Fa un any, la mobilització popular no va poder la insensatesa d’un govern entestat en justificar allò que és injustificable: la guerra. Fa un any, la pretesa aliança contra el “terrorisme internacional” encapçalada per Bush, Blair i Aznar, va ser esgrimida com a motiu suficient a l’hora d’envair un país que, segons ens asseguraven, disposava d’armes de destrucció massiva. Fa un any que l’Iraq està immers en els tràgics efectes d’una guerra que mai no havia d’haver esclatat i d’una pau impossible que els vol ser imposada. Ara, un any més tard de la invasió de l’Iraq per les autoanomenades forces de “l’eix del bé”, ningú no sap donar raó ni de les armes de destrucció massiva ni de les causes profundes que van desencadenar la intervenció anglo-americana amb el vist-i-plau del govern espanyol. Ara, un any més tard de la invasió, Bush i Blair es troben en una situació difícil, obligats a rendir comptes de les seves decisions davant els seus respectius parlaments i ciutadanies. Mentre, a casa nostra, el govern i qui l’encapçala, José Ma. Aznar, s’escapoleixen del Parlament i de la ciutadania i no s’estan de proclamar als quatre vents i negar l’evidència per defensar allò que a les alçades que som, ningú que tingui dos dits de front podria defensar.

Encara no fa dos mesos que el govern tripartit va prendre possessió al capdavant de la Generalitat de Catalunya. Des del govern Aznar, abans fins i tot que el nou govern de la Generalitat de Catalunya prengués possessió, s’ha optat per atacar al tripartit a partir de profecies apocalíptiques mancades de qualsevol base científica. Només faltava que el tripartit hagués de transitar per les successives etapes de la crisi desencadenada per l’entrevista que Carod-Rovira va mantenir amb ETA a Perpinyà perquè, des de Madrid –però també des de Catalunya–, es blasmi contra  el Govern i contra els partits que li donen suport, a despit que hagin estat assumides algunes responsabilitats polítiques.

Vistes així les coses, haurem de convenir que, certament, hi ha armes de destrucció massiva que cal eliminar de soca-arrel i, amb elles, acabar –políticament parlant– amb les persones que les alimenten. Tot plegat perquè a Espanya s’està posant de manifest que el govern del PP disposa d’una arma de destrucció massiva que pot tenir efectes letals per la democràcia; una arma que el govern del PP utilitza impunement sense necessitat d’haver de donar explicacions de res, enlloc ni a ningú… Bé, per no faltar a la veritat això d’enlloc tampoc no és cert del tot ja que Aznar no s’està de viatjar una i altra vegada als EUA i, fins i tot, de comparèixer davant el Congrés Federal per defensar la política del president Bush, per justificar la guerra i per atacar al PSOE en la seva condició, assegura, de partit lliurat amb armes i bagatges als interessos d’ERC.

La mentida i la calúmnia són, a mans del PP, l’arma de destrucció massiva que nega l’evidència i la necessitat d’haver d’assumir qualsevol responsabilitat política derivada de les actuacions i de les decisions del govern. Amb la mateixa contundència que un dia es va exigir al president González que dimitís arran la presència de tropes espanyoles (sota el mandat de les Nacions Unides) a Iugoslàvia i que, en un ordre ben diferent de coses, es va exigir també que Carod-Rovira deixés el seu càrrec per un afer que en condicions normals no hauria merescut l’espai ni l’atenció mediàtica que se li va donar, ara cal exigir a Aznar i al seu govern que sigui conseqüent i que assumeixi les seves “irresponsabilitats polítiques”. El PP va usar la mentida i la calúmnia per guanyar unes eleccions sota el crit de “¡váyase señor González!” i ara vol, amb la mateixa arma, guanyar les eleccions del 14 de març.

Davant tanta incompetència i tanta incontinència, cal que botem els mentiders d’allà on són. Contràriament la democràcia continuarà amenaçada i el diàleg per acarar els problemes que ens afecten –a nosaltres i a la resta del món– serà impossible.

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 de febrer de 2004