Sovint s’ha dit i escrit que, en política, els gestos són altament il•lustratius i fins i tot necessaris. Com també ho són en la resta d’ordres de la vida si és que volem anar de “bon rotllo” i trobar complicitats més que no pas enemistats. Diumenge a la tarda, al Parc Catalunya, es feia un gest, un acte senzill en la seva forma, però transcendent i significatiu en el seu fons. Per primera vegada era hissada la senyera que a partir de diumenge passat i de manera permanentment, onejarà i presidirà l’espai verd més gran de la ciutat. Qui sap si per casualitat, qui sap si d’una forma predeterminada, el nostre Parc Catalunya és una mena de síntesi –de metàfora– d’allò que avui és Sabadell. M’explicaré. El Parc Catalunya és un fet gràcies, d’una banda, a la iniciativa i a la pressió popular que en el seu moment no va estalviar esforços ni protestes per fer possible que la ciutat disposés d’un parc situat en una zona estratègica i privilegiada. De l’altra a la ferma decisió del primer ajuntament democràtic elegit després de la dictadura, que va saber escoltar la ciutadania i fer possible recuperar una zona que encara no havia estat urbanitzada. L’especulació de l’època anhelava construir habitatges allà on avui hi ha el Parc Catalunya. Des del primer ajuntament democràtic es treballà per aconseguir que les 43 hectàrees lliures d’edificacions passessin a ser patrimoni de la ciutat i acollir el parc central de la ciutat. De mica en mica es feia viable el somni d’un parc que avui és nexe d’unió de barris, punt de trobada de persones, indret de celebració de costums i tradicions.

Consolidat el Parc, l’ajuntament va tenir un altre encert: el de batejar els vials i places interiors amb noms de ciutats amb les quals Sabadell manté una estreta relació, sigui per ser lloc de procedència de molts dels actuals sabadellencs, sigui pels llaços d’amistat i de solidaritat que uneixen Sabadell amb les ciutats referenciades. Dia rere dia, el Parc Catalunya s’ha anat mostrant com un equipament que ha arrelat plenament en la societat sabadellenca. D’aquesta manera l’equipament verd acull nombroses manifestacions al llarg de l’any: des d’actes de la Festa Major, fins a trobades de col•lectivitats, passant per manifestacions culturals i esportives de diversa mena. En tota aquesta amalgama d’actes i activitats que tenen el Parc Catalunya com a escenari, hom pot reconèixer el què avui és Sabadell: és a dir la suma d’esforços de persones, d’entitats i d’institucions disposades a fer créixer la ciutat; per fer-la progressar; persones i institucions que –nascudes aquí o no– estimem la ciutat i que, no per això, renunciem a cap de les nostres arrels perquè, com cantava el poeta, “qui perd els orígens per la identitat”.

És en aquest context que l’acte de diumenge passat d’hissar la senyera que onejarà per sempre més al Parc, pren tota la seva dimensió, significat i transcendència. Tot plegat perquè aquesta senyera, símbol per excel•lència de Catalunya, és la que a partir d’ara presidirà –presideix ja– el Parc Catalunya, els seus vials, les seves places, els seus monuments i memorials, els seus equipaments i, en definitiva, totes i cadascuna de les activitats que allà s’hi celebren. La senyera del Parc Catalunya és, doncs, metàfora de la unió que existeix entre les persones que hem fet de Sabadell el nostre lloc de residència, que estem disposats a continuar treballant per construir la ciutat i amb ella el país que volem. Un país que com la ciutat mateixa, és resultat dels esforços i de les il•lusions de tothom: dels hem nascut aquí i dels que un dia vingueren des de fora disposats a fer de la nostra ciutat i del nostre país la seva terra d’acolliment i de pertinença.

Publicat a Diari de Sabadell, el 14 de setembre de 2006