Sort n’hi ha que, de tant en tant, es donin fets que ajuden a què un se senti reconciliat amb el món. Sort n’hi ha que, en moments de desconcert i de perplexitat sostinguda i continuada, hi hagi qui no dubti ni un instant a l’hora de fer proclama d’una integritat ètica fora de qualsevol dubte. Sort n’hi ha que, en menys ocasions de les que potser voldríem, els mitjans de comunicació encara tenen cura de destacar comportaments de persones que tenen clar que no es poden valer dels llocs que ocupen per a resoldre contenciosos que formen part de la seva esfera personal.

Fa una setmana que els sis nous membres del Tribunal Constitucional juraven la Constitució –i mai no més ben usada l’expressió– i assumien la responsabilitat d’haver de dictaminar en relació amb els recursos que els arribaran en petició d’arbitratge damunt decisions dels poders clàssics de l’Estat de Dret. Un dels nous membres de l’alt tribunal, l’advocat i jurista Manuel Jiménez de Parga, ha donat una lliçó de persona ponderada quan anuncià que, pel fet que s’havia manifestat amb anterioritat al seu nomenament qualificant de no imparcial l’actuació del jutge Garzón, s’abstindria en qualsevol recurs d’empara que al Tribunal Constitucional arribés quant al cas dels GAL.

Que en prengui nota qui correspongui i que n’extregui conclusions. Cert és que una flor no fa estiu… Però sí que l’anuncia.

Publicat a El 9 Nou, el 1r de maig de 1996