els primers ajuntaments democràtics després del franquisme. S’encetava llavors una etapa en la conquesta de la qual s’havia lluitat molt. En especial des de les Associacions de Veïns, autèntiques catalitzadores del sentiment popular i profund dels ciutadans.

Però amb la democràcia no es posava punt i final a la tasca de les Associacions de Veïns. Molt al contrari. Pel seu caràcter de moviment popular, les associacions de veïns eren cridades a continuar desenvolupant un paper fonamental en la democràcia local malgrat que avui, passats els anys, la participació dels ciutadans en la cosa pública sigui encara una mena de quimera. Es així com les associacions de veïns continuen essent uns dels escassos canals unitaris mitjançant els quals els ciutadans poden fer sentir la seva veu. Segurament que també per això elles són ara l’obscur objecte del desig de polítics i d’institucions que no s’amaguen de mimar-les i tenir-ne cura per allò dels possibles rèdits electorals que poden deixar.

L’Enriqueta Villalba és la presidenta de la Federació d’Associacions de Veïns de Sabadell. La “chef” del moviment popular sabadellenc per excel·lència. Ella confessa que sent gran debilitat per la cuina. Que li agrada moure’s entre fogons. I no se’n amaga. Només cal veure-la per adonar-se que, en efecte, a ella li plau la “cuina” diària. Que sent entusiasme per a condimentar i coure, a foc lent i continuat, la vianda de la defensa dels interessos de la col·lectivitat. Perquè l’Enriqueta, argumentativa i convincent, sap que la participació dels ciutadans en la cosa pública no és els postres de la democràcia sinó plat fort i essencial del menú. Ella és també “gourmet”. Sap gaudir dels plats que altres li preparen. Com la paella que assegura fa, millor que ningú, el seu home. I no pararà fins que la participació dels ciutadans deixi de ser un plat mal condimentat com ho està essent fins ara.

Asseguren, els que més coneixen a l’Enriqueta, que ella és una dona plena de contrastos. Moderna i clàssica. Feminista i casolana. Contrastos que ella cuina i digereix força bé. Conversadora. Dialèctica. Convincent. Argumentativa. Apassionada. Apassionant. Líder. Que ningú no es pensi però que, pel seu càrrec públic, l’Enriqueta prefereix tancar-se en si mateixa. Contràriament. Es divertida i sap gaudir dels moments de descans i d’oci dels quals disposa. A despit que no se li coneixen grans afeccions no ens estranyaria gens ni mica que, per allò que dèiem dels contrastos, hagués estat –i fos encara– una “fan” dels sempre actuals i, alhora clàssics, Beatles i Rolling Stones.

De la sèrie “Llums i ombres” (Num. 23) publicat a El 9 Nou, el 20 de febrer de 1995