L’any 1894, en plena Tercera República francesa, l’estat major del país veí descobria una carta anònima en la que es prometia traspàs d’informació militar secreta als alemanys. Alfred Dreyfus, oficial jueu de l’exèrcit francès, va ser acusat falsament de ser-ne l’autor, i de traïció. Va ser condemnat. Naixia l’affaire Dreyfus, un assumpte que amagava l’antisemitisme que dominava el pensament de determinats sectors de la societat francesa que en el cas veieren una oportunitat per desencadenar una campanya contra els jueus. La tossuderia del germà de Dreyfus per saber la veritat, va portar-lo a descobrir que un tinent coronel –Picquart— havia tingut coneixement de l’existència d’una altra carta, escrita el maig de 1896, amb la mateixa cal•ligrafia que la que havia estat atribuïda al seu germà. L’autor d’aquesta missiva era un oficial hongarès –Esterházy–, que va ser jutjat i absolt el gener de 1898. Davant les evidències del cas, l’escriptor Émile Zola va publicar a L’Aurore, una carta oberta al president de la república –el famós J’Accuse…!— en defensa de Dreyfus, tot reclamant la revisió del procés. Per aquesta carta, Zola va ser processat.

A partir d’aquests fets, l’acarament entre dretes i esquerres a França pel cas va ser una constant fins que la revisió del procés va resultar inevitable pel fet que un tinent coronel francès –Henry— es va suïcidar després de confessar que ell havia estat l’autor de la falsificació de proves contra Dreyfus. El setembre de 1899 s’obria un nou procés que rebaixaria la condemna, però que no reconeixeria en cap cas la innocència de Dreyfus. Amb el triomf electoral dels radicals-socialistes el 1906, l’affaire començà a tocar a la seva fi. Dreyfus era rehabilitat i Esterházy condemnat. Dreyfus va retornar a l’Exèrcit amb tots els honors i es va retirar amb el grau de comandant en acabar la Primera Guerra Mundial. La darrera pàgina del cas es va escriure el 1930, quan l’agregat militar a l’ambaixada alemanya de París entre els anys 1894-97, el coronel Schwartzkoppen, ratificava que l’autor de la carta que serví de base per acusar a Dreyfus havia estat l’oficial hongarès Esterházy.

Res més lluny de la meva intenció de barrejar les coses ni d’establir cap mena de relació i/o comparació entre el cas Dreyfus, i allò que s’està esdevenint a Espanya amb el jutge Garzón. Un jutge –ex-jutge per a ser més precisos– que segons els sondejos demoscòpics, més d’un 60% d’enquestats consideren està sotmès a una persecució judicial. La coincidència de tres judicis per tres causes diferents i amb càrrecs diversos contra Garzón, dóna peu a moltes especulacions, tant aquí com més enllà de les nostres fronteres. Al marge en qualsevol cas de les consideracions i de les percepcions que cadascú pugui tenir en relació a la feina i al protagonisme adquirit per Baltasar Garzón, caldrà convenir que sense entraren les raons estrictament jurídiques que es contenen en les dues primeres sentències que s’han conegut corresponents als casos Gürtel i cursos a Nova York –condemnatòria la primera, i absolutòria per prescripció la segona–, hom tingui la impressió d’un acarnissament judicial contra Garzón, amb el propòsit de desprestigiar l’ex-jutge. No hi ha res més pervers, per exemple, que voler acabar amb el prestigi d’una persona en el mateix acte en què se l’absolt.

Cal esperar, però, que les conseqüències dels casos Garzón no obrin cap porta a la possibilitat que els protagonistes de la trama Gürtel puguin ser absolts o que la llosa de silenci que encara hi ha sobre el franquisme continuï essent inamovible pels descendents dels represaliats durant la dictadura.

Publicat a Diari de Sabadell, el 23 de febrer de 2012