La setmana passada fou una d’aquelles destinada a passar ràpidament a l’oblit si no fos perquè són precisament setmanes com aquella les que ens recorden en quina mena de món vivim i quins són els perills amb els quals ens enfrontem. Són setmanes, al cap i a la fi, que ens mouen a la reflexió sobre la importància d’algunes coses –poques– i la buidor i la insignificància d’altres –les més–. Però com passa amb qualsevol malalt convalescent d’una greu malaltia o d’un accident, són moltes les bones intencions destinades a redreçar la vida personal que, una vegada passat el perill, ja només queden per al record.

El Japó, els Estats Units i el nostre país es veieren, ara fa set dies, sotraguejats per sengles atemptats terroristes de diferent calibre, quant a les seves conseqüències immediates, però d’abast semblant quant als objectius darrers. En els tres casos, les accions terroristes no pretenien res més que fomentar la desestabi­lització i la confusió i, allò que encara és pitjor, el retorn de la revenja i la posterior escalada sens fi de la violència que sempre té un inici però també té un difícil i traumàtic final.

Darrera cadascun dels actes terroristes que centraren l’atenció de l’opinió pública en la penúltima setmana d’aquest mes d’abril que estem a punt de cloure, s’hi troba una mateixa mena de fanàtics, convençuts i obcecats per la seva pretesa veritat la qual els condueix, paradoxalment, al menyspreu –violent i tràgic– de la veritat dels altres. La veritat dels ciutadans que no acceptem més armes que les de les idees i les de les paraules i que volem viure en pau, en llibertat però alhora lluny, ben lluny, del llenguatge de la violència i de les armes en la batalla l’objectiu final de la qual és la imposició del terror i del silenciament de les paraules. I les paraules, malgrat les armes, mai no es poden silenciar. Els terroristes, obsesionats com estan i fanàtics com són, no es poden adonar que el seu joc de l’assassinat els desautoritza i el deixa fora de qualsevol combat per a la defensa d’uns pretesos ideals en els quals, si fossin una mica intel·ligents, sabrien que no poden creure.

Potser per això o, millor encara, segur que per això i per mil raons més, ens cal el crit unànim de la societat dient prou i manifestant el rebuig més enèrgic a la violència terrorista dels il.luminats, de les sectes i de les bandes armades com ETA. Potser per això som molts els ciutadans que, després de l’acció terrorista d’ETA de fa una setmana a Madrid, hem trobat a faltar la con­tundència d’una veu única –potser en forma de manifest i de proclama a la ciutadania– de tots els partits polítics democràtics condemnant les pràctiques habituals d’ETA. Potser per això som molts els ciutadans que ens costa d’entendre –més els que vivim en ciutats que, com la nostra, han patit l’acció dels terroristes– com encara no sembli arribat el moment de denunciar i deixar al descobert totes les “X” que s’amaguen darrera la banda terrorista ETA. Les “X” que tenen noms i cognoms sobradament coneguts. Potser per això som molts els ciutadans que no acabem d’entendre com encara és possible que mentre a la presó s’hi troben persones acusades d’haver estat vinculades al terrorisme dels GAL (culpabi­litat que caldrà demostrar-se davant els tribunals de justícia), el carrer és ple de persones que lideren organitzacions que –una vegada sí i l’altra també– no solament fan costat a les accions terroristes d’ETA sinó que les justifiquen mentre criden a la mobilització violenta sense el més mínim dels pudors.

Es l’hora de pronunciar-nos, una vegada més, en contra del terrorisme. Es l’hora en la qual caldria que els partits polítics recuperessin el consens parlamentari que féu possible la signatura i el manteniment del Pacte Antiterrorista d’Ajuria Enea fins a mitjans de l’any passat en què sorgiren les discrepàncies inicials del PP i, més tard, del PNB. Es l’hora, abans no sigui massa tard, de recuperar la confiança dels ciutadans envers els polítics en general i els governants democràticament elegits en particular. Es l’hora d’acceptar, com a única i autoritzada veu, la de les urnes a través de les quals parlen i es pronuncien els ciutadans. Es l’hora d’evitar que alguns puguin animar els baixos instints d’altres mitjançant una retòrica carregada de resonàncies bèl.li­ques i de sentiments pretesament melangiosos.

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 d’abril de 1995