Ha costat anys i panys que la Generalitat de Catalunya fes cas a la demanda sabadellenca de disposar d’un tercer enllaç amb l’A‑18. Segons les cròniques de la setmana passada, la institució autonòmica s’ha decidit, finalment, a iniciar els tràmits previs a l’elaboració del projecte del futur enllaç. Res és menys.

Si ens atenem a l’experiència local, la manca de celeritat a l’hora de donar solució als dèficits infrastructurals ciutadans com un destí fatal dels sabadellencs. Sense voler establir comparacions, que sempre són odioses i més en aquest cas, també varen caldre uns quants lustres abans l’aspiració ciutadana de soterrar la línia ferroviària de la RENFE no va ser un fet. I això que ningú no dubtava que la millora infrastructural era urgent i necessària, tant pels molts accidents que el tren provocava en el seu recorregut per la superfície sabadellenca com perquè el traçat era un autèntic mur que dividia la ciutat en dos sectors.

Ironies del destí, el soterrament del ferrocarril coincidí ‑any més, any menys‑ amb la posada en servei de la nogensmenys anhelada autopista Barcelona‑Terrassa. Una autopista que només posar‑se en funcionament ja va evidenciar notables dèficits no del tot resolts encara. I d’entre aquests la insuficiència dels enllaços amb Sabadell. Una reivindicació donava pas a una altra.

Per tal de trencar el malefici, cal que les autoritats i les forces vives locals facin un exercici d’urbanisme‑ficció i imaginin les necessitats infrastructurals sabadellenques d’aquí una vintena d’anys. Reivindicar‑ne la seva solució a partir d’ara ajudarà, potser, a què les solucions arribin a temps…

Publicat a El 9 Nou, l’11 de setembre de 1997