Segons que llegeixo a El 9 Punt, els equips de govern de Terrassa i de Sabadell hauran assolit al final d’aquest mandat, els objectius que es marcaven en els seus respectius programes de govern d’ara fa quatre anys. A Terrassa ho han fet amb un govern monocolor sota les sigles del PSC. A Sabadell amb un govern multicolor, amb el PSC com a pal de paller. En temps de promeses fàcils, de desencontres sovintejats i de crítiques partidistes, val la pena valorar positivament que Sabadell i Terrassa treguin bona nota pel que fa a l’assoliment de promeses electorals. Si més no perquè el procés per recuperar la confiança de la ciutadania envers els polítics i la política, passa obligadament -encara que aquesta no sigui una condició suficient- pel compliment de les promeses electorals que es fan.

Avui, quan ens trobem abocats ja a la recta final que ens portarà fins les eleccions del dia 25, es constata -com a un nou compromís electoral compartit- la voluntat dels partits amb més pes a Sabadell i a Terrassa, d’apostar per la desaparició d’una evident falsa capitalitat compartida en favor de dues capitalitats de dues noves subcomarques vallesanes. Tothom té dret a defensar el què cregui més just i convenient per als seus interessos i per a les seves parròquies. Però no oblidem que ens trobem fortament condicionats per la dinàmica d’una Barcelona potent que desborda els límits geogràfics que mar, rius i muntanya li imposen. I quan això és així, que Sabadell i Terrassa vagin cadascuna al seu “rotllo” acabarà comportant més desavantatges que no pas avantatges.

Els fets són com són i no pas com voldríem que fossin. A vista d’ocell, Barcelona i la seva conurbació se’ns presenta com un continu urbà, amb el massís de Collserola (continuació natural de la Serra de Marina i del Garraf de les que en queda separada pel Besòs i pel Llobregat, respectivament) que actua com una taca verda presonera d’urbanitzacions i de construccions. I si el dia a dia s’entesta en posar en evidència que cada vegada es fa més urgent reforçar i ampliar les comunicacions existents entre els quatre punts cardinals d’aquesta connurbació, tenim la prova de què s’està bastint una macrociutat que a no tardar s’estendrà al llarg i ample de la que en temps de la II República, havia estat la Regió I.

Davant aquesta realitat, l’estratègia que hauria de seguir-se des del Vallès, no hauria de ser la de dividir sinó, més aviat, la de sumar mitjançant l’establiment d’“aliances estratègiques” entre les poblacions i les ciutats que més poden patir els efectes del desbordament de la Gran Barcelona que ja defensava l’alcalde Porcioles quan es mostrava partidari de la urgent necessitat de foradar el Tibidabo per permetre accedir al Vallès Occidental en pocs minuts. L’actual túnel de Vallvidrera és el primer forat que Porcioles exigia.

És predicar en el desert. Però quan en comptes de sumar es prefereix restar, els resultats que s’obtindran difícilment acabaran agradant a ningú. Per contra, la suma és una operació matemàtica més beneficiosa. Des de Terrassa, però tampoc des de Sabadell, s’està per l’establiment d’estratègies conjuntes que, salvant les especificitats, les característiques i les voluntats de cadascuna d’elles, posicionin a ambdues ciutats en condicions per negociar amb Barcelona. No ens enganyem: el pes determinant que el Cap i Casal ostenta sobre el territori -el d’aquí, el d’allà i el de més enllà-, farà que s’acabin imposant els seus criteris, repartint joc en funció dels seus interessos.

Publicat a El 9 Punt, el 15 de maig de 2003