Lampedusa és una illa italiana situada davant de la costa de Tunísia. Té una superfície de 20 qm², i una població de 5.500 habitants. Diuen els que la coneixen que és la Formentera siciliana. Ens havíem acostumat a associar el nom d’aquesta illa amb el d’un dels punts crítics per on intenten entrar a Europa persones que, a bord de pasteres o d’altres embarcacions inadequades, comparteixen un únic somni: allunyar-se de la guerra, de l’opressió, de la misèria, per arribar al ‘paradís’ que suposen que Europa és. En només dues dècades, unes 8 mil persones han trobat la mort en aquest intent desesperat. Fa just una setmana Lampedusa adquiria una dissortada notorietat quan un vaixell sense cap mena de condició per a la navegació i amb 500 persones a bord, naufragava a tocar de la illa italiana. El balanç de la tragèdia el coneixem sobradament: quatre centenars de persones entre morts i desapareguts. Fins aquí un fet més del drama que envolta a unes persones que empeses per la necessitat, un dia varen fiar la seva sort a alguna xarxa de traficants. A partir d’aquí massa preguntes de difícil resposta per les moltes contradiccions que en matèria d’immigració afloren en una societat com la nostra, suposadament moderna i solidària, que ben poc fa per acabar amb la xacra de veure com milers de persones fan de la mar el camí de la seva darrera esperança per canviar el rumb de les seves vides.

I és només quan es produeixen tragèdies com la de dijous passat, que s’escolten tímides veus que reclamen fer quelcom més que posar barreres a la immigració, i combatre les màfies que trafiquen amb persones. Són les veus que des de la impotència evidencien la nostra incapacitat per trobar la manera d’acarar el fenomen de la anomenada immigració clandestina. I és llavors quan es torna a parlar de la necessitat d’establir polítiques de cooperació que són carregades de bones intencions però amb contingut escàs. Per contra, des dels governs comunitaris es prefereix reforçar les mesures encaminades a barrar el pas dels immigrants sobretot quan aquests ja han iniciat la seva desesperada travessia. Mesures que, com en el cas de la llei Bossi-Fini a Itàlia -que considera la immigració clandestina com un delicte, i a les persones que prestin ajut als immigrants els seus còmplices-, es mouen de ple en l’obscur terreny de la xenofòbia. Per reblar el clau de les contradiccions que patim, mentre el primer ministre italià Enrico Letta decideix atorgar la nacionalitat italiana als morts en la tragèdia de Lampedusa, la fiscalia siciliana d’Agrigento acusa als immigrants que han salvat les seves vides del delicte d’immigració clandestina, condemnar-los ja des d’ara a un nou calvari…

En aquest context de deriva xenòfoba s’inscriuen, d’una banda, les declaracions del ministre de l’Interior francès, el socialista Manuel Valls, que afirmava no fa massa que s’havien d’expulsar de França les 20 mil persones d’ètnia gitana -romanesos i búlgars fonamentalment- que vivien en assentaments il·legals. De l’altra, a la totpoderosa Alemanya de Merkel que obliga als treballadors dels seus serveis sanitaris a denunciar a les persones sense papers que acudeixen als centres de salut. Tampoc Espanya és un país aliè a aquestes derives xenòfobes. Solament cal recordar que des de fa uns mesos es neguen les targes sanitàries a les persones sense papers.

Voler resoldre el complex fenomen de la immigració clandestina amb disposicions que vulneren els drets humans sense anar al fons de la qüestió, no fa res més que donar ales a una extrema dreta que sap com treure profit d’aquestes situacions. No ens errem. La tragèdia de Lampedsusa no és una història mediàtica més. És en tot cas el mirall que ens retorna la imatge de les moltes anomalies per les quals estem travessant com a conseqüència de l’obsessió de cercar els majors beneficis econòmics possibles en detriment dels ciutadans i de les ciutadanes i dels seus drets.

Publicat a Diari de Sabadell, el 10 d’octubre de 2013