Pels sabadellencs i per les sabadellenques la Festa Major és l’avantsala d’una altra festa cabdal: la Diada Nacional de Catalunya. Enguany, la Festa Major s’ha mostrat més participativa i participada que mai. I això malgrat els moments de pluja, i les dificultats imposades per les quasi eternes obres que afecten el centre de la ciutat, i que han de finalitzar abans d’acabar l’any. Fem vots perquè sigui així, i perquè no afectin a la campanya nadalenca d’uns establiments que se senten justament penalitzats, que a la tornada de vacances van decidir-se a fer públic el seu cansament pel què consideren una manca d’agilitat per acabar-les. Haurem d’esperar, però, que les obres finalitzin, que les tanques, màquines i obrers abandonin l’espai més cèntric de Sabadell definit per  l’eix Plaça de l’Àngel, Passeig de Manresa, actual Passeig de la Plaça Major (que esperem ben aviat es quedi només com a Plaça Major), Racó del Campanar, i places del Dr. Robert i de Sant Roc, per saber més quant a la bondat del projecte finalment executat. I no només això, sinó que caldrà veure i viure com, d’una banda, el centre recupera el pols de la normalitat com a punt de trobada ciutadana que és; i de l’altra, com ens adaptem als ‘nous’ espais ciutadans, i es combina una convivència gens fàcil entre persones i vehicles de transport públic, de serveis ciutadans, i de càrrega i descàrrega en una zona en què les persones seran preferents.

Mentre les obres no acaben, la Diada Nacional de Catalunya que avui celebrem, i el 9 de novembre, marquen dues dates singulars en el calendari del país. De la Diada poques coses a afegir que no s’hagin dit i escrit. Si l’11 de setembre ha estat sempre una data de reivindicació nacional, des de fa tres anys és punt àlgid on coincideixen clam i reclam conseqüència de diversos factors, però especialment de la insensibilitat que els governs espanyols han mostrat reiteradament envers allò que des de Catalunya s’ha vingut reclamant des de la recuperació de la democràcia: el respecte i la consideració deguts al nostre fet diferencial com a col·lectivitat i com a país.

No és agosarat assegurar que qui més ha contribuït al creixement del sentiment d’identitat nacional a Catalunya ha estat el PP que, tant des de l’oposició com des del govern de l’Estat, ha preferit alimentar la catalanofòbia abans que haver de recórrer camins de trobada entre Catalunya i Espanya. I quan els populars s’han adonat que aquesta seva actitud  augmentava rèdits electorals, no han dubtat en promoure campanyes contra Catalunya, com la que van muntar arran l’aprovació de l’Estatut de 2006, i que de fet va significar l’inici d’una escalada d’actuacions contràries als nostres interessos, amb un PSOE incapaç de presentar alternatives a les polítiques territorials i recentralitzadores encapçalades pels populars des de l’oposició primer, i des de l’actual govern Rajoy després, i amb uns ministres –com Montoro, García-Margallo o Wert— disposats a afegir llenya al foc sempre que ha calgut. Des de Madrid no veuen que cada vegada que aquests ministres obren la boca, o que el govern pren determinades decisions, la nòmina d’independentistes augmenta. El PSOE per la seva banda, només ha començat a moure fitxa quan s’ha adonat que malgrat els avisos que els havien fet els presidents estats Pasqual Maragall i José Montilla, el desafecte de Catalunya envers Espanya no era resultat de cap eufòria nacionalista sinó del sentiment àmpliament compartit contrari a aquesta Espanya uniforme i uniformitzadora que no creu en el caràcter plurinacional de l’Estat que en la Constitució s’estableix. El resultat és que la ciutadania a Catalunya empeny amb força per canviar i pojectar-se cap un futur nou, mentre des de la política es continua mostrant incapacitat a l’hora de trobar solucions a aquest estat de coses. Així, el xoc de trens abans que el 9N no arribi, està més que servit…

Publicat a Diari de Sabadell, la Diada Nacional de Catalunya de 2014